Transformació

L’Enver Borovnica treballava al forn de pa del seu poble. Era un home de caràcter afable i educat. Atenia a tothom amb una rialla i acostumava a fiar el pa a aquells que no duien prou diners o s’havien deixat la cartera a casa. “Ets massa bo” li deia sa mare, “et prenen el pèl” li deia la dona. Però a l’Enver no li agradava discutir. Amic dels seus amics, bromista, bon pare i bon amant li agradava passar les tardes de diumenge passejant per les muntanyes que abraçaven la vila que el va veure néixer.

Un dia el cel del seu poble es va tapar de gris. Un gris infest i artificial, fill de l’afany de destrucció i correlatiu de misèries humanes. I al cap de pocs dies, al bo de l’Enver, el van cridar a files.

La pràctica de l’art de la devastació, perversament programada per sinistres personatges encorbatats i circumspectament allunyats del terror del combat, no va tardar gaire a colpir l’Enver que, aviat, començà a notar com el consumien les flames procedents del pitjor bàratre que mai s’hagués pogut imaginar i que el transportaven a les tenebres de la ira i el desig de revenja contra un enemic que tampoc sabia identificar. I va començar a odiar. Era un odi irracional, ferotge, absurd i destructor. La seva mirada no va tornar mai a ser la mateixa. Carregada de colera i permanentment avituallada amb el dolor aliè va perdre la brillantor de l’empatia i les arrugues del somriure. Parlava poc i amagava les escasses treves que li donava el ressentiment perpetu amb litres de rakia que el desfermaven encara més.

I, aquell dijous d’un mes de juliol de fa quasi trenta anys, embriagat per l’olor de pólvora dels fums dels morters que banyaven a la tropa amb racions letals d’inhumanitat, va fixar-se com, un esmorteït arbust que s’aguantava estoicament pels alentorns, era devorat a poc a poc per les flames. I va recordar la llenya convertida en brasa que, enrogida, donava calidesa a l’obrador del seu forn i recordà també l’olor de la fermentació del pa i la campaneta que sonava quan entrava algun client i la mare asseguda a l’entrada de la porta parlant amb la veïna de davant.
Però la imatge fou ràpidament engolida per la colera immòdica que havia escurat la seva ja dirimida humanitat irremeiablement esclava del més pervers dels diables provinents de la Gehenna i, irreflexivament (però rutinàriament) va seguir prement compulsivament el gatell del fusell que disparava contra els homes, dones i nens que, apilonats dins d’una fosa forjada de manera precipitada, s’abraçaven i ploraven conscients d’haver perdut ja l’esperança en l’indulgencia.

Fou llavors quan, presoner de l’adrenalina de l’oprobi, mirant els cossos espasmòdics plens de sang i sense parar de disparar, li va semblar reconèixer-se a ell mateix captiu dins el fossar. Vacil·là un instant. Tancà els ulls amb força intentant sortir de la follia del moment. A l’obrir-los de nou es tornà a buscar entre la rasa i, amb la mirada erràtica del que mira sense veure, va ser conscient que acabava de matar aquell seràfic forner, amic dels seus amics, bromista, bon pare, bon amant i devot de les caminades per les muntanyes que abraçaven la vila que el va veure néixer.