Felicitat o fal·lucitat i cafeïna

Un relat de: Vicent Llémena i Jambet
Hui la ciutat de València s'ha llevat amb un somriure a la boca sense saber ningú ben bé per què, els funcionaris han decidit fer hores extra, els polítics de l'esquerra lluiten amistosament amb els de la dreta per veure com s'ho fan per tornar tot allò retallat, i tots reunits al bar “Els furs” del carrer de Cavallers, adjacent al Parlament, amb la mirada, el gest i el posat carinyós del Josep, el cambrer activista homosexual, llançats a Teodor Sunyer, antic militant de la dreta més nostàlgica, que li dóna uns colpets al muscle i el convida a que es pose un rebentat, corre pel seu compte, i li diu, enguany que ha estat elegit per a conseller pel PoPo, que demà la Generalitat aprovarà que els nou mil milions d'euros dels impostos del tabac vagen als aturats.
Per una altra banda els carrers riuen; xiquets, iaios, homes i dones madurs ballen albades, jotes i alguns fins i tot s'atreveixen amb la sardana.
Els treballadors deixen el cotxe i se'n van a la faena fent footing, alguns passen per l'hospital La Fe, i veuen joiosos i eufòrics als malalts terminals, que deixen els balons d'oxigen i eixen al carrer per prendre uns cigalós i unes cigarretes, els metges que els hi veuen se'ls apleguen i tots junts es conviden uns a altres a plaers més nobles.
Els banquers donen almoina als captaires i a les universitats de filosofia i psicologia comencen a fer-se fòrums i debats pensant i parlant sobre el tema del dia, la nova revolució paradigmàtica de la consciència, fins i tot els més materialistes s'hi posen també d'acord i condescendeixen amb els més eteris; l'ésser humà ha canviat, ha pegat un salt qualitatiu en la seua essència, hi ha qui recorda en veu alta els monòlits de la pel·lícula “2001”, i milers de llits es trenquen aquesta nit.
Ja de matinada ningú no es vol gitar, els cafès fan molt més efecte i hi ha qui espentat per la responsabilitat d'estar bé l'endemà pren les píndoles somníferes de la seua dona, del seu fill, de la iaia.
El que ningú no sospita ni sap, només la Televisió valenciana, tot i que no ho ha volgut difondre, està molt propera l'arribada del Papa, és que l'hortet de marihuana de dues-centes fanecades que el Sento té al Saler s'ha pegat foc, i què l'endemà els valencians s'alçaran del llit com zoombis, buscant alguns la seua ànima en un cigaló ben carregat, en la socorreguda nicotina, en un cafè amb llet i doble dosi d'analgèsic i altres pregant al Papa per a què els en venga una, amb una relació qualitat-preu acceptable, però aquests no tindran cap problema, enviaran als seus empleats a “lligar” una bona dosi de ... diguem-ne cafeïna si no es produeix la transacció per manca d'acord econòmic.
Tot i que sempre hi haurà qui la trobarà a pèl, amb llet liofilitzada, mantega sense greix i pa torrat amb fibra, baix en calories.

Comentaris

  • quina alegria tornar a llegir-te[Ofensiu]
    ambelma | 28-11-2012 | Valoració: 9

    Hola Vicent,
    M'has fet riure molt, bon relat.
    Ens veiem per aquí!

  • Amb finíssim[Ofensiu]
    Nonna_Carme | 23-07-2012

    sentit del humor descrius una situació que , malauradament , tan sols és una utopia.
    Felicitats pel relat , amic Vicent !
    BON ESTIU !

  • Renaixement[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 21-07-2012 | Valoració: 10

    Crec que el Túria torna a baixar pel seu lloc original, l'IVAM està ple de gent, la platja de la Malvarrosa es torna vermella i el Llevant encapçala la primera divisió. També s'ha de dir que han posat un ascensor a la Torre del Miquelet, trens que arrenquen de cara en direcció a Barcelona i tothom menja titaines. Fantàstic Vicent, un relat ple de fantasia realista, humor del bo i una visió molt propera de la nostra València. Una forta abraçada.

    Aleix

  • què bo vicent !!!![Ofensiu]
    joandemataro | 20-07-2012 | Valoració: 10

    agut, agut !!!

    ironia intel.ligent, enriquidora crítica social i amb un punt just d'humor

    felicitats !
    abraçades
    joan

Valoració mitja: 9.67

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Vicent Llémena i Jambet

Vicent Llémena i Jambet

35 Relats

192 Comentaris

32862 Lectures

Valoració de l'autor: 9.82

Biografia:
El meu bloc és: El Primer Home. Volta de guant a la filosofia. Vaig nàixer al 1964 a València, al barri de Russafa i moriré, bé ja ho sabreu, sóc un treballador xic per a tot que li ha picat allò d'escriure i escric de tant en tant, tinc alguns contes i assaigs i m'agradaria publicar-ne alguns en esta plataforma literària. Comenteu els meus relats encara que siga críticament, vos necessite i vullc aprendre a escriure. Citant Pep Roig "...camino a anys llum de la teva pròpia llum..." i "...el teu silenci tan poc breu no em permet ni respirar...", el meu pseudònim és Vicent Llémena i Jambet, el darrer i definitiu, mon pare em deia amorosament "llémena" per la meua curta edat i també en referir-se al meu germà i a mi ens deia els seus "jambets" i els seus "gafarrons", d'ací el meu nom a relats. M'agraden els escacs, el meu jugador preferit es Aaron Nimzowitch, en literatura m'agraden autors com Jean-Paul Sartre, Albert Camus i tot l'existencialisme francès fins i tot el primer existencialista com era Kierkegaard, tota la novela del segle XIX francès i el romanticisme alemany, castellans m'agraden García Lorca, és clar el segle d'or del castellà, i Antonio Machado, César Vallejo, Juan Ramón Jiménez, dels "actuals" Juan Marsé, Eduardo Mendoza, Juan Goytisolo, Fernando Sánchez Dragó, Antonio Gala, Pío Moa, etcètera, dels hispano-americans Borges, Cortázar, Neruda, Gabriel García Márquez, sobretot el realisme màgic, també Isabel Allende, Miguel Ángel Asturias, etcètera, i dels de la terra els del segle d'or del valencià, i Joan Fuster, Vicent Andrés Estellés, Ferran Torrent, Pere Calders, Salvador Espriu, Quim Monzó que és la meua inspiració, Enric Valor, Carme Riera, Carles Recio i Alfaro, etcètera , en filosofia m'agraden els filòsofs de la sospita Marx, Freud i Nietzsche, també Darwin, tot i què sóc més partidari de Lamarck per la meua influència psicoanalítica, el meu filòsof preferit és Sòcrates, entre molts d'altres, m'agrada l'assaig en general, el futbol, el meu equip és el Valéncia i també m'agrada la psicoanàlisi. En música clàssica, autors com Schubert i Mahler i també Chopin, i de temàtica nacionalista el valencià Joaquim Rodrigo o Smetana, de Wagner m'agrada Tristà i Isolda i en música de cantautors Georges Brassens, Lluís Llach, Serrat, Raimon, Mª del Mar Bonet, Sabina i Luis Eduardo Aute. En informàtica sóc dels mig romàntics als que li agrada conjuminar allò pràctic amb allò ideal i tinc l'xp amb el service pack 3, espere que molts anys si el mercat ens deixa, com també la versió Suse 12 del Linux a una partició del disc dur, pero el que més m'agrada per sobre de tot és una bona conversa amb un cafè i una cigarreta, però semrpe viscuda des del discurs de l'analista, així doncs deixe fora l'histèric, el de l'amo, el capitalista i l'universitari per a fer-los servir de tant en tant, ah! i els meus polítics preferits Winston Churchill i Léon Blum.


"A vosaltres ebris d'enigmes que gaudiu amb la llum del crepuscle" Aixina parlà Zaratustra. F. Nietzsche.
"Vaig créixer al mar i la pobresa em va ser fastuosa; després vaig perdre el mar i aleshores tots els luxes em van semblar grisos, la misèria intolerable". Albert Camus, del llibre El verano/Bodas.
"Hay mujeres en Génova cuya sonrisa he amado durante toda una mañana, no volveré a verlas evidentemente, nada hay más simple, pero ninguna palabra podrá apagar la llama de mi pena" Albert Camus, del llibre El revés y el derecho.
"Jo maleeixo ço que atreu i ensiborna l'esperit i, fent-se'l seu, el té bandit en una vall de plors; i maleeixo l'opinió enlairada que hom té de si mateix, els mirallets i somnis de fama i de conquesta, i la possessió que ens afalaga: muller, fills, servidors; i el treball i la paga esperonant-nos vers l'ardida gesta o estovant el coixí d'un llit platxeriós; i maleeixo el suc del raïm xardorós, la il·lusió divina, i la fe i l'esperança, i encara més a la paciència mansa!
El transitori és sols paràbola. Ací es performa el que ens mancava; l'indescriptible esdevé un acte aquí; atrets som tots els homes de l'Etern Femení".
Faust- Goethe.
Ara vull fer un xicotet homenatge al cinema, i en especial a aquella gran pel·lícula, Blade Runner de la qual una de les seues frases ens valdria a tots nosaltres, doncs cada individu és únic, aïllat i desconegut, i tots som esclaus, tots fracassem, tard o d'hora, com diu Margueritte Yourcenar en Memories d'Adrià, ... davant d'un fill massa estimat, .. la malaltia... la vellesa...finalment davant la mort, després les nostres gestes, els nostres amors, les nostres guerres, la nostra mateixa mort, moriran amb nosaltres després d'una xicoteta pròrroga. Hui no pense ben bé aixina, he trobat l'amor i amb ell l'Eternitat, que no la seua il·lusió.
Son les darreres paraules de Batty, un replicant abans de morir:
Es toda una experiencia vivir con miedo... ¿verdad?
Eso es lo que significa ser esclavo
Yo... he visto cosas
que vosotros no creeríais...
atacar naves en llamas
más allá de Orión,
he visto rayos C
brillar en la oscuridad
cerca de la puerta de Tannhäuser
Todos esos momentos
se perderán en el tiempo
como lágrimas en la lluvia
Es hora de morir.
És molt paregut a aquells versos de Federico García Lorca en Poeta en Nueva York i la seua Oda a Walt Whitman:
Mañana los amores serán rocas y el Tiempo
una brisa que viene dormida por las ramas.
Por eso no levanto mi voz, viejo Walt Whitman contra el niño que escribe nombre de niña en su almohada.
Xicotetes joies que m'aborronen la pell. Magnífiques.