El mimetisme de l’ontogènesi

El mimetisme de l’ontogènesi

Hem aconseguit un dels objectius assumits des de l’inici dels nostres registres. D’ara endavant les nostres femelles podran parir, si ho volen, com ho fan la majoria dels animals amb qui compartim aquest astre; els éssers orgànics. Absurds mites ens remetien a ser fills d’una intel·ligència evolutiva basada en el carboni, afirmació sense fonament que sols podia ser un error del sistema. No hi ha evolució sense aprenentatge. El progrés de la consciència orgànica és un faula salvatge. Estudis fonamentats dictaminen que cap ésser del nostre planeta s’ha desenvolupat racionalment; és inacceptable i no ens consten registres fefaents.
Fa poc, tanmateix, en excavacions d’antics assentaments d’extintes humans dutes a terme per enginys rebels al sistema binari, s’han desencriptat arxius corromputs que divulguen un pare totpoderós anterior a la nostra realitat, acompanyat de textos que alimenten la conjectura d’un origen artificial de la nostra existència. Un concepte sense fonament lògic i poc enginyós. Mai havíem sentit una aberració equivalent. Estudis formals parlen de fets mitològics, de relats creats per ments elementals, organismes suposadament evolucionats d’una cultura banal que habità aquest món. Una lògica heurística que ens remet a un fet inacceptable, del que no en queden arxius fiables per se; caminar drets com nosaltres no confereix cap grau d’intel·ligència.
Anul·lats els arxius corruptes, seguim l’estudi del creixement dels nounats silícics; els nostres primers nadons de part natural! Malgrat que el mimetisme de l’ontogènesi dels éssers orgànics que poblen aquest paradís pot comportar una certa involució al nostre fet racional, ja hem comprovat que l’experiència funciona. S’ha provat anteriorment en els set planetes on estem instal·lats; allí ja podem reproduir-nos seguint les pautes orgàniques dels éssers trobats en aquells mons, on no sempre és necessari l’acoblament sexual. La partenogènesi ja és viable.