Un pet anònim

L’ascensor anava ple a rebentar quan, de repent, algú es va tirar un pet.

El soroll no va ser especialment estrepitós, però el silenci que governava dins d’un ascensor ple de ànimes estèrils de paraules amb desconeguts fou motiu suficient per crear una atmosfera silenciosa receptiva a qualsevol alteració d’ones elàstiques.

Tot seguit, sense quasi treva del primer, varen venir un reguitzell de petites i tímides ràfegues que s’anaren esmorteint poc a poc i de manera similar - si se’m permet la comparació - a com si algú estigués prement l’envàs d’un gel de bany quasi acabat.

Just després dels focs d’artifici, tornà a regnar un silenci sepulcral que fou immediatament interromput per una veu femenina que proferí un concís i nítid “porc!” dirigit a un particular desconegut amagat entre l’anonimat (sense respectar l’amplitud de gènere dels allí presents, tot sigui dit).

Segons més tard, com la brisa marina que segueix a una onada que espetega contra l’escullera, la ferum impregnà l’atmosfera de l’hemicicle. Les cares dels desconeguts s’alteraven fent ganyotes i la mateixa senyora que havia fet referència en mode atributiu a la raça porcina, atacà de nou amb un contundent “poca vergonya mal educat!” alt i solemne.

Les reaccions de la gent, amb l’epiteli olfactiu manifestament alterat, van ser diverses: esbufecs, rialles, mirades desafiants... Tots ells liderats per la dona irritada que abanderava la indignació del col·lectiu. “Brut, gamberro, marrà, fastigós ... ” seguia dient amb aire estoic i to crispat. La resta assentia amb el cap aguantant la respiració.

Després d’uns interminables segons que concediren a més d’un la oportunitat d’acabar marejat, el timbre apagat i metàl·lic de l’ascensor sonà per indicar l’esperada planta 0. Les portes s’obriren i tots sortiren amb pressa i empentes a la procura d’aire fresc.

A les portes de l’ascensor, un grapat d’entrants rellevava els sortints. Fet l’intercanvi, sense temps a que les portes es tanquessin de nou i ja conscients de la xifarrera que romania impertorbable dins l’elevador, observaven atònits i molestos als que n’havien sortit. Tots i cadascun d’ells eren examinats en qualitat de potencials responsables de tant pèrfid llegat: el senyor amb barret i gavardina, la joveneta riallera, el noi grenyut, l’executiu engominat, l’advocada penalista, el tècnic electricista, el missatger descamisat,... fins i tot la senyora ofesa, adalil de la protesta, que repicant els tacons amb aire altiu i galtes vermelles s’allunyava alígera pel replà buscant amb desesperació un lavabo on poder evacuar el que feia massa estona s’estava aguantant.