SÓC UNA MÀQUINA DE CARDAR

Sóc una màquina de cardar. Sí, ho heu sentit bé. De bon matí cada dia li alegro el despertar a la parenta, vingui o no li vingui massa de gust, i ella respon la meva atenció amorosa amb una carona de satisfacció entre resignada i cofoia.

Esmorçat i amb la casa ja arreglada fins al vespre, agafo el ferrocata i me’n vaig al treball, a Barna. No cal que us digui que aprofito per arrambar el julivert a tantes femelles de bon veure com puc durant el trajecte... Bé,... Femelles de bon veure, o no! Total, com sempre diu l’Ignasi, company de farres, un forat és un forat! Així, doncs, com comprendreu el trajecte se’m fa curt però la calentor que empalmo és massa! I quan dic massa, vull dir que és la rehòstia i la Bíblia en vers tot en U! Què collons, no hi ha res com el ferrocarril, amb el seu traqueteig cadenciós, per sentir-te tot un home! Bé, algun carxot també me l’enduc, tot s’ha de dir! Que hi ha dones que no saben quin és el seu lloc en aquesta vida! Les molt desagraïdes! Frígides i lesbianes, moralla tot plegat! Bah!

Quan arribo a la feina, la Puri ja m’espera frisosa. La Puri és la meva ajudant. Espaterrant i sense ni idea de res de res, tal com ha de ser una secretària com Déu mana! La Puri, com anava dient, doncs, el primer que fa quan em veu és calibrar el volum del paquet per saber-ne el grau d’urgència. Feta l’ullada avui ha constatat amb veu melosa i riallera que el viatge en el FFCC ha degut ser mogut... Mogut?? Mogut és com vaig jo, que trempo més que un mandril, que li etzibo mentre me l’enduc al quartet de les màquines.

El moviment rítmic de la fotocopiadora em recorda el del tren! La Puri, mentrestant, no deixa de dir mai paraulotes malsonants quan l’ensarto com un “pinxo moruno”. I al final sempre xiscla tant que sembla que vulgui fer un do de pit operístic dedicat a tota l’afició de la planta i del 22@! Collons, la tia bacona! No sé com s’ho fa però sempre em posa a cent!

Buidat el dipòsit fins a nou avís, ens posem a treballar -que per això ens paguen, almenys a mi!- fins al migdia, hora de dinar. El dinar, tal com recomanen els metges, és lleuger. Així la Puri només menja un plàtan. El meu. I jo una mica de conill. No gaire, que a mi l’allioli de la Puri m’enfarfega i em repeteix. Tot i això, la xica resta orgullosa quan em repasso els llavis amb la llengua, paladejant els aromes de la menja.

Tornem a la feina i quan és l’hora ens acomiadem amb un petó de rosca i llengua que ni a les pelis pornos, tu! I sempre surto amb preses perquè l’Ignasi ja m’està esperant al club Amapola’s. Quan hi arribo ell ja va pel segon gintònic –amb cogombre, ecs!!- i ja ha ficat un parell de bitllets a l’escot de la contorsionista de la barra.. A mi, ho reconec, em costa començar perquè encara tinc la Puri a la boca... vull dir... al cap! Perdoneu el “lapsus linguae”!. Com anava dient... només després del segon vodka amb gel i si la de torn me l’eixoriveix ben eixorivida començo a arriar candela i li cauen alguns bitlletets. Cal que s’ho mereixin, ja m’enteneu! I així fins que arribem al límit de carregamenta que permet un dia feiner, moment en el qual cal decidir si pugem a dalt o toquem retirada. És a dir, si toquem la corneta o ens la fem bufar ben melodiosament a ritme de jazz!

Esgotat el dia a la capital, agafo el tren de tornada a la llar, assegut i amb la mirada perduda, assaborint les sensacions d’un dia de feina ben feta, de la que no té fronteres, vaja!, i em planto sense adonar-me, com qui no vol la cosa, davant la llar, dolça llar.

Quan tanco la porta ja sé que la Carmeta m’espera amb el sopar fet i vestida amb el picardies roig passió que li vaig regalar pel seu sant. Jo només sentir-la desenterro la destral de guerra, l’agafo amb la mà i tocant a somatent com un guerrer cardaire m’encamino tibat cap a la primera batalla del vespre.

Finalment, esgotat i satisfet de deixar entre el femellam el pavelló dels mascles ben altiu, tanco el llum i m’endinso en el món dels somnis eròtics, i així fins a l’endemà, que serà un altre dia, igual d’intens, igual de vital, igual de cardaire!

------ Extret del "Diari d'un piulador" d'autor anònim, el negre Quimmiracle reconeix que només ha resumit l'entrada "Un dia qualsevol de feina" i l'ha posada a l'abast -suavitzant el lèxic, millorant-ne la sintaxi i suprimint expressions grolleres- del públic de Relatsencatala. -------