Còpia original

En Josep és un devorador compulsiu de qualsevol mena de literatura. Al seu despatx té uns enormes prestatges farcits de llibres, gairebé al nivell de la seva voraç coneixença com a lector, amb més títols que paraules definir l’il·lustre Pompeu Fabra.

No fa pas massa, em va tenir més d’una hora penjat del telèfon, parlant-me de pretèrits imperfectes, copulatius i conjugacions verbals que no sabia ni que existien. Amb això, el meu adolorit húmer, gràcies a la perllongada conversa, competia amb un principi d’otitis d’una més que vermella orella esquerra. Innocentment per part meva, estava del tot segur de què en Josep, llicenciat en psiquiatria, s'adonaria de la meva vehement impaciència per posar fi a aquell interminable monòleg de lloances vers l’art de la sintaxi gramatical. Malgrat això, el meu bon amic recitava amb evident passió el meu darrer relat, tot dient que li recordava a jo que sé qui. Però a mi, a aquelles hores, em demorava la urgent tasca que la insofrible melodia del meu telèfon mòbil havia interromput.

Mentrestant, tenia preparat el santoral que cada nit fullejo a l’hora de fer non-non. Aquell que amago al tercer calaix de la tauleta de nit, tapat sota els calçotets i els mitjons vells i sorgits, com a conjunt perfecte de la meva obra de capçalera.

Per fi, la seva senyora el reclamava per atendre els seus impertinents veïns, com de costum “convidats” a casa seva, i de sobte finalitzava aquella conversa cordial que m'havia dessonillat.

Amb la mà bona adolorida vaig agafar un paper en blanc, i tragué de l’estoig el llapis de punta fina per prendre notes i subratllar el llibre que vaig cisar-li al meu amic de la seva imponent biblioteca. Amb la idea, un altre cop, de plagiar aquest nou relat que a ell li dedico desitjant que sigui del seu delit.