El llast de la memòria

Un relat que m'ha fet pensar i és molt complet, on he gaudit d'una acció de la vida, per a tenir records sempre.
Jo visc en una casa gran, i pense que algun dia es quedarà tot el que tinc per a la posteritat. En tinc de tot en tant en l'andana, en tota la casa i en el soterrani.
Gràcies per compartir vivències.
Cordialment.
PERLA DE VELLUT

Bon Relat ple de sensibilitat. Fer o deixar de fer.
Enhorabona.
Agraeixo el teu comentari al meu Relat sobre el Silenci.
Salutacions.

De vegades penso i repenso que tot el que tinc: llibres, mobles, i tota mena de sovinences materials de valor immaterial les fotran al femer quan jo hi falti. Tinc mobiliari modernista que ningú voldrà conservar, fotos dels meus tresavis, algun quadre Bonet, i naturalment els meus poemes homoerotics que cap familiar: germans, nebots...no saben ni que existeixen. Caldria fer neteja abans que jo me'n vagi d'aquest món? Tots aquests objectes que atresoro treuen llibertat, però també em fan companyia i viure feliç. El teu relat, magnificament narrat, em fa replantejar-ne si cal o no cal conservar tot allò que ens ha acompanyat al llarg de la vida. Fa gràcia que també esmentis com a part de tot allò que cal desfer-se'n la relació de parella. .Si més no si que ho aplicaria amb la d'alguns amics que fan més nosa que no res. Gràcies per fer-nos replantejar el sentit de la possessió.

..de records. M'ha agradat molt aquest relat i aquesta reflexió, perquè tots, en menor o major mesura, ens sentim atrapats en aquesta sensació d'inseguretat que genera llençar objectes als quals ens sentim vinculats o allunyar-nos de persones malgrat canviïn els sentiments. Enhorabona! Gràcies per llegir el meu relat i comentar-lo. Cordialment, Magda