La botiga de capses

Un relat de: aleix
En Robert venia capses. En venia de grans, de mitjanes, de petites... També de quasi totes les formes. Quadrades, rectangulars, rodones, ovalades... En venia també de tots o gairebé tots els materials. De plàstic, de vidre, de cartró, de fusta, de metall... També les venia de tots els colors i fins i tot de quasi totes les textures. Al barri tothom sabia que, si necessitava una capsa, de qualsevol tipus, podia anar a la botiga d’en Robert i la trobaria. La botiga d’en Robert era un local petit, per a atendre la clientela, i un magatzem on hi guardava totes les capses que no podia tenir en estoc. Fins i tot, a la part de derrera, hi tenia un petit taller on podia construir capses en el cas que no les tingués ni als prestatges, ni a l’aparador, ni al magatzem. En comptadíssimes ocasions s’havia vist obligat a dir a algun client o clienta que no li podia oferir la capsa amb les característiques demandades, i quan això passava, en Robert apuntava el fet en un petit bloc, per a solucionar el problema i evitar en un futur que las seva clientela quedés decebuda.
Van passar els anys i, degut a la tenacitat i saber fer en el negoci, la clientela va anar augmentant. Si durant els primers anys els clients eren del barri i les zones properes, més tard s’hi van afegir clients i clientes de tota la ciutat, i fins i tot quan va tenir cert renom a la ciutat, s’hi va afegir clientela de ciutats veïnes. A en Robert li agradava atendre, era el que més feliç li feia, molt més que veure com s’omplia la caixa registradora. Va arribar un punt en que, veient que es formaven cues cada dia davant la botiga, en Robert es va veure obligat a contractar dos empleats joves per tal que l’ajudessin a despatxar. Va triar un noi i una noia estudiants, amables i de fiar, i de seguida va comprovar que tenien molta traça a l’hora de vendre les capses. Tal era l’èxit del negoci que amistats properes li van recomanar al Robert que canviés de local, ja que quedava palès que el que havia estat fent servir fins llavors se li havia quedat petit. A en Robert no li va fer gaire gràcia, però aconsellat per uns coneguts que tenien una immobiliària, va llogar un local el doble de gran, i que estava només uns carrers més enllà. Va haver de fer una petita inversió, però amb tots els estalvis que havia anat fent venent les capses, no li va suposar cap problema.
No va fer res d’especial en canviar de local. Només va fer el trasllat amb un camió llogat per a la ocasió i també es va cuidar de, un cop buit el local vell, posar un cartell a la porta amb una petita inscripció del tipus, ens hem traslladat al carrer tal número qual. D’aquesta manera s’assegurava que la seva fidel clientela s’assabentaria de la situació i sabria trobar sense problemes la nova ubicació del negoci.
Van passar uns quants anys més en els quals el Robert va seguir tenint força èxit en la venta de capses. El nou local estava molt bé, es pot dir que no hi faltava de res, i també la clientela s’hi podia trobar més còmoda i amb més espai quan hi anaven a comprar. El noi i la noia estudiants, un cop acabats els estudis, van acordar amb en Robert que hi treballarien un temps més ja que, tenint en compte que socialment les coses no rutllaven del tot bé, difícilment trobarien a curt termini una feina relacionada amb la carrera que havien cursat. La cosa anava com una seda, i la clientela es va adaptar molt bé al local i també agraïen que hi seguissin treballant els dos joves, que ja eren de confiança, juntament amb en Robert. Va arribar un moment en que fins i tot, tot i que no era cada dia, és clar, rebien comandes de llocs de fora del país, ja que la botiga havia agafat cert renom internacional.
Tot va anar gairebé com una seda fins al cap de bastant temps. Va ser llavors que, sense aparent motiu, la botiga va començar a estar menys transitada. En un primer moment en Robert va observar que ja no es feien cues a fora al carrer, i més tard el que succeïa era que el noi i la noia ja no tenien tanta feina darrere el mostrador, i ja només era en Robert el que s’encarregava d’atendre a la clientela, deixant les tasques de magatzem als seus dos treballadors. Va acordar amb ells, un temps després, que els rescindiria el contracte, i ells no hi van posar pegues, ja que de totes maneres havien començat a fer-se un camí en les seves respectives professions. Llavors en Robert es va quedar sol a la botiga. Primer seguia venent força capses, potser en venia unes deu o quinze cada dia, però passat un temps més fins i tot hi havia dies en que només en venia una, o fins i tot cap. Ja al final, se li va anar acabant l’estoc de capses, i li succeïa massa vegades veure’s obligat a negar a un client o clienta un tipus concret de capsa. Seguia tenint el bloc per a apuntar, i aquest, a desgrat seu, cada vegada estava més ple, i ell cada vegada tenia menys capacitat per a aconseguir la capsa just de les característiques que li demanaven.
En Robert tenia ja certa edat, així que va pensar en demanar la jubilació anticipada. Alguns amics li deien que potser el problema era que ja no estaven de moda les capses, i que potser havia de provar de vendre algun altre objecte com cadires, o llums, o neveres, entre moltes d’altres idees que se li ocorrien al seu entorn proper. En Robert, però, no es veia venent res més que no fossin capses. Al cap i a la fi sempre havia venut això, capses, i pensava que difícilment podria vendre res que no fossin capses. Va decidir, llavors, que tancaria el negoci.
Abans de tancar, però, va estar un temps amb un cartell a la porta on hi posava “liquidació”, i es va dedicar a vendre totes i cadascuna de les capses que tenia en estoc. Tenia la sensació que no podia tancar sense abans haver venut totes les capses, i això, tot i que li costà una bona temporada i temps de feina, li serví també per a acomiadar-se d’alguna manera d’allò que havia fet tant gratament durant tants anys de la seva vida.
En Robert va tancar la botiga un vespre d’hivern. Aquell matí una dona li havia comprat la última capsa, i tot seguit va dedicar la resta del dia a fer neteja del local on ja no tornaria mai més. No havia venut, però, totes les capses, ja que es va cuidar de guardar-ne una per a ell. Era una capsa quadrada i petita, on amb prou feines hi podia cabre un objecte d’un o dos centímetres. La capsa era d’un color gris fosc, i era de cartró dur. La tapa s’obria fàcilment desprenent-se de la part de sota i la part de dins era d’un blanc net i llampant. En Robert es va quedar aquella capsa de record, i va decidir deixar-la al moble del rebedor de casa seva.
En Robert va viure força bé un temps més, ja que amb els diners que havia anat estalviant i una petita pensió en va tenir prou i de sobres per a subsistir. De vegades, quan s’avorria, en Robert intentava recordar totes i cadascuna de les capses que havia venut durant els anys dedicats a vendre-les. No aconseguia recordar-les totes, és clar, però si que en recordava moltes. Capses grans, mitjanes, petites... També de quasi totes les formes. Quadrades, rectangulars, rodones, ovalades... i de gairebé tots els materials. De vidre, de cartró, de plàstic, de metall, de fusta... També les venia de tots els colors, i fins i tot de quasi totes les textures.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

aleix

191 Relats

177 Comentaris

119787 Lectures

Valoració de l'autor: 9.55

Biografia:
Vaig néixer, per be o per mal, l'octubre del 1979. Vaig començar a escriure per matar l'aborriment de les classes a l'institut, però tot el que escrivia anava a les escombraries. Va ser després d'una nit de borratxera que vaig decidir guardar tot allò que se'm acudis relatar. Desde llavors tinc tota l'habitació plena de bocins de la meva història.
Va ser a principis d'any quan la meva companya de pis em va donar l'adreça d'aquesta pàgina, grata sorpresa, i desde llavors que volto per aqui, intentant escriure i també llegir i comentar.
aleixeliasbandres@hotmail.com