com sempre, m'agraden els teus finals... "tornaré abans que la pols..". tots en tenim, de llocs d'aquests que viuen més en la nostra memòria que no pas en la realitat. és per això que de vegades es fa difícil tornar-hi.. pot fer molt mal veure d'una manera tan gràfica que és cert que les coses canvien tan de pressa. tal i com em va dir a mi una amiga una vegada: " les coses canvien, els moments avancen, i no ens queda altre remei que seguir endavant". apa noia, continua escribint, estic impacient x llegir més coses teves! :)

salut i desobediència *

impressionant... no he caigut en que parlaves de la llibretat fins l'última frase, i mira que havia llegit el títol! un relat d'aquells que no entens fins el final, i llavors se't revela tot dins el cap com una película antiga en blanc i negre i et dibuixa un somriure al rostre... traïdora, tampoc tu m'havies dit que escribies tant bé! ( tot i que ja en tens la cara.. ). a reveure, espero veure't aviat!

és d'aquell tipus de relats que et fan sentir el moment a flor de pell... quasibé us he vist als dos,.. continua escribint, "Irina"! m'encanta com escrius. i a veure quan m'acabes d'escriure la carta/biblia... un petó! ;)

molt escaient, reflexa molt segons quines situacions de l'adolescència en les que es busca qualsevol excusa/lloc/moment per acabar fent l'amor..

m'ha agradat molt =)

Em sembla que mai havia llegit una cosa tan paranoica. m'ha encantat! :) una passada

el relat està bé, potser podries aprofundir-lo una mica més, però.

A MI TAMBÉ M'ENCANTA EL PLANTEJAMENT EN SEGONA PERSONA, DE FET EL MEU DIARI ÉS TOT ESCRIT DES D'AQUEST PUNT DE VISTA :)