U

Anava tot sol, a peu coix. Donant una ullada al seu voltant va veure un punt a l'horitzó llunyà. Va estirar la ma cap a aquella direcció i l'assenyalà amb un dit , mirà fixament, insistentment, intensament, va tancar l'ull i quedà a les fosques, medità. Només una idea al cap: que fos veritat, la única veritat. Va recórrer el camí de circumval·lació per tornar al mateix lloc.
El punt a l'horitzó havia corregut i era més enllà, però també com un punt.
Va recordar el dia que, amb una gran sort, va poder escapar a una mort segura, nedant en una direcció, l'única encertada, que el portà a un lloc solitari, l'únic lloc ferm en la immensitat blava, l'únic lloc habitable, capaç d'alimentar l'esperança, l'única cosa que encara el sostenia. Però havia hagut de deixar el recer segur, el refugi, l'Arca de l'Aliança, per aventurar-se de nou a l'oceà.
Un gota de suor li baixà pel nas, caigué per la punta a l'abisme. Una llàgrima lliscà per la galta deixat un reguerol salat. Un somriure es dibuixà com un arc i mostrà una única dent.
Va voler córrer, però amb un sol peu no pogué, va voler cridar però una emoció massa forta li estroncà la veu, es portà la ma al cor, el dit ja no pogué assenyalar el punt, l'ull se li entelà per sempre mes.
Mitja vida perduda. De l'u ja només en quedava la meitat i aquesta meitat estava a punt de desaparèixer. Va desembarcar
Es recolzà en la màquina, va mirar la pantalla i va pitjar el botó inútilment.
En la immensitat blava havien aparcat abans que ell, l'únic dia que havia trobat dos llocs buits.