m'encanta aquesta poesia. aquesta poesia que no la llegeixes, la notes, que va directe a els sentits

He tornat silvia!

Veig que ja vas camí del mig miler de relats... no dubtis que a partir d'ara intentaré llegir-ne els maxims.
un any i mig després, tornaré a publicar alguns poemes dels meus, que ja era hora, pero mes val tard que mai, no?


Un petó!

aviam com contestaries a aquestes paraules.

que es una nació?



adeu!


i visca la terra... jo desgraciadament també hi crec!

jo soc del carrer pelfort!


vaig neixer fa 16 anys i he vicut a vallvidrera tota la meva vida.

De fet jo ja la considero com el meu pais, el meu petit pais.

Tots els joves ens coneixem, tots som amics. tots sabem que formem part d'un petit poble...amb els seus problemes.

Pero que hi farem?

Tots tenim una casa a vallvidrera, on podem estar tranquils..pero i akesta casa?


L'explosio urbanistica es dona a partir del 1890 quan ens uniren amb sarria.

gracies per haver escrit sobre el meu poble... que dic? sobre el meu petit gran pais.


Joan

silvia!

es un pel trist... pero llegir-te a tu si que es una proritat!

s'ha acabat ja el nadal?


Joan

aixo dels pterodactils m'ha agradat molt!!
desitjo que el 2006 sigui un any amb menys falsedat...

de fet jo no crec massa en aixo del pas dels anys... la meva teoria es que si no fos per la tele se celebraria molt poquet...
bon nadal! (en el fons es bonic, eh?)

joaaannn!!!!!! curradissimss totsss!!!!!!!!
massa macooooss!!!!!!! en seriooo! buenoo mooools petons gina!

M'encanta!!! estic content de tornar a llegir-te i d'haver tornat a escriure!!
Felicitats per ser la sisena autora mes prolifica!!

Es un poema molt molt maco!
M'agrada perque es directe, clar i catala.

"Al carrer ja en som uns quants"

Jo hi soc, i tu?

Joan

Un relat molt bo!

pero home..jo em dic joan... i kevin no em quedaria gaire bé la veritat...

salut!

rectifico,

volia posar "impostos que enviem"

ho sento.

Adeu!

Joan.

mol bonic!!
El que dona per escriure la tristesa...

Joan.

m'ha agradat molt !
suposo ke a l'any 2076 pocs hi serem, per veure com poc a poc ens matem.
Tal com va el mon i amb una mica (massa) d'imaginacio, potser ni hi haura 2076...
tot parlant de records aquest poema m'ha recordat a una cançó dels Obrint Pas, que es deia "quan no ens quede res"...

Joan.

que bonic!!
No vulguis ser culpable, la vida va triar
aquesta frase es molt molt maca!
(m'ha encantat el poema de la teva biografia)