LA PLAGA

El primer sol ja s’havia post i la mort diària del segon, en un dolç ocàs ataronjat, li despertava records d’altres temps més feliços en aquella mateixa terra.

Estirant-se, s’adonà que havia dormit tot el dia sota la calma de les hores de llum, amb un son de cansament profund i lliure de malsons.

Feu una ràpida ullada al seu voltant. Encara tenia prou provisions i forces per defensar l’accés a dalt de la torre on s’havia refugiat. Agafà la pedra d’esmolar i repassà les fulles de la destral doble. S’assegué i esperà.

La Segona Vinguda del Mestre – nom en clau “EGO S.V.M”- havia estat un desastre. La Comissió PATER havia avaluat malament el moment de la missió. La burocràcia havia endarrerit fins a la ineficàcia una operació que naixia a deshora i condemnada al fracàs absolut.

Mirant el bell cel dels sols ponents i amb l’oreig suau a la cara, es repetí que havien arribat massa tard i que ja no hi havia res a fer. Segles i segles de polítiques de no-intervenció i de deixar fer i deixar passar, havien estat un gravíssim error. Dalt la torre, prement amb força el mànec de la destral, ell era l’únic que contemplava ara el desastre.

A les fosques planures d’orient, la remor de la plaga d’aquells que havien malbaratat el projecte de planeta fent una malinterpretació literal de la secció Orígens 1.27 del Manual d’Instruccions de Vida Eterna (M.I.V.E. versió interplanetària revisada), creixent i multiplicant-se, omplint la terra i dominant-la, sotmetent i anihilant els peixos de la mar, els ocells del cel i totes les bestioles que s'arrossegaven per terra fins acabar menjant-se els uns als altres perquè ja no quedava res de res, anava creixent i creixent fins eixordar l’espai menguant entre ells i la torre.

S’aixecà, inflà el pit d’aire fresc i, apartant la vista de la massa que ja el rodejava, la fixa als estels del Camí Blanc. Només desitjava que la missió al planeta Aigua no hagués fet tan tard com la seva. Només això i morir dret empunyant la destral.