DOS POBRES A L'ESCALA

Cada dia se’l trobava a les escales. S’entrecreuaven les mirades i rarament es deien altra cosa que un bon dia tímid. Aquest era tot el tracte que tenia amb el seu veí. Tots dos eren pobres de solemnitat. Els seu vestits els delataven i res no feia pensar que no fos així.

En Manel, però, sabia la veritat del seu veí. El Joan era un miserable avariciós, carregat de duros, que malvivia com un pidolaire per no gastar ni en menjar. En canvi, ell sí que era pobre pobre!. Pobre però honest, amb ell i amb la societat. Era un pobre dels de veritat, autèntic, de cap a peus. En Joan, tanmateix, -es consolava- no era res més que un farsant, un malalt, una rata cobdiciosa i roïna podrida de diners que li xuclarien el moll dels ossos fins la mort, i llavors els hereus ferien festa major sobre la seva trista tomba. A en Manel, aquest pensament el satisfeia i el conhortava en la dissort. Ell era pur perquè el mal fat l’havia acompanyat tota la vida. Tot havien estat cops i revessos de la fortuna. L’altre, infeliç, vivia com vivia perquè així ho havia escollit, perquè quan li rotés podria canviar la misèria pel luxe més escandalós. Amb aquests pensaments quan se’l trobava a les escales en Manel es consolava i fins i tot s’hi sentia orgullosament superior. Tanmateix mai pogué evitar quan se saludaven que entre els roncs estomacals de gana s’hi barregés una certa i inesquivable sensació de malsana enveja.