L'ANÒNIM

Feia molt de temps que no entrava en una biblioteca tan plena. No recordava quan havia estat l’últim cop que l’havia vist així, però si quan l’àvia l’havia ensenyat a llegir en aquella sala. Ara, amb distància, l’estança resultava més diminuta, menys acollidora. La va creuar amb la sensació d’un forà en una gran ciutat, distingint al fons una figura reconeguda per ella.

Es van saludar amb certa timidesa, fins i tot incomoditat. Uns segons de silenci esguardaven pensaments confusos i les mans tremoloses evidenciaven els nervis d’ell. Ella tenia un record ben viu de quan l’havia vist, però ell no s’havia après mai el seu nom, ni coneixia els seus ulls mig closos per l’emoció.

Signava llibres a la velocitat de qui entra al metro quan sona l’avís de tancament de portes. No aixecava gairebé la mirada i acceptava abraçades alienes que feien que la situació, resultes encara més absurda. La noia va demanar-li que li dediques la seva última publicació i va continuar pronunciant paraules sordes per ell, ja esmentades per molts altres.

S’havia preguntat tantes vegades, qui era ell perquè sentin tanta emoció en veure’l. I si algú, a més d’aconseguir el seu autògraf, voldria alguna vegada conèixer-lo realment.