NO SABIES NI EL SEU NOM

Exhaust, anaves recuperant l'alè i lentament aixecares el cos i et deixares caure al seu costat. Desitjaves aquell cos jove i bru i mai en tenies prou, mai estaves del tot satisfet. Les males llengües deien que te n'havies enamorat, que eres feble i havies caigut en el parany més ximple de tots, el de l'amor foll. Tu no deies res. Quan tancaves els ulls sempre lluïen els seus somrient-te, quan tot era silenci la seva veu dolça ressonava a les teves oïdes, quan eres lluny d'ella enyoraves el tacte vellutat de la seva pell. Tu no els contestaves simplement perquè no podies mentir-los sense que la veu i els gestos et traïssin.

No sabies ni el seu nom. No volgueres saber-lo. Era millor així. Ella tampoc mai no te'l va dir. I el fet que cap dels dos no parléssiu la llengua de l'altre contribuïa a l'anonimat desitjat. I sempre saberes que això no podia passar d'un joc, perquè sinó hi prendries mal. Tant de mal com el que ara senties i els teus companys no paraven d'avivar, cruels i enfotetes.

Les lleis prohibien estimar-vos. Tu ho sabies des del principi. Com també que el vostre futur només era fum. Ella també ho sabia però no tenia res a perdre-hi. Tu sí. I molt. I en el fons del teu cor pensaves que les lleis eren plenes d'odi, que no sabien res de desig ni molt menys d'amor, però que s'havien de complir. Això pensaves. I en cap moment sospesares revoltar-te ni cridar eixordadorament la teva passió, ni cregueres mai que es pogués véncer l'odi de mort que campava per tot arreu.

L'estimaves, la desitjaves, no podies treure-te-la del fons de l'ànima. I aquesta certesa et duia a odiar-la, com odiaves tots els de la seva raça.

No volgueres mai saber el seu nom. I tu, Kurt, no feres res, ni tan sols vessar una llàgrima, quan els teus companys et digueren que ja n'hi havia prou, que la diversió ja t'havia durat massa, que tot tenia un límit i que aquella mateixa tarda te la prendrien per endur-se-la, amb la remesa que havia d'arribar, cap a les dutxes.