Cercador


Llista categories

No eren les mates. [temps real de lectura: 2 minuts]

Un relat de: Joan Colom
El primer dia de classe li semblà que Domènec, aquell noi rodanxonet, tenia problemes de comprensió, com molts que se n’havia trobat a la seva assignatura, Matemàtiques de segon d’ESO. Confirmada aquesta impressió al cap d’una setmana, quan dilluns sonà el timbre per a l’esbarjo al pati li demanà que es quedés un moment, perquè volia parlar amb ell. Li proposà quedar-se a classe la mitja hora d’esbarjo, dos cops a la setmana, per repassar amb ella la matèria explicada. I la sorprengueren dues coses: que a Domènec no l’importés quedar-se a classe —talment semblava que ho preferís a sortir al pati— i que demostrés una capacitat de concentració que a classe no tenia —sempre mirant de cua d’ull els seus companys— i una intel·ligència lògic-matemàtica fins i tot superior a la mitjana.

Passaren setmanes i un dia de repàs Domènec li preguntà si podia autoritzar-lo a quedar-se a classe la resta de dies, per repassar la lliçó ell solet. Li respongué que ho consultaria al cap d’estudis, però la veritat és que se’n va oblidar i Domènec ja no s’atreví a insistir. Sí que li semblà que els companys li feien el buit, ningú se li asseia a prop i a ell cada cop se’l veia més neguitós. Però no li concedí importància i seguí amb aquelles sessions de reforç, que a fi de comptes era el que li competia. Fins que un dia Domènec, que mai no havia faltat a l’institut, no comparegué.

A l’endemà tothom es feia ressò de la notícia: Domènec s’havia precipitat al carrer des d’un balcó de casa seva, un sisè pis; havia estat a primera hora del matí, just quan havia de marxar cap a l’institut, amb la motxilla ja preparada. A classe, les bancades de la zona on seia encara es veien més buides, sense ell; a diferència del murmuri habitual, el silenci era absolut i les paraules de la professora sonaven com unes exèquies. Fins que també ella emmudí: com havia estat tan cega, sense adonar-se del problema que patia Domènec, que no eren les matemàtiques sinó l’assetjament dels seus companys!

Aquest relat ha estat presentat al RepteClàssic DCCLI (tema: ELS ARBRES NO ENS DEIXEN VEURE EL BOSC) i consta de 350 paraules, segons el comptador de Microsoft Word.

Comentaris

Afegir comentari
  • Drama[Ofensiu]
    SrGarcia | 27-06-2023

    Un relat estremidor, dramàtic. Molt ben escrit, amb un bon ritme i mostrant les cartes just al moment oportú.

  • Terrible[Ofensiu]
    Aljezurful | 27-06-2023

    Sovint no es veu el problema i... massa sovint, no es vol veure. No sé què és pitjor (bé, si que ho sé i és ben trist)
    Un relat que, lamentablement esdevé una realitat cada cop més.
    I massa temps ja sense bones eines contra el bullying, reflex d'una societat cada cop més egoista ("que cadascú aguanti els seus problemes que jo ja en tinc prou...") i acomodada ("fins ara no hem anat tant malament") o fugidora de conflictes ("a mi no em paguen per això" o "aquesta no és la meva feina").
    I unes plataformes digitals que poden ser terribles en mans de joves malcriats, psicòpates o amb greus problemes estructurals (uns que també s'amaguen o els amaguem massa sovint).
    Bon relat.

l´Autor

Joan Colom

307 Relats

810 Comentaris

92150 Lectures

Valoració de l'autor: 9.92

Afegir a preferits
Veure perfil complet >

Últims relats de l'autor

Veure tots >