U

Un relat de: Xavier Lamarca

Anava tot sol, a peu coix. Donant una ullada al seu voltant va veure un punt a l'horitzó llunyà. Va estirar la ma cap a aquella direcció i l'assenyalà amb un dit , mirà fixament, insistentment, intensament, va tancar l'ull i quedà a les fosques, medità. Només una idea al cap: que fos veritat, la única veritat. Va recórrer el camí de circumval·lació per tornar al mateix lloc.
El punt a l'horitzó havia corregut i era més enllà, però també com un punt.
Va recordar el dia que, amb una gran sort, va poder escapar a una mort segura, nedant en una direcció, l'única encertada, que el portà a un lloc solitari, l'únic lloc ferm en la immensitat blava, l'únic lloc habitable, capaç d'alimentar l'esperança, l'única cosa que encara el sostenia. Però havia hagut de deixar el recer segur, el refugi, l'Arca de l'Aliança, per aventurar-se de nou a l'oceà.
Un gota de suor li baixà pel nas, caigué per la punta a l'abisme. Una llàgrima lliscà per la galta deixat un reguerol salat. Un somriure es dibuixà com un arc i mostrà una única dent.
Va voler córrer, però amb un sol peu no pogué, va voler cridar però una emoció massa forta li estroncà la veu, es portà la ma al cor, el dit ja no pogué assenyalar el punt, l'ull se li entelà per sempre mes.
Mitja vida perduda. De l'u ja només en quedava la meitat i aquesta meitat estava a punt de desaparèixer. Va desembarcar
Es recolzà en la màquina, va mirar la pantalla i va pitjar el botó inútilment.
En la immensitat blava havien aparcat abans que ell, l'únic dia que havia trobat dos llocs buits.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Xavier Lamarca

Xavier Lamarca

27 Relats

50 Comentaris

40920 Lectures

Valoració de l'autor: 9.36

Biografia:
Quan escric davant la pantalla, de vegades els personatges se'm revolten i exigeixen que no traeixi la seva biografia. Jo els dic que només gracies a mi en tenen però, tossuts, es neguen a seguir el meu pla i actuen pel seu compte.
Quan això passa - que és el millor que pot passar - em limito a escriure la història que em dicten sense afegir-hi de la meva collita, sinó el que observo i penso que els passsa pel cap o per les vísceres.
De fet, escriure una historia no es altra cosa que deixar-se portar per una veu que xiuxeja a l'orella. No cal inventar res, tan els personatges de carn i ossos com els imaginats tenen vida pròpia, i si no en tenen val mes plegar i oblidar-los.
Però un cop el relat és acabat, i publicat soc jo qui es queda sol al darrera la pantalla.
La història ja no es meva, és de tots aquells que se l'han fet seva.