La veritat

La veritat

Per què somric? Sempre els ha fascinat el meu “enigmàtic somriure”, com diuen vostès. Si volen saber la veritat, quan en Leonardo em va dibuixar no reia pas: més aviat tenia un posat que, com a molt, el podríem definir com a neutre. Ell passava una mala temporada, i a mi em sabia greu. Després de tot, jo aleshores ja feia quatre anys que estava al seu servei com a minyona i, a més, em va fer molta il·lusió que em demanés si volia fer-li de model. Sempre s'ha dit que era immune a l'amor però jo sé que sentia alguna cosa per mi, tot i que no ho va demostrar mai. En tot cas jo també l'apreciava molt i em dolia veure'l trist quan passava moments difícils (maleïts deutes i, sobretot, maleïts usurers!). Per tant si alguna cosa no em venia de gust era somriure. Però amb els anys m'he deixat anar escoltant les teories dels erudits: que si era “l'esposa de Francesco del Giocondo”, que si “filla del senyor de Bobbio”... perdonin-me, no s'ho prenguin malament si quan em venen a visitar al museu els torno la mirada amb un somriure!