L'ESTRANYA HISTÒRIA D'EN MIQUEL RIUS

L’ESTRANYA HISTÒRIA D’EN MIQUEL RIUS

“En Miquel Rius va néixer a Igualada la primavera de l’any 1915. Fou un nadó menut, esquifit i amb la pell que de tant blanca semblava transparent, però amb unes immenses ànsies de viure.
Poques hores després del seu infantament se li va diagnosticar anèmia idiopàtica, és a dir una anèmia de causa desconeguda que, malgrat els esforços dels seus metges, el va acompanyar fins els dos anys d’edat per acabar desapareixent com havia vingut, idiopàticament.
Al voltant dels dos anys i mig una bronquitis el va començar a malmetre amb tanta virulència que, en més d’un atac de tos, va estar a punt d’anar-se’n de client al cementiri. Ni els seus metges ni els seus pares van poder esbrinar l’agent que li provocava. Sigui com sigui, la bronquitis va remetre cap els cinc anys i els seus pares haguessin pogut prendre aire si aleshores no hagués estat afectat per una conjuntivitis vírica que va deixar pas a unes persistents diarrees que no se li van acabar de curar fins que tenia ben bé uns vuit anys.
Fet i fet, amb la dissort que l’acompanyava, el Miquel es passava més temps a l’hospital que a casa seva. Les infermeres de la secció de pediatria se l’estimaven sincerament, li assignaven sempre una habitació individual i l’atenien amb devoció, com si així poguessin donar una mica més de vida a aquell noiet que malgrat les seves constants malalties era alegre, xerraire i enjogassat d’allò més.
A l’hospital, la senyoreta Carme, una mestra jubilada amiga de la família, era l’encarregada de la seva educació i ho devia fer força bé perquè en els seus intermitents períodes escolars, el Miquel no mostrava cap endarreriment, ans era un nen intel•ligent, despert i molt sociable.
Dels nou fins als dotze anys van ser els èczemes, sovint generalitzats , la causa de les seves entrades i sortides de l’hospital. Als èczemes van seguir un parell de fístules anals que es van haver d’ operar i uns quants hiverns de grips persistents fins el punt que va haver-hi mutacions víriques del grip que van afectar de manera única i exclusiva al Miquel i que van requerir exhaustius estudis per part dels laboratoris de l’hospital per ser identificades.
Als setze anys, en Miquel va ser operat d’una hèrnia inguinal i als disset anys un insolent insomni el va afeccionar a l’astronomia.
En una d’aquelles nits d’ulls oberts, tot mirant la volta estelada, en Miquel ho va comprendre tot ......
Anèmia, Bronquitis, Conjuntivitis, Diarrees, Èczemes, Fístules, Grip, Hèrnia, Insomni, ..
Era obvi, les seves malalties tenien un ordre! L` ordre alfabètic! D’alguna manera això semblava donar sentit a tot plegat!
Inicialment, el Miquel va rebutjar de pla aquesta idea tan extraordinària, atribuint les coincidències a una d’aquelles absurdes casualitats que té la vida però quelcom dins seu li deia:

- No siguis beneit, és ben clar, tu ets EL MALALT DE L’ALFABET! I ets l’ únic al món!
Quan finalment va acceptar l’evidència, les conseqüències el van esborronar, havia patit malalties fins a la lletra I i encara restaven quinze lletres per a completar l’abecedari català. Però una nova i consoladora idea el sacsejà: no es podria morir fins haver-lo completat , ben segur que es moriria sent molt, molt gran.
Obsessionat per la descoberta, va començar a fer llistes i més llistes de totes les possibles malalties ordenades per ordre alfabètic, descartant aquelles necessàriament mortals, si es moria no podria pas completar l’abecedari com era el seu destí!
Va començar centenars de llistes, les va fer i les va refer però en totes elles topava amb una mateixa dificultat: no hi havia en català cap malaltia que comencés per la lletra “Y” de l’abecedari.
Només hi havia dues explicacions possibles, o bé s’havia equivocat en la interpretació de la seva descoberta o bé ..........SERIA IMMORTAL!
Els anys van anar passant i les expectatives de Miquel es van anar complint. Dels vint als trenta anys va patir Jactatio capitis nocturna, una malaltia infantil caracteritzada per donar-se cops al cap mentre es dorm, a més de Kala-azar, una malaltia tropical provocada per un paràsit que transmet la picadura d’un mosquit i que va contraure en un viatge a l’Índia. La seva insistència en que la malaltia que patia havia de començar en k va ajudar al metge a identificar-la i tractar-la ràpidament.
Dels trenta als cinquanta anys, en Miquel va patir Lumbàlgia, Migranya, Nefritis, Otitis, Pediculosis i Quistos sebacis que li florien a la pell tant veloçment com ell se’ls feia extirpar amb una petita intervenció de cirurgia menor.
Malgrat la continua seqüència de malalties, als trenta-tres anys en Miquel es va casar amb la Remei, una xicota alta, ferma i amb un sentit de l’humor sa i pràctic, que portava molt bé les atencions mèdiques que requeria el seu peculiar marit i va tenir dos fills, en Màrtir i la Miracle, dues criatures fermes i saludables .
Per altra banda, mai va haver de preocupar-se pel benestar econòmic de la seva família ja que la venda i seguiment de les seves malalties per part dels mitjans de comunicació, especialment dels nouvinguts “realitys-shows”, els proporcionà uns ingressos, sinó abundosos, àmpliament suficients i va poder dedicar-se sense angoixes a contraure i guarir-se de les malalties de torn.
Dels cinquanta als setanta-nou anys va patir per ordre alfabètic estricte la Rosa, la Salmonel•losis, la Teniasis per solitària, una Uretritis que durant una bona temporada el feu visitant assidu dels serveis sanitaris , la Varicel•la, el WPW o síndrome de Wolff Parkison White, una afecció del ritme cardíac que es va corregir satisfactòriament amb una petita intervenció quirúrgica i el Xarampió.
No cal ni dir que l’atenció mediàtica que despertava en Miquel creixia a cada nova malaltia, en especial en aquelles que com la rosa, el xarampió o la varicel•la eren pròpies d’infants o feia molts anys que no se’n produïa cap cas.
I en Miquel arribà al vuitanta anys, fort com un roure i feliç com un gínjol, ni hipertensió, ni diabetis, ni artrosi, ni pròstata, cap de les malalties que habitualment mortifiquen a les persones grans, en Miquel estava sa com un gra d’all i confiat de que així continuaria per molts i molts anys.
Les tant habitual estades a l’hospital van concloure i en Miquel va poder veure els seus fills casats, afillats i amb la butxaca plena. Va ser avi, besavi, rebesavi i ben segur que hagués estat quadravi de no ser per l’aparició l’any 2040 d’una nova malaltia de la família de les pneumònies que va ser anomenada Yvetosis bacteriana a petició expressa del científic que la va identificar i en va esbrinar la cura.
El Miquel va contraure la nova malaltia i, malgrat tot, ben segur se n’hagués guarit, si a causa de l’afebliment de les defenses que li va comportar no se li hagués complicat amb l’aparició d’un zòster, una classe d’ herpes amb el que va completar l’abecedari.
En Miquel va morir a l’edat de 130 anys. El seu funeral va ser retransmès a més d’un centenar de països i l’Ajuntament d’Igualada i la seva família van rebre el condol de personalitats d’arreu del món. A la Casa Consistorial, la senyera va onejar a mitja asta durant tota una setmana i en Miquel Rius, el MALALT DE L’ABECEDARI, va acabar convertint-se en un català universal”