Veïns

On
Cada tarda, en tornar de la feina, coincidim. Ens trobem a l'entrada de l'escala de veïns i pugem juntes a l'ascensor. Ja el primer cop vaig saber que anàvem al mateix pis, al vuitè.
Vivim a un edifici de sis pisos per replà. Són més apartaments que pisos, ho dic per les dimensions i nombre d'estances: una sala bastant àmplia cuina/menjador/saleta d'estar, un dormitori grandet i un de petit i un bany. Això sí que té una galeria minúscula, on cap la rentadora, l'escalfador d'aigua i un estenedor.
Sabia que n'havia quedat un de buit, que sembla que és on viu la "noia de l'ascensor" (en no saber-ne el nom em semblava bé dir-li així, de moment).
Els primers dies ens saludàvem amb una petita inclinació de cap, després ja vam passar al "bona tarda" seguit, al cap d'uns dies de "quin fred que fa", oi?
No vaig trigar gaire a preguntar-li si vivia al vuitè quart. Em va contestar: sí, hi vivim de fa poc temps.
Així vaig saber que no hi vivia sola.
Qui
Va ser hora de presentar-me tot dient-li el meu nom, fet que va propiciar saber el seu: Mònica.
Vaig pensar que li esqueia.
Era una noia molt jove, potser dinou o vint anys? Primeta, bastant alta, cabells rossos lligats en una cua, pell molt blanca i… uns ulls, uns ulls molt grans i oberts increïblement blaus. D'un blau intens quasi negre. Era bonica, però la seva boca expressava tristesa.
Una tarda no era a l'ascensor i en arribar al replà del pis la vaig veure sortir de casa seva acompanyada d'un home, que em va semblar molt més gran, que l'anava esbroncant. Bé, més aviat l'anava alliçonant amb contundència.
El què
Dies enrere m'havia dit que la seva vida era "de la universitat a casa" i que no sortia mai a esbargir-se, que estava molt "lligada".
Que fàcil va ser fer-me una pel·lícula…
Noia jove, ingènua, potser vinguda del poble a la ciutat a estudiar, és seduïda per home més gran que la té dominada i subjugada…
En arribar on era jo la parella s'aturarà i la Mònica, amb un somriure, mirant el seu acompanyant em va dir: mira et presento en Joan. És el meu avi.
Més endavant la nostra relació va ser gairebé d'amistat i vaig conèixer la història que va fer miques la meva pel·lícula:
Nena queda orfe, l'avi l'acull i en té cura, és hora d'universitat i ambdós baixen a ciutat. L'avi emmalalteix i la neta el cuida amb dedicació i amorosament… ell pensa que és molt jove i que encara necessita els seus consells.
A vegades els dona apassionadament!

Relat presentat al repte clàssic "la vida dels altres".
Octubre 2022