Cercador
Moment (III)
Un relat de: Aljezurful- Compartir:
Farà ja cent quaranta anys que al Sr. Francisco de Paula les coses li anaven prou bé. No és queixava, ans al contrari, li agradava presumir-ne.
Presumir era una manera de demostrar que era bo (i, en certa manera, ho era) i que tenia prou èxit com per permetre’s mirar alguns companys de professió (i a la resta també) per sobre l’espatlla. No només volia el reconeixement dels seus, volia el reconeixement de tots. I de lliçons no només en donava als alumnes, en donava a tothom (tot i que feia veure que eren consells... per allò de la misericòrdia). No era mal home, però la vanitat l’apoderava. Culte, educat, religiós, conservador, meticulós, recte i exigent es feia escoltar i, per sobre de tot, s’escoltava. Lluïa una espessa barba decimonònica estil bandholz ben perfilada i anava sempre polit, repentinat i ben vestit i saludava a la gent traient-se el barret i abaixant una mica al cap. Un senyor de cap a peus.
Tractava al servei amb condescendència però sense passar-se doncs considerava necessària certa bel·ligerància controlada com una actitud per fer-se respectar. Cadascú tenia el seu lloc a la societat i no calia barrejar-se més que l’estrictament necessari . No bevia, fumava poc, i sempre anava a missa. Era un home encaixonat dins els patrons de l’època. Un home de bé.
Res podia anar malament, o això semblava.
Però un dia que aparentava ser com l’anterior, tot va canviar. Al seu despatx de catedràtic, santuari del seu bon succés i catedral del seu renom, uns homes prou coneguts varen entrar educadament però amb posat seriós. No els esperava ni tenia gaire interès a veure’ls, però evitar-ho era ja impossible. Es varen fer tota la litúrgia de salutacions i alegries hipòcrites establertes o de rigor per complir amb els formalismes de la gent curial. Encuriosit, en Francisco els va fer seure a l’altre cantó de la seva taula de noguer tallada amb estil coríntic mentre ell es quedava de peu recolzant el seu braç esquerre a la cadira folrada de cuir i amb la mà dreta dins de la butxaca petita de la seva jaqueta eduardiana de tall clàssic tocant impacient el rellotge amagat que, aferrat a una cadeneta platejada, penjava parabòlicament des d’un dels seus botons. Fetes les cerimònies de rigor i mentre en Sr. Francisco els mirava per sobre de les seves ulleres model Quevedo que reposaven quasi a la punta del seu llarg i perfilat nas, van iniciar el seu discurs recordant-li que era bo (ja ho sabia), que era llest (res de nou), exemplar (com no) que era una referència (ja va començar a patir) i que era tot un senyor (esperonant-li ja certa desconfiança amb tant compliment) però (i en sentir el “però” va tancar els ulls i va prémer els punys) que les altes esferes eclesiàstiques (aquelles per la que es delia a fer-les felices) havien decidit que un tal Antoni (un alumne modest qualsevol que li havia fet d’aprenent) era millor que ell o, si més no, més adequat (per fer-ho en paraules més fines dins del context rabosí requerit) per a l’aventura que els endogalava. Així, de cop, sense gaires miraments però no sense agrair-li tot l’esforç fet fins a la data, van dir el que havien de dir, li varen fer una tímida i lleugera reverencia i van marxar sortint per on havien entrat. I un dia més tard, amb els ulls vermells i la fúria continguda, en Francisco de Paula va tardar un moment de res en signar la seva renúncia forçada i irrevocable a seguir un dels projectes que més l’havien motivat en els darrers cinc anys.
I la vanitat va marxar de casa seva sense molestar-se a tancar la porta. I passat el temps necessari de dol (i de rancúnia també) va entendre que tothom tenia el seu temps i el seu ja havia passat.
I sense aquest moment succeït un dia que havia de ser com l’anterior, avui Barcelona (i el món sencer) no gaudiria (mai tan ben dit) del magnificent temple de la Sagrada Família que té.
Presumir era una manera de demostrar que era bo (i, en certa manera, ho era) i que tenia prou èxit com per permetre’s mirar alguns companys de professió (i a la resta també) per sobre l’espatlla. No només volia el reconeixement dels seus, volia el reconeixement de tots. I de lliçons no només en donava als alumnes, en donava a tothom (tot i que feia veure que eren consells... per allò de la misericòrdia). No era mal home, però la vanitat l’apoderava. Culte, educat, religiós, conservador, meticulós, recte i exigent es feia escoltar i, per sobre de tot, s’escoltava. Lluïa una espessa barba decimonònica estil bandholz ben perfilada i anava sempre polit, repentinat i ben vestit i saludava a la gent traient-se el barret i abaixant una mica al cap. Un senyor de cap a peus.
Tractava al servei amb condescendència però sense passar-se doncs considerava necessària certa bel·ligerància controlada com una actitud per fer-se respectar. Cadascú tenia el seu lloc a la societat i no calia barrejar-se més que l’estrictament necessari . No bevia, fumava poc, i sempre anava a missa. Era un home encaixonat dins els patrons de l’època. Un home de bé.
Res podia anar malament, o això semblava.
Però un dia que aparentava ser com l’anterior, tot va canviar. Al seu despatx de catedràtic, santuari del seu bon succés i catedral del seu renom, uns homes prou coneguts varen entrar educadament però amb posat seriós. No els esperava ni tenia gaire interès a veure’ls, però evitar-ho era ja impossible. Es varen fer tota la litúrgia de salutacions i alegries hipòcrites establertes o de rigor per complir amb els formalismes de la gent curial. Encuriosit, en Francisco els va fer seure a l’altre cantó de la seva taula de noguer tallada amb estil coríntic mentre ell es quedava de peu recolzant el seu braç esquerre a la cadira folrada de cuir i amb la mà dreta dins de la butxaca petita de la seva jaqueta eduardiana de tall clàssic tocant impacient el rellotge amagat que, aferrat a una cadeneta platejada, penjava parabòlicament des d’un dels seus botons. Fetes les cerimònies de rigor i mentre en Sr. Francisco els mirava per sobre de les seves ulleres model Quevedo que reposaven quasi a la punta del seu llarg i perfilat nas, van iniciar el seu discurs recordant-li que era bo (ja ho sabia), que era llest (res de nou), exemplar (com no) que era una referència (ja va començar a patir) i que era tot un senyor (esperonant-li ja certa desconfiança amb tant compliment) però (i en sentir el “però” va tancar els ulls i va prémer els punys) que les altes esferes eclesiàstiques (aquelles per la que es delia a fer-les felices) havien decidit que un tal Antoni (un alumne modest qualsevol que li havia fet d’aprenent) era millor que ell o, si més no, més adequat (per fer-ho en paraules més fines dins del context rabosí requerit) per a l’aventura que els endogalava. Així, de cop, sense gaires miraments però no sense agrair-li tot l’esforç fet fins a la data, van dir el que havien de dir, li varen fer una tímida i lleugera reverencia i van marxar sortint per on havien entrat. I un dia més tard, amb els ulls vermells i la fúria continguda, en Francisco de Paula va tardar un moment de res en signar la seva renúncia forçada i irrevocable a seguir un dels projectes que més l’havien motivat en els darrers cinc anys.
I la vanitat va marxar de casa seva sense molestar-se a tancar la porta. I passat el temps necessari de dol (i de rancúnia també) va entendre que tothom tenia el seu temps i el seu ja havia passat.
I sense aquest moment succeït un dia que havia de ser com l’anterior, avui Barcelona (i el món sencer) no gaudiria (mai tan ben dit) del magnificent temple de la Sagrada Família que té.
