LA MINYONA DE L'ANELL

Un relat de: quimmiracle

Senyor agent, us juro que aquest anell l’he trobat al capdamunt del carrer. Enlluernava com un sol, amb una brillantor indefinida i sense color. No sé com explicar-l’hi. El cert és que el vaig veure allà, al començament de les Rambles, enmig de les lloses, perdut, i que a primer cop de vista semblava d'or massís i la pedra bona bona, o almenys tant bona com les que té la senyora marquesa al seu joiell. Per això el vaig recollir, perquè encara que no fos un anell bonic, que no ho era pas gens, tenia un no-se-què captivador; suposo que el seu atractiu era que semblava valuós, molt valuós, i que, a més a més, estava abandonat, sense amo, enmig d'una via pública molt concorreguda d'una gran ciutat. Imagineu-vos, doncs, un anell car i perdut i una pobre minyona com jo, palplantada davant mirant-se'l mentre la gent passava pel nostre costat sense fer-nos cas, ni de mi ni de l'anell, com si no existíssim, com si fóssim transparents.

Sense pensar-hi més, tot d'una em vaig acotar i d'una revolada el vaig recollir del terra; i eufòrica, com posseïda, me'l vaig cenyir al dit. I no em pregunteu per què vaig actuar així, perquè la primera intenció, la bona, era ficar-me'l a la butxaca de l'abric o a la bosseta de mà o, fins i tot, entaforar-me'l per la pitrera, per amagar-lo de mirades estranyes i curioses. No ho vaig fer sinó que me'l vaig posar al dit perquè lluís, perquè tothom el veiés ben bé, perquè fos el far que atragués totes les desgràcies d'aquest món,i de l'altre, sobre mi! Maleït siga! Encara ara em pregunto per què ho vaig fer, i no tinc cap resposta convincent per donar-me... maleïda siga la meva sort!

Com una nena amb un vestit de llacets nou, així de cofoia i alegre em sentia per la troballa que s'exhibïa orgullosa al centre de la mà. Contenta i satisfeta, doncs, vaig continuar caminant rambla avall cap al port. Davant l'estàtua de Colom, m'hi esperava el xicot. Baixant per les rambles sempre em fa la sensació que m'endinso al més profund de la ciutat, abans que aquesta mori a la vora de la mar. Així senyor agent, anava apressada, i ben pagada de mi mateixa per la troballa, que quan me'n vaig adonar estava rodejada de gent, al bell mig d'una rotllana, de bocaterrosa, amb un jove donant-me copets a la galta mentre em preguntava si em trobava bé o alguna cosa semblant. Havia ensopegat i caigut de cap a terra, tan llarga com era i m'havia fet mal. Això era innegable. El nyanyo al front i la confusió mental n'eren la prova. No sé quan de temps vaig estar inconscient, si és que en vaig arribar a estar, o només atordida. No me'n recordo. Només sé que sonaven veus alarmades i encuriosides enmig d'una boira que poc a poc va ser substituïda per una munió de cares preocupades i perfilades sota un fons de cel arbrat. Mentre em refeia vaig intentar esbrinar amb què carai havia topat per caure d'aquella manera tan poc elegant. Al voltant, el sòl de la Rambla era ben llis i molt més lliure de noses que el saló de ball dels marquesos. No hi havia res a prop que pogués haver-me fet caure. Davant de l'evidència, vaig pensar que devia haver-me entrebancat jo mateixa. No s'entreveia cap altra explicació raonable. Un cop refeta del tot, i tan sola com abans -la gernació s'havia dissolt i l'últim en deixar-me fou aquell jove tan atent i xiroi- i amb la convicció d'haver estat víctima del meu propi atabalament, vaig reprendre el camí, baixada avall. En Joan ja devia haver-hi arribat feia estona i no volia donar-li temps perquè es preocupés per la meva tardança.

No havia fet ni una cinquantena de metres quan vaig notar que una de les sabates noves em feia massa mal com per continuar caminant. Maleint el moment que vaig decidir estrenar-les aquella tarda, em vaig aturar per treure-me-la, arrepenjant-me a una paret cantonera amb el carrer del Carme. í així estava que un senyor molt ben abillat se m'apropà i em preguntà per quant. Per quant, què? Li vaig respondre jo sorpresa per l'abordatge i sense saber de què em parlava. Doncs per passar una bona estona, tu ja saps... Per segona vegada en aquella tarda vaig caure, però ara no al terra sinó en el que aquell cràpula libidinós m'estava demanant! Per qui m'havia pres! Que jo sóc una pobre minyona, però ben honrada! Que mai ningú no ha tingut res a dir de la filla de la Carmeta de Ca l'Andreu! Que que s'havia cregut! Pocavergonya! Pervertit! Disculpeu-me senyoreta, però aquí a la cantonada, amb aquestes sabates i amb aquest anell jo pensava.... Jo pensava, jo pensava! No penseu tant que vergonya us hauria de fer a un vell com vós demanar aquestes coses a xiquetes decents com jo! I no us excuseu ni amb les sabates ni amb l'anell, que són de senyora senyora i no de meuca bordellera. I mireu, aprofiteu ara que sou aquí, i al costat hi ha una església, per demanar-li a Déu Nostre Senyor que us perdoni!... això! Feu-ho! … si és que us arrepentiu de ser un fastigós pervertit! Airada, enfurismada encara -per qui m'havia pres, aquell iaio carcamal!- i amb la sabata a mig calçar, vaig allunyar-me'n el més ràpid possible, rambla avall, de nou.

Adelerada en el caminar perquè feia tard i capficada con estava encara amb el que m'acabava de passar, no vaig d'adonar-me que se m'apropava un paio amb pinta de trinxeraire fins que no fou massa tard per reaccionar. Ni un “I ara aquest què deu voler” vaig tenir temps de pensar quan ja el vaig tenir davant. De sobte, la brillantor de la navalla que com una centella em col·locà a l'entrada de l'estómac, fou més eloqüent que la boca d'aquell brivall que amb prou feina sapigué balbucejar... vinga la bossa, l'abric i les arrecades! Va! Afanya-t'hi! Astorada i muda de l'espant no vaig moure ni un múscul del cos. I si m'arriben a punjar no em treuen sang! L'últim que m'esperava és que m'atraquessin vilment! Que no m'has sentit? Cagondéu! Que vols que et faci un melic nou? Mirant-lo sense veure'l, inconscient del que feia, talment com en un somni irreal, però tremolant de cop i volta més que una fulla al vent, li vaig donar tot, tot el que em demanà, la bossa, l'abric i les arrecades i fins i tot les calces les hi hagués donat si així ho hagués volgut! Tot! Vós més que ningú comprendreu l'estat d'una víctima d'atracament i entendreu com em sentia. Quan ho tingué es va esmunyir pel primer carreró que trobà desapareixent com un gat negre en una nit de lluna nova. Veient-lo fugir i sense haver-me refet encara -que les cames em feien figa i el cor volia fugir del meu pit- de cop i volta vaig pensar en l'anell. En l'espaterrant anell que duia a la mà dreta i que es veia d'una hora lluny, com un fanal en la foscor. Jo crec que des de Mallorca fins i tot es devia veure, tot daurat i coronat amb aquell pedrot. O almenys és el que jo creia, perquè el lladre o bé era un ruc ignorant del seu ofici i no el trobà interessant -però en canvi, agent, se m'endugué les arrecades de pura quincalla- o bé no el veié, mentre una servidora li allargava la bossa, em treia les arrecades i em despullava de l'abric. Llavors un calfred de malastrugança em recorregué de dalt a baix i substituí les emocions del robatori per altres, no sé si millors o pitjors, però si ben diferents. Era possible que un lladre tan afamat no hagués vist l'anell? O era l'anell el que no volgué ser vist? O era que el cop al cap m'havia afectat l'enteniment i ja no tenia res clar.... excepte que al dit anular hi duia una joia que m'havia trobat a terra i que des de llavors no em paraven de passar coses inusuals, tantes o més que a les protagonistes dels fulletons que em deixa la Fineta, la cuinera, i que llegeixo d'amagat de la senyora, que no li fa cap gràcia que les minyones sapiguem de lletra.

Intrigada, masegada per la caiguda, ofesa per l'oferiment, neguitosa i trasbalsada pel robatori, amb tot aquest batibull barrejat de sentiments i sensacions -i fins i tot amb d'altres que no sé esmentar ni definir- que s'havien apoderat de mi finalment vaig arribar a les envistes de Colom.

Allí, assegut a l'escalinata, i amb cara de pocs amics, hi havia el meu Joan. Així que m'hi vaig atansar saludant-lo amb la mà, ben alegre de veure'l, que ell s'aixecà com empès per una molla i em clavà la seva pitjor mirada als ulls després d'haver-la fixada a la mà. Les paraules se'm quedaren glaçades a la boca. Ell, tot vermell com un perdigot, trigà uns segons en parlar, però de seguida explotà enfurismat com una tempesta d'estiu.

Per això... per això has trigat tant! Segur que has pensat fins i tot que seria millor no venir! Oi! Oi que sí que tinc raó? Oi que és això? És clar! Per què perdre el temps amb un pelacanyes com jo quan hi ha algú que et pot regalar un anell com aquest? Sempre dient-me que havia de treballar més, de guanyar més per poder casar-nos.... i jo com un ruc fent-te cas i sentint-me culpable per no poder-hi fer més!. Tot, tot plegat per acabar deixant-me per un amb més diners! I ara véns amb la mà ben alta, així, ensenyant-lo, perquè ho vegi ben clar, per rabejar-te que m'has deixar per un altre que et donarà el que jo mai no et podré donar! O pitjor encara, per passar-me per la cara que ara tens un amant ric que et fa bons regals! Potser, qui sap, segurament el fill de la casa! O, pitjor, un casat! O jo què sé! Vés a saber a qui t'has venut, mala pècora! Perduda, que ets una perduda!

El glaç de la boca se m'havia estès a tot el cos. Mentre ell no parava d'insultar-me completament fora de si, com posseït per un mal esperit, a causa de les fabulacions que tot sol s'havia muntat en veure l'anell i que cada vegada s'anaven fent més i més grosses. Abans que em pogués defensar, esclatà a plorar i s'allunyà corrents de mi com un endimoniat. Tota xopa pel xàfec inesperat i del tot immerescut que acabava de patir, bocabadada i a tentines, com una ànima en pena, em vaig dirigir cap al moll i allí, mentre el cel s'anava enfosquint, les llàgrimes em començaren a córrer galtes avall sense entendre què m'estava passant, quina explicació tenia tot plegat, què havia fet, pobre de mi, per merèixer això, jo, que sempre he intentat ser una bona persona i no fer mal a ningú...

I va ser llavors, mentre vagava pel moll esmaperduda, que amb un rampell em vaig arrencar l’anell del dit i el vaig llençar amb totes les meves forces ben lluny de mi sense mirar! I com si m’hagués tret un pes de sobre vaig començar a riure com una boja! I aquesta és tota la veritat, senyor agent, l'hi ben juro! En cap moment ha estat la meva intenció atacar, ni ferir ni molt menys buidar-li un ull al seu company! Que ha estat tot culpa de l’anell! Cregui’m, sisplau, sisplau! Cregui’m per l’amor de Déu!

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer