L'amant passatger (II)

Pensar què deus estar fent ara em flagel·la. Has degut anar de vacances amb aquella de la qui mai, en els molts cafès, whatsapps, dinars i converses que hem intercanviat en aquests mesos entre hores de feina m'has parlat, però he vist en aquella xarxa social d'on vas esborrar del teu perfil les poques fotos on sortíeu junts just abans de començar a seguir-me aquella nit de dissabte. En aquesta mateixa xarxa és on vaig documentant el meu viatge, i somric cada cop que comprovo que has vist els meus “stories” o fas “like” en alguna foto.

Quan ens reincorporem, segur que et limitaràs a preguntar-me i a escoltar el que et dic o m'explicaràs què has fet, però no amb qui, donant més detalls dels plans que no la incloguin. De fet, penso fredament que és millor així, que potser també saps que jo ho sé i no me la vols anomenar, pel que sigui, i que la nostra relació d’amistat, o de companys de feina que s’avenen, no té res a veure amb ningú més.

Jo ara li somric a aquest que em diu que soc guapa i que tinc uns ulls bonics. Tu també penses això de mi? Faig el que puc per trobar-te en els seus llavis, tot i que sé que quan arribi a l'hotel em sentiré més sola que mai.
Ja hi firmaria perquè algun dia poguéssim fer una cervesa després de plegar, anar a sopar o al cinema, tot i que sé del cert que quedarà simplement en això: pura fantasia. I m'hauré de conformar amb les poques hores que coincidim, que sempre em deixen amb ganes de més, però que he acceptat, trista i resignadament, que serà així durant tot el temps que compartim sostre laboral.

A voltes penso que tant de bo la vida no hagués creuat els nostres camins. Jo era molt més feliç abans de conèixer-te, no vivia amb aquesta constant sensació de malenconia ni amb aquesta angoixa.
D’altres, em sento d'allò més maquiavèl·lica i desitjo amb totes les meves forces que la relació us vagi malament i que t'acabis enamorant de mi, com ha passat en molts dels llibres que he llegit i en pel·lícules o sèries que he vist. Jo soc sincera i em mostro tal com soc, tot i que també reconec que quan sé que coincidirem em poso aquella samarreta que em vas dir que t’agradava i em maquillo una mica més, però probablement ni te n’adones.

Tanmateix, sé que tot això algun dia passarà. Arribarà un dia en què no tindré ganes de plorar ni m’entristirà veure pel carrer parelles aparentment felices mentre jo camino sola, que em serà totalment indiferent.

Ara ja és tard i el meu amant passatger m'agafa de la mà i m'abraça fort per acomiadar-me a la parada de l'autobús nocturn que em durà al meu allotjament, també transitori.