La pau dels daltònics

Bona tarda, Fidel. Volia agrair-te el minuciós retorn al Repte Mirades i m'ha semblat que la millor manera era comentant un relat teu.

En poques línies planteges moltes qüestions, i complexes: la dificultat social per encabir les particularitats, el patiment que genera un entorn familiar de violència, les projeccions en els altres... El final és fantàstic: tanca el relat precisament obrint la vida del protagonista.

Qüestions que ja no veig tan clares: jo separaria amb un punt la posició de la mare de la del pare (davant de per un altre cantó). Al meu parer l'oració és massa llarga i realment hi ha dues posicions diferenciades. Per una altra banda, si el pare li pega, ja es veu que és maltractador. Això no treu que seria interessant reforçar aquesta idea, ja que també és la que et porta a concloure el relat, però d'una altra manera. I el mateix per a la fugida del pare i la caracterització que en fas.

Ara t'envie el comentari amb certa preocupació... Veig per aquí comentaris molt durs. Només confie en què siga un joc que us porteu, al mode dels sirventesos medievals, i no estiga ficant-me en un bon embolic... ;)

El daltonisme no és sols de tons grisos, també n'hi ha de colors selectes. Pots no veure els verds, però sí els vermells. I després està el daltonisme social, d'aquelles persones que no saben veure o entendre que no tot és del mateix color que ell vol fer-nos creure que són les coses. Així ho veig i crec que és una bona comparació amb el pare daltònic social.

Bon Relat, Fidel, una realitat punyent. Bon final. Pau i Llibertat.

Molt agraït pel seu comentari.

Sobre qui és més pedant, millor que ho deixem córrer; sobre qui és més carallot, també.

No hi veig cap mal en autocomentar-me, especialment si trobo comentaris que parlen de qualsevol cosa excepte del meu relat.

Els adverbis acabats en -ment s'han d'usar amb parsimònia, teniu raó; però no és cap pecat usar-los. Poques vegades, però es poden usar.

No m'atreveixo a ser corrector de català, però m'agradaria cridar l'atenció sobre l'última frase que heu sigut tan amable d'escriure: "No acceptaré que vos ho sigui més que no pas jo". Si em tracteu de vós, hauríeu de dir (potser) "que ho sigueu", a més, em sembla que "vos", com a tractament, porta accent.

Seguim amics, no?

Disculpi pel títol del comentari, és una rima típica del meu poble, farcit de poetes, i no me n'he pogut estar.

A mi algunes coses m'agraden breus, d'altres no. Però en els relats no em molesta pas. M'agrada la contundència de l'última frase. Li dona el pes, i el sentit que pertoca a tot el relat.

L'argument està ben pensat; el desenvolupament, no,

Potser t'has deixat emportar pel desig de brevetat, per això els personatges no estan ben descrits.

Ets un pedant i un carallot; com a bocamoll ets imbatible, com a busca-raons també.

Potser et podries fixar menys en la culta catalonoparla i més en la tècnica narrativa, tampoc és tan difícil.