L'escala no morirà mai! I, ja sigui pujant-la o baixant-la, ens dóna vida! Què més voleu? Agraït per la troballa!

tenir una vida tan plena d'aventures com la d'Helena de Troia? No cal anar a la mitologia per trobar heroïnes de qualsevol segle, de carn i ossos, la vida de les quals, pel fet de ser pioneres en el camp que sigui, no tenen res a envejar a la protagonista del relat. Per cert, molt amè de llegir, el text, m'ha agradat. Si bé les dones actuals (a excepció d'algunes malaurades contrades) han assolit moltes fites impensables temps enrere, encara cal seguir lluitant per defensar llurs drets. Enhorabona pel relat!

La frase de Cervantes que encapçala aquest comentari aplica a aquest relat. Hi ha mots que fereixen primer, per matar després. Com en aquest relat, que reprodueix molt bé fets rigorosament històrics. Els textos del SrGarcia estan molt cuidats en tots els aspectes: vocabulari, tempo, descriptiva, fidelitat històrica, entre d'altres. Per això són una delícia de lectura: aprens noves paraules, recrees etapes passades, vibres amb l'acció que et descriu. Vaja, que jo xalo molt amb els seus relats. Enhorabona!

Relat terrorífic, on hi ha món! M'he palplantat davant de la meva llibreria i he reproduït la sensació que es descriu i, certament, se't posen els pèls de punta! Enhorabona, una incursió en el gènere de por ben reeixida!

Els colors de la tardor són magnífics, les combinacions d'ocre, groc, vermell, gris... una paleta tan seva que cap altra estació pot imitar. Això sí, la temperatura no és la mateixa i potser amb això n'hi ha prou per a no estimar-la. Ara bé, diuen que el canvi de les estacions és bo per a l'equilibri psíquic, que sempre el mateix temps provoca estats quasi depressius. Un relat amb descriptiva mestrívola, com ens tens acostumats, enhorabona!

Les reflexions de l'abella m'han recordat les d'una vídua negra, pel cap baix. T'estimes una mosca i gaudeixes veient-la morir? Per un moment he pensat que l'abella cauria presonera d'una planta carnívora i pagaria així els seus mals pensaments, hahaha! Si hi ha insectes cruels, hi ha escriptor/escriptores amb més mala llet encara XD!

sempre supera la ficció, i l'escenari que dibuixa el relat ja existeix. El cas és que el control de l'Estat en segons quins països és aclaparador i molt pitjor del que hom pugui imaginar en un text. Un relat que fa posar els pèls de punta pel simple fet que sembla que ens hi acostem cada vegada més els que, sortosament, encara gaudim de certes llibertats. Enhorabona!

L'amor de parella com antídot a l'inexorable pas del temps. Una manera de fer front al deteriorament físic celebrant la convivència fruit de l'estimació. Vella recepta? Ca! Les fórmules més senzilles de viure amb plenitud no fan ús de tecnologia, tiren d'uns sentiments més potents que qualsevol xip quàntic. Agraït, Atlantis!

a flor de pell. Un relat que parla de la resiliència davant de situacions maldades, caure per tornar-se a aixecar. Sense estridències, sense exageracions, ni crits, ni lamentacions, només amb l'espurna d'esperança que és el nano a l'establia. M'ha agradat, enhorabona!

Un relat brevíssim amb un contingut que "explota" al cervell del lector provocant una onada d'ironia del destí. M'ha agradat!

que arriben a l'ànima i la deixen trasbalsada. Ara bé, el millor és el missatge d'esperança que transmet el text, malgrat tot l'horror imaginable en infants innocents. Enhorabona per un text tan breu com potent.

La descriptiva, l'ambientació, els diàlegs... tot flueix en aquest relat tan realista. La velocitat de lectura va augmentant amb les ganes de saber com evolucionarà la trista situació de la protagonista. Angoixa i amistat en el comportament dels que envolten la víctima de l'alcoholisme, la vida mateixa en aquests tràngols. La soledat, la impotència... un text per reflexionar perquè són situacions tan fotudes que no pots dir mai com reaccionaries si et trobessis en aquest mal pas. Enhorabona, seguim llegint-te!

A qui no li agradaria de viatjar en el temps? Si us haig de ser sincer, hi ha escenaris històrics que preferiria evitar, sobretot els bèl·lics, de l'època que siguin. Però la curiositat té molta força, com el relat que ens ocupa, que barreja amb encert l'avui amb l'ahir. El lector queda parat amb el gir que pren la narració quan esmenta la tecnologia que permet viatjar en el temps, però és aleshores quan més impressiona la idea de l'autora, per original i ben reflectida. Enhorabona!

He vist reflectits en aquests encertadíssims versets moltes de les reflexions que m'han vingut al cap alguna vegada: les coses que deixarem enrere, les paraules, etc... vaja, que m'hi he sentit identificat, com si em llegissin el pensament. Una sintonia amb un relat que fa pensar i acarona l'ànima de bon matí, quan escric aquestes ratlles. Per ara, seguim, encara que sigui amb els ulls clucs. Enhorabona!

[...]l’odi compartit és més suportable que la soledat de cadascú.[...], quin final! Santa paraula! Amb amics com aquests, no calen els enemics. Que senzilla és la crítica del proïsme quan no es veuen els propis defectes! Un relat que la realitat, tristament, supera amb escreix en alguns casos (no en tots, per sort!). Enhorabona!