Denuncia o mor

[NOTA: Els noms de llocs i persones citats són ficticis, els fets no]

I. Recordo

Recordo una tarda de fa molts i molts anys, quan era tan sols un nen d’entre 9 i 10 anys -no sé, ni puc concretar perquè no disposo d’escrits, ni proves físiques o materials que corroborin els fets que explicaré a continuació-. Com anava dient, una tarda, probablement d’estiu, vaig jugar amb un meu amic o amics a futbol al carrer, davant de la casa dels meus pares. Abans, no era com ara, que per aquell carrer hi passen molts cotxes, sinó que en passaven molts pocs. Era un barri molt tranquil el de casa dels meus pares. El barri de Bellavista i està a Colldesroure. El cas és que aquella tarda, com moltes altres tardes, teníem tot el temps del món per jugar l’estona que volguéssim al carrer. Davant del portal de casa nostra, del carrer de Castelló, nº7 hi ha una casa que li correspon el número 10. En aquella casa hi vivia un noi, en Dieguito. Els seus pares ja eren morts en aquelles dates. En Dieguito té una germana, que es feia dir Isita, de Isabelita, és a dir, Isabel, que ja no vivia en aquella casa, sinó que havia marxat feia un temps, o almenys així m’ho sembla. És a dir, en aquella casa hi vivia el Dieguito sol. Aquell dia jo vaig jugar molt de temps a futbol amb la bimba que teníem els amics i jo, tot just davant del número 10. La porta reixada que donava pas a l’aparcament de la casa d’en Dieguito ens servia als nens de porteria, de manera que xutàvem a la porteria per marcar els gols. De vegades, erràvem el tret i la bimba sortia desviada o alta, amb la conseqüència que havíem de saltar una tanca no massa alta per entrar al pati de la casa d’en Dieguito i recollir la bimba per tornar a sortir i seguir jugant. No havíem fet cap trencadissa mai, però alguna torratxa que hi havia al pati, potser havia arribat a caure, per l’impacte de la bimba mentre jugàvem a futbol, davant la casa del Dieguito, sense cap trencadissa, ni cap fet lamentable s’ha de dir. Bé, aquell dia em vaig quedar sol al cap d’una estona que els meus amics marxaren a les seves respectives cases. Jo em vaig quedar una estona més jugant sol, esperant que potser algun nen vingués més tard i pogués continuar jugant a futbol. Els fets es van esdevenir molt ràpidament. Vaig xutar una pilota que va anar prop de la porta d’entrada a la casa, dins del pati. Jo vaig fer el que sempre fèiem: entrar a recollir la bimba. Però, de sobte em surt el Dieguito de dins la casa i m’agafa la bimba i no me la vol donar. Jo li suplico que me la torni, que és meva, “que perdona”, “que no ho tornaré a fer”, “que dóna’m la bimba”. I ell que l’agafava i me l’amagava, i jo que m’hi llençava a sobre i ell que m’esquivava. Jo era primet i no tenia l’alçada que tinc ara. El Dieguito el veia robust i més alt que jo, m’intimidava i seguia el seu joc de que no te la dono si no véns. I quan hi anava, m’esquivava. Poc a poc va anar sortint cap al carrer i jo suplicant-li constantment i anant darrera la pilota, com era d’esperar en un nen de poca edat. El Dieguito s’esmunyia i em deia: “té, la vols? Vine-la a buscar”. I jo com un xaiet li anava fent cas. Em va dur avall del carrer Castelló i vam creuar la cantonada i més enllà amb el joc tonto de l’home del sac que t’empaita i se’t vol endur. Jo estava cada vegada més intranquil, més neguitós, més desesperat i insistia en que la pilota era meva i no seva, que no tornaria a jugar a futbol davant de casa seva. Però ell es feia el sord i m’anava arrossegant fins a tornar a creuar una altra cantonada i dur-me a una casa en obres. No era una casa qualsevol, era la casa que s’estava fent un tal senyor Brugulat, que llavors era alcalde de Colldesroure, jo ho sabia. El cert és que un cop dins el pati de l’aparcament d’aquella casa, que recordo que estava en obres, que no s’havien acabat, llavors: El Dieguito em va agafar pel coll, amb força i amb tot el braç, amb intencionalitat, amb vehemència i avidesa, de manera que va deixar caure la pilota al terra i em va posar la seva boca damunt la meva, em va ficar la seva llengua fastigosa dins la meva boca repetides vegades i jo, movent-me nerviós i impotent davant la força del Dieguito, que alhora em va baixar els pantalons i tocar els genitals, tot dient obscenitats com “et faig una palla, vols que et fagi una palla?”, entre sospirs, saliva, pànic, cridòria, plors, neguiteig, fàstic i moltes coses repugnants que em són difícils de recordar, forcejant l’un amb l’altre, vaig passar els pitjors moments de la meva curta vida, de 9 o 10 anys d’edat. Vaig poder deslligar-me del seu alè fastigós, repugnant i asquerós quan vaig fer un cop de força i me’l vaig treure de sobre. Ara mateix, no recordo si vaig recuperar la pilota o no. Se m’escapa dels meus records. Estava tant traumatitzat, tant escaldat, tant esporuguit, tant vexat i intimidat per aquell monstre; que quan em vaig poder desfer dels seus braços opressors vaig arrencar a córrer com mai a la meva curta vida, desesperat, en estampida i amb gran pànic i plor. Recordo que les llàgrimes em tapaven la visió i que el meu únic objectiu era pujar les escales de casa, trucar el timbre de la porta i que m’obrís la meva mare, que llavors era dins de casa i no va ser testimoni dels fets. La reacció de la meva mare era lògica: “David, què passa? Perquè plores? Què passa? Digues David” Jo m’ennuegava, treia llàgrimes que em m’emboiraven la vista, cridava, tenia pànic i balbucejant no feia més que repetir “El Dieguito m’ha ficat la llengua als llavis, mama, mama, mama”, “m’ha agafat la pilota i m’ha fet anar a casa del senyor Brugulat i m’ha agafat pel coll i m’ha tocat el penis”. La meva mare, escèptica com és, fins i tot amb mi ho era. Va preferir esperar al pare que tornés de treballar, per explicar-li els fets que jo narrava. I amb aquestes, que la meva mare em donava coses per picar, perquè em passés l’ansietat tremenda que vaig passar les hores següents als fets. Jo recordo que el plor m’afogava, que quan passaven uns segons sense emetre cap nou gemec i em venien al cap aquestes imatges que tenia jo en aquells moments, de nou, sentia com em pujava el plor, com el neguiteig constant era imparable, vaig sentir per primera vegada, què era el terror, la nàusea i la desprotecció. Em vaig sentir vulnerable, violat, menyspreat, severament castigat, en certa manera, aïllat per la meva mare, que només m’oferia coses per picar, intentant que em passés l’ansietat, fins el moment que vingués el meu pare de la feina. Va arribar el meu pare i la meva mare va saltar per intentar explicar amb les seves paraules el que m’havia passat feia unes poques hores enrere. Jo estava a la meva habitació, però sentia la conversa. El meu pare em va venir a veure, jo, a borbotons li explicava amb les meves paraules el que li havia dit a la meva mare: “que m’havia agafat pel coll, que m’havia ficat la llengua dins la boca, que m’havia baixat els pantalons i magrejat el meu penis” amb els detalls que jo recordava i que, en part, encara recordo com si fos avui mateix. La reacció del meu pare no es va fer esperar: Va anar a casa el Dieguito i el va amenaçar “que si no marxava d’aquella casa, el mataria”. Ens ho va dir a l’hora de sopar. Potser passarien dies, mesos o inclús algun any fins que el Dieguito va deixar aquella casa. No recordo haver tornat a veure el Dieguito durant aquell temps incert, que no sé quant temps va ser.

II. Ser la víctima em treu responsabilitat?

Clarament sí. Recordo com els meus pares van intentar suavitzar la situació amb mims, amb sobreprotecció, amb intentar que jo no pensés en aquella situació mitjançant distraccions com el menjar, la televisió, etc. I el fet sistemàtic de no parlar-ne i obviar els fets. Amb aquella situació de tensa calma que a mi no em va deixar indiferent, en canvi, en ells semblava que hi havia una clara indiferència. Els temes sexuals en la família eren tabú, ja no pel sol fet de la meva fatídica experiència, sinó perquè segons ells, no havien rebut mai educació sexual i, per tant, no es veien amb cor d’explicar la sexualitat als seus fills. També posaven èmfasi en que a ells ningú els havia ensenyat a ser pares. D’aquesta manera es justificaven a ells mateixos. Però això no era cap alleujament dels meus maldecaps, ni del meu trauma viscut en aquella època. El cas de l’abús sexual que vaig patir mai va ser denunciat davant de cap tribunal, ni jutge, ni advocat, ni policia, ni guàrdia, ni va sortir de les quatre parets de casa, que jo sàpiga, fins ara... 30 anys després. Jo tinc 39 anys i recentment la meva dona s’ha separat de mi i hem parlat de divorci. Tan sols han calgut 2 setmanes de separació i dormir sol, perquè aquest TRAUMA INFANTIL AMB MAJÚSCULES, QUE HA DORMIT DINS DEL MEU SUBCONSCIENT, INCONSCIENT O DIGUES-LI COM VULGUIS, surti a la llum d’una maleïda vegada! Necessito expressar-ho i expressar la meva pena i neguit que duc a dins des que van succeir aquells fets. És de cabdal importància manifestar la brutalitat d’uns fets com aquests a la nostra societat de drets, justícia i democràcia. Perquè amagar-ho equival a censurar i a fer més profunda la bretxa entre la igualtat i la desigualtat en drets i obligacions ciutadanes. He parlat amb els pares i els he recordat els fets. M’ha semblat patètica la seva actitud de seguir negant la gravetat dels fets. En no haver sigut testimonis de l’atrocitat, s’espolsen les culpes. En les seves paraules no veig que em qüestionin o li treguin ferro al tema. Però en el seu to hi endevino agressivitat i ràbia encaixonada. Com dient “no em vinguis amb aquests espants, que jo ja tinc una edat i patiré i em puc morir”. De la sobreprotecció passem a l’autoprotecció. De la justificació del perquè no van actuar com s’espera d’uns pares responsables, passem al maquiavel•lisme de dir “la fi de silenciar els fets justifica els mitjans que utilitzem perquè així es compleixi”. Estimo molt als pares, els he estimat sempre i els estimaré fraternalment i honestament el que els resta de vida, però mai els perdonaré la seva actitud, ni la seva afronta davant el que va representar la davallada moral, psicològica i mental que duc a sobre des que van succeir els fets.

III. La ràbia pot amb mi.

Estic diagnosticat d’esquizofrènia des dels 21 anys. Als 9 o 10 anys crec que vaig patir un Trastorn per Estrès Posttraumàtic (TEP): BRUTAL, HOSTIL, INFAME, FLAGRANT i em vaig empassar que el meu pare havia fet justícia, perquè el Dieguito havia marxat d’aquella casa per sempre. On és en Dieguito? On és aquest MONSTRE? Vull denunciar els fets de la manera que sé fer-ho: escrivint-ho i deixant constància que aquells fet ocorreguts pels volts de 1982 o 1983, quan jo tenia 9 o 10 anys, siguin portats davant la justícia, si és que n’hi ha de justícia en aquest país. Demano, clamo, imploro, crido, estic boig per culpa d’aquest TRAUMA que m’ha provocat importants seqüeles psicològiques durant tots aquest 30 anys de silenci, llargs, amb pesantor i amb moltes trapelleries pel mig, que m’han dut a la situació que pateixo ara mateix.

I Que es fagi justícia! Que se m’escolti! Tinc els meus drets, no renuncio a les meves obligacions, sempre les he complert com a bon ciutadà. Que sigui portat l’acusat davant la justícia, que se’l jutgi, que m’escoltin, que l’escoltin a ell. Que siguin jutjats aquests fets pel greuge moral i psicològic causat a la meva persona. Que es fagi justícia! Tinc la necessitat d’explicar-ho i que mai més a la vida, el monstre Dieguito se li ocurreixi repetir aquestes atrocitats a ningú. Jo no li desitjo cap mal, jo desitjo justícia, que se m’escolti, que s’escolti els meus pares, que s’escolti l’acusat, però que es jutgin els fets, o no crec en l’estat de dret, tal i com és concebut.

Les agressions sexuals estan penades fins un màxim de 12 anys de presó, quan la violació contempla l’accés carnal via vaginal, anal o bucal. La qual cosa, puc testimoniar que així va ser en el meu cas. El càstig hauria estat sever per en Dieguito.

Però no pot ser! He consultat a una advocada i a una associació que vetlla pels drets de les persones que han patit abusos sexuals infantils. La llei diu que els delictes per agressions sexuals prescriuen als 20 anys, o bé d’haver-se produït, o bé a partir dels 18 anys. Per tant, el meu cas va prescriure quan vaig complir-ne 38. I ara en tinc 39. Arribo tard, i no en tinc costum d’arribar tard pel que se m’exigeix. Arribo tard, sobretot per exigir els meus drets. Com a adult i ciutadà, em veig amb l’obligació moral d’escriure aquestes paraules, perquè si existeix algun bri de casualitat, algú vegi que d’injustícies, n’està ple el món. I no cal anar gaire lluny, sovint a prop de casa, es donen casos com els que explico. Tots podem i estem en el dret d’aprendre dels altres i de beure de les fonts que volem beure.

IV. Més records, més injustícies.

Mica en mica la meva concentració a les classes anava minvant, fins que al 13 anys vindria el 8è d’EGB i el meu rendiment escolar va caure en picat. Fins a 7è d’EGB treia Notables en moltes les assignatures, altres les passava amb Suficient. A 8è vaig passar amb un Suficient de mitjana. I per aquelles dates vindrien els “ninjes”-aquells nois que m’agafaven pel coll i m’amenaçaven a la sortida de col•legi i em feien recitar les taules de multiplicar de memòria-. Sempre eren 2, els mateixos. I parlaven amb un accent del nord i parlaven en Espanyol, diria que eren d’origen Basc, però vivien a Colldesroure, per tant, també eren del poble. Deien que venien de les Escoles Nacionals -l’escola pública- i a mi em tenien acollonit, fins que un dia, anava a peu pel passeig amb el meu amic Joan Josep Sánchez i ens van intentar coaccionar als dos, proferint amenaces i utilitzant mètodes agressius com cosses a les cames, insults vexatoris, etc. En Joan Josep li va clavar una cossa a un d’ells i vam fugir corrents. Aquella vegada vaig reviure el terror que havia viscut temps abans. Jo era molt covard, el típic nen que comença a plorar quan se sent amenaçat. Estava com immòbil, em va costar de reaccionar, esperava que algú em rescatés i aquest va ser en Joan Josep Sánchez amb la seva acció valenta de foragitar aquests individus. Teníem això, 13 anys.

V. Encara més.

Més tard vindria la directora de l’institut de BUP i COU, que m’impediria estudiar Grec i Llatí a COU, donat que la meva intenció era estudiar la carrera de Traducció, argumentant la dona, que les carreres de ciències tenien més sortides professionals i esperonant-me a que fes una carrera de ciències. Vaig haver de triar fer Literatura Espanyola i Literatura Catalana, de manera que em va ser impossible concentrar-me amb tanta lletra junta i tanta lectura per processar, que em vaig saturar i durant el 2n trimestre vaig abandonar el COU, en un moment molt baix del meu estat d’ànim i fruit, també, d’algun fracàs amorós i la falta de bones perspectives per realitzar una carrera amb èxit. Tot eren pals a les rodes, tot muntat per fer-me la vida impossible. Tot tramat perquè als 18 anys comencés el servei militar i em tractessin com una veritable rata enverinada a punt per posar-la en un tub d’assaig. Patètic, trist, increïble... Als 21 anys jo ja no pertanyia a aquest món, sinó al món de la psiquiatria. I mentre continuïn les coses així, continuaran sortint draps bruts d’uns i altres, exhibiré tants draps bruts com la meva memòria em permeti denunciar.

VI. Un Currículum Impecable.

David Frigolé i Aragonès: Tinc 39 anys.

Als 9 o 10 anys vaig patir un abús sexual per part d’un adult que em va crear un greu trauma infantil que no ha sigut mai denunciat a cap autoritat.

Als 13 anys vaig patir més abusos de nens més grans que jo, que em coaccionaven, m’amenaçaven i em pegaven fort.

També, als 13 anys patia –probablement- un Trastorn per Dèficit d’Atenció amb Hiperactivitat (TDAH), que em va fer baixar en picat el meu rendiment escolar, però l’escola on anava no se’n va percaçar. no es comenta res d’anòmal en els informes d’aquella escola de monges.

També als 13 anys vaig patir un episodi de cleptomania, quan en una exposició de minerals vaig endur-me’n un bon grapat d’ells a les butxaques. amb la posterior reprimenda cristiana, catòlica apostòlica i romana, que ens deixava a uns quants en evidència davant dels nostres companys, la directora del centre i els i les mestres d’aquella institució. Els minerals van ser retornats.

Entre els 15 i 16 anys ja havia provat el tabac.

Als 16 anys vaig passar-me un mes a Anglaterra estudiant anglès per ordre dels pares.

Als 17 anys vaig passar-me 6 setmanes a Londres estudiant anglès per ordre dels pares.

Als 17 anys jo tenia una xicota molt maca. Als 6 mesos de sortir plegats vaig tallar la relació unilateralment perquè jo no estava centrat i vaig buscar l’excusa que m’agradava una altra noia, quan en realitat, aquesta altra noia no m’havia fet mai cas. Tenia dubtes existencials.

Als 17 anys se’m van posar traves per accedir a la universitat, quan els meus resultats eren bons i aptes perquè així fos.

Als 17 anys vaig demanar a la meva germana i als meus pares que em portessin a un psicòleg i m’hi van dur. Jo em masturbava compulsivament i no sabia com frenar-ho. Duia una conducta hipersexuada, quan la resposta del psicòleg va ser: “No tinguis neguits, això anirà desapareixent amb el temps”. Llavors jo, ja era més psicòtic que les pel•lícules de Hitchcock i encara vindria més carn a l’olla.

Als 18 anys anava a la discoteca i m’entrompava tot sovint els caps de setmana, bevent entre 4 i 5 cubates els dissabtes a la nit. tots els diumenges hi havia ressaca. ja havia provat el hatxís. sense abusar-ne, perquè sabia del seu perill i jo era moderadament responsable.

També, als 18 anys vaig anar a una consulta d’una psicòloga privada i em van fer un estudi de la meva personalitat. hi vaig anar d’amagat i jo sol. Aviat recuperaré l’informe que em van fer en aquell moment. Recordo que destacava la meva “alta susceptibilitat”.

Als 18 anys, durant les olimpíades de Barcelona 1992, vaig començar el servei militar on em van castigar severament i sense escrúpols, ni miraments de cap mena. m’agradaria denunciar el rei d’espanya, l’estat espanyol, i en darrera instància a les autoritats de l’exèrcit per col•locar-nos en camps de concentració perversos i maquiavèl•lics i consentits per les tots els estaments i autoritats estatals de l’època.

Als 20 anys vaig patir un primer brot psicòtic que es va resoldre a casa, sense sortir molt i que es va allargar uns mesos. sense visitar metges, ni prendre medicació. Vaig decidir deixar la meva feina en un restaurant, voluntàriament.

Als 20 anys el meu pare, mitjançant una parenta seva, que és psicòloga, em va aconsellar d’anar a una consulta psicològica privada de Barcelona (Diagnosis Médica). vaig estar anant a la consulta de la Doctora Rodríguez durant un any aproximadament, un cop cada 3 setmanes aproximadament. el resultat va ser un informe que la Doctora Rodríguez va llegir davant els meus pares i en el que es deia: “el David té moltes probabilitats d’acabar en el món de la psiquiatria”. I així va ser.

Als 21 anys vaig patir un segon brot psicòtic que em va dur a una baixa laboral d’uns mesos a la nova feina. El diagnòstic d’esquizofrènia paranoide crònica es va produir per part d’un centre mèdic i psiquiàtric al qual em va dur el meu pare. Vaig començar a medicar-me. Poc després vaig tornar a treballar i em van despatxar al poc temps.

He treballat com a població activa des dels 16 fins als 35 anys d’edat, errant per 23 empreses de diferents sectors empresarials i en diferents categories professionals. Això diu la meva història laboral, que vaig rebre de la tresoreria general de la seguretat social.

No obstant, en aquest període dels 16 als 35 anys m’he tret el Batxillerat, FP2 d’administració i comerç, títols d’informàtica, de programació, d’ofimàtica, d’iniciació a internet, de bases de dades, d’Anglès, de comerç exterior, etc.

Des dels 21 anys tinc reconeguda una discapacitat del 48% per l’autoritat competent.

Als 31 anys em vaig casar amb una dona de qui em vaig enamorar sincerament, però amb qui va ser molt difícil la convivència posterior. Ara estic en tràmits de divorci.

Als 35 anys un tribunal mèdic em va concedir: La incapacitat permanent absoluta per a tot treball, per tant, ara sóc pensionista.

Als 38 anys se’m diagnostica apnea del son per part de pneumologia, que probablement ja patia des de l’edat dels 16 anys i que per desconeixement o per negligència, no m’ho havia fet mirar.

Fumo 2 capses de cigarretes cada dia. o el que és el mateix: 40 cigarretes diàries.
Peso 120 kg. i n’hauria de pesar 90.

Pateixo psicosis de la barba des que sóc adolescent. Altrament anomenada fol•liculitis de la barba. és a dir, el fol•licle pilós s’enganxa a la pell i crea pústules de pus al voltant del pèl (i s’ha cronificat). He pres medicació (molts medicaments, cremes, solucions, pomades, antibiòtics, líquids, etc.) i el problema persisteix. he visitat dermatòlegs de la seguretat social i de privats que no m’han resolt res.

Psicosis esquizofrènica + Psicosis de la barba = Doblement psicòtic.

VII. Retòrica.

I hi ha gent que es pregunta per què?

I hi ha gent que m’acusa de robar-li diners de les seves nòmines per pagar la meva pensió?

I hi ha gent que em pregunta com estic?

I hi ha gent que és estúpida?

I les institucions permeten que això succeeixi?

I la gent s’ha plantejat mai què és patir, ja no un, sinó repetits abusos contra la seva integritat física, psíquica, mental i moral sense que per això hi hagi cap responsable?

La sanitat és insana?

La sanitat és justa?

La justícia és insana?

Sóc un bitxo rar?

Passa més sovint del que em penso?

Hi ha gent que és estúpida i hi ha gent que és ignorant i hi ha gent que és insensible, falsa i perversa?

Què sabeu vosaltres de la vida? Digueu-m’ho.

Quina immoralitat!!

Quina manca de sensibilitat social hi ha entorn la problemàtica de salut mental que pateixen moltes persones com jo!

He viscut l’estigma des de la mateixa família de la meva companya sentimental durant els darrers 11 anys. I des de molts sectors de la població no se m’ha entès, ni s’ha fet cap esforç per entendre’m.

Podria citar noms, empreses, institucions i partits polítics inclòs.

No deliro, dic moltes veritats i espero i desitjo que la gent que llegeixi les meves denúncies no es quedi indiferent. La indiferència em mata.

Denuncia o mor.

-