La Gran Bananera (o 'Te la torno a pelar, Sam').

Una canària anomenada Tibúrcia regentava una plantació de banana de qualitat superior.

La Tibúrcia, de quaranta-quatre anys, una dona d'uns atributs extramegasuperlativament ben definits que feia fins i tot que els morts la xiulessin des del taüt camí del cementiri en un alè impensat i en record als orgasmes de tota una vida (qui més qui menys) que ella, tan sexy, els feia recordar abans d'unir-se amb el Tot i avorrir-se com ostres anquilosades en fons marins (què hi farem!).

També li deien la Búrcia. No cotitzava en borsa, però, broma estúpidament recurrent i que si li feien enxampant-la en els dies pre-menstruals, irritada, repartia hòsties molt ben repartides.

La Búrcia divorciada. Sí, d'un anglès panxacontent de titola passa-com-puguis. De debò que ella va fer tot el que va tenir al seu abast per ajudar-lo a usar-la com cal. En Christopher -ella li deua Topher- no era gens bon alumne. El que el feia gaudir era el col·leccionisme de segells (que té un nom molt tècnic que ella mai no recordava). La canària, per satisfer-lo, més d'una vegada s'havia adherit pel cos segells per tal de posar-lo content i a cent. I es floria mentre el seu anglès els agafava i els traslladava a les llibretes on acuradament els tenia posicionats.
No podia tenir res més ben posicionat?

Va començar a agafar-li mania. El feia cabrejar. Deixava que el gat es pixés sobre el correu i els segells es malmetien, perdien el bon to. Que es fotés!

En Topher va deixar-la el dia que va conèixer una cartera que feia 1'25 d'alçada, sí, un nap-buf, la Cucunita, i que posseïa elements que ell no tenia. Hagués sabut, la Búrcia, si els elements de la tap de bassa eren o no eren segells! I és que la vida fa i desfà i les mitges taronges a vegades no passen de mitges patates bullides, ni tans sols braves i picants amb salseta.

Millor. Almenys s'havia quedat amb la casa d'estil colonial i el bananar. I el duria sàviament, ho sabia. No era pas tonta.

A més, hi tenia experiència. Asseguda en un balancí de fusta de melis, al porxo, la dona va recordar quan treballava de cambrera de menjador de fàbrica d'acrílics. Aquells homes inexperts sovint li demanaven:

-Me'l peles?

I ella responia:

-Sí, però després s'ha de menjar.

Tots li duien els plàtans i les bananes. Aquelles baies oblongues i arquejades, de forma cilíndrica, amb aquell groc i taquetes a la pell quan eren al punt. Mmmmmm. La polpa farinosa i dolça. Per això entenia perfectament que fossin les postres de cada dia i que aquells pobres éssers atabalats amb tanta feina no donessin a l'abast de fer tantes accions. Apart que era la seva tasca. La devia fer molt bé: rebia unes bones estrenes.

Fins que va va tenir la idea del negoci: La Gran Bananera. Va comprar un terreny amb la plantació avançada i va demanar un préstec al banc. Allà va ser on va conèixer en Topher i se'n va enamorar. Potser perquè era de parlar amable i ensucrat com un toffee? Mai ho va aclarir. Les neurones no tenien respostes per haver-la pifiada, que els errors són el pa de cada dia, s'excusaven.


I ara es trobava que havien passat vint anys de matrimoni i que estava sola a La Gran Bananera. No estava gens malament. Llibertat i espai. I un negoci que xutava força, no li duia maldecaps. Li permetia passejar agradablement a l'ombra d'aquells arbres de fulles grosses i palmades, contenta de la seva situació, agraïda.

No s'entenia que una dona com ella fos tan innocent. Més d'un se li havia insinuat i ella el rebutjava i com a molt, per acomiadar-lo com cal, li pelava un plàtan, se'n menjava mig i li'n donava l'altra meitat. No podia fer més. I el que marxava ho feia més cremat que si el Teide l'hagués socarrat.

Però un dels assalariats negre, en Sam, no l'hi trobava tant. Creia que la jefa tenia un punt de perversió interessant que calia conèixer. S'hi arriscaria.

En Sam feia música amb ampolles d'aigua plenes en mides diferents i picant-les amb el mànec d'una cullera inoxidable no fabricada a Albacete (ho havia provat, però li havia sortit una urticària a la mà).

Un cap al tard d'aire sensual es va amagar rere el plataner més esponerós i va esperar que la Búrcia fes la ruta quotidiana.

Aviat va passar per allà, ella. Duia un vestit de cotó de la Índia de tons ocres i amb un xal es tapava les espatlles. Feia fresca i els mugrons, sensibles, els tenia erectes. Duia els cabells ondulats i negres com l'estalzim deixats anar: li arribaven als genolls. Anava descalça, sentint el tacte de la mare terra a les plantes dels peus. Cantussejava alguna cosa i se la veia més aviat feliç. En Sam va tenir moltes ganes de menjar-se-la, de dir-li-ho.

I va gosar. Va apàreixer de cop barrant-li el pas i va exclamar barruerament:

-Cardem, fúrsia?

Val a dir que l'home no disposava de gaire vocabulari i havia estat criat als barris baixos. No tenia altres mots. I havia malconfós el nom de la Búrcia per similitud fonètica.

Els ulls de la dona van començar a guspirejar de ràbia. La tractava de bagassa, de meuca? Com gosava i de què anava?

Però es van quedar mirant-se. El vent, de cop, va fer que les fulles de La Gran Bananera es gronxessin i creessin una melodia mai sentida. Uns sons plens de magnetisme i estímuls. En Sam ho va aprofitar per afegir-s'hi amb els seus instruments.

La canària va començar a tremolar, com si mil esperits la sacsegessin per dins. Esperits d'amors d'altres vides que ressucitaven i que pidolaven deixar-se anar.
Que li demanaven sexe ben fet d'una vegada, que ja li tocava.

Va ser una nit sonada. Cada arbre va ser testimoni d'alguna gesta orgàsmica inexplicable. A cada arbre la Búrcia li oferia un fruit a l'home i li preguntava entre picardiosa i amatent:

-Te la torno a pelar, Sam?