El soterrani

Deambulo pels passadissos del soterrani una mica atordit. Els policies i agents militars passen pel meu costat sense dir-me res. Suposo que m’han deixat anar perquè han vist que jo no tenia res a veure amb tot aquest assumpte. Tot i això, sento entre les parets els cops que continuen donant als meus companys que criden agònicament. Hi ha una porta oberta i quan miro només veig a una noia nua penjada pels braços, sembla inconscient. Els policies fan una pausa i fumen mentre un altre li tira un cubell d’aigua a la interrogada perquè es desperti. Un d’ells mira cap a la porta, però no em diu res, de fet segueix parlant amb el seu company alhora que es pentina mirant-se a un mirall ronyós que hi ha a la paret. Escup a terra i deixa anar un “tornem-hi”. Marxo, ja n’he tingut prou.

No sé l’hora que és... Tinc ganes de sortir ràpidament i notar el vent fresc de Santiago de Xile de principis d’octubre i d’arribar a casa, d’abraçar a la mare, de dutxar-me, de dormir sota els llençols nets i d’oblidar-me de tot aquest malson. Continuo caminant pels passadissos que se’m presenten com un embolic confús.

Busco les escales amb delit, però no les trobo. Giro a la dreta i més i més portes tancades, giro a l’esquerra i més i més portes. Totes iguals. Dreta, dreta, esquerra.... . Aclaparat i una mica amb temor decideixo preguntar a un soldat que dormita assegut a terra amb les mànigues arremangades i la camisa tacada de sang. No em respon, deu dormir profundament malgrat que m’ha semblat veure com es posava la cigarreta a la boca tot just un moment abans. Finalment, veig una porta diferent de les altres, entre oberta. M’il·lusiona pensar que són les tan esperades escales que em duran a l’exterior. En entrar tot és fosc. Busco la llum però no la trobo. Em moc a palpentes i orientat per l’escassa llum que entra per la porta. Al fons unes lliteres amb cossos a sobre, alguns amb la cara tapada. Són tots de gent jove. Com jo. La majoria estudiants de la facultat. N’hi ha un que porta una camisa com la meva. Les seves sabates també són clavades a les que porto. Sento soroll. Intento sortir ràpidament d’aquell infern tot just quan entren uns policies militars arrossegant la noia d’abans pels braços. No es sorprenen de mi, de fet m’ignoren com si no hi fos i la deixen al costat dels altres cossos inerts. Marxo d’allà i continuo buscant la sortida d’aquell tètric laberint infinit.