La finestra

Un relat de: aleix
L’habitació era força gran. En ella hi cabien un llit individual, una calaixera i un moble que en J feia servir d’estudi. Des del llit, i mirant per la finestra exterior, es podia observar el carrer i tot el que hi passava. A en J li agradava passar llargues estones mirant per aquella finestra, i se sabia gairebé de memòria tot el que succeïa durant gran part del dia en el seu carrer. Al matí, a les sis en punt, la persiana del forn de pa de just davant de casa seva s’obria fent un estrèpit força desagradable, i l’encarregada del forn sortia a l’acera per a passar l’escombra i tot seguit un drap pels vidres exteriors del local. No trigaven a arribar els primers clients, però era pels volts de les sis i mitja que apareixia tombant la cantonada de la dreta un home de mitjana edat que duia sempre un gosset petit. Tenia per costum de deixar el gosset davant la porta del forn abans d’entrar, i aquest es quedava assegut però amatent, talment com si fos un sentinella defensant el seu castell. No més de dos minuts més tard l’home tornava a sortir del local amb una barra de pa sota el braç, i tot seguit amanyagava al gos per a després desaparèixer els dos al tombar de nou la cantonada. Després de l’home del gos, que no passava mai cap dia sense la seva barra de pa, solien entrar a la botiga altres clients. Ja tocades les set, una dona grassa que vivia tres cases més enllà, baixava en batí i entrava al forn d’una revolada. Aquella dona s’estava allà dins molta estona, de fet en J, que s’entretenia observant, havia arribat a calcular cronòmetre en mà les estones que hi passava allà a dins. El rècord era de 37 minuts i 15 segons, i l’havia batut un dilluns de finals de febrer d’aquell mateix any. Ja més tard, cap a les 8 del matí, una mare amb els seus tres fills entrava també a comprar al forn, i la dona sempre anava cridant als menuts que fessin el favor de no emprenyar, i els amenaçava en deixar-los sense esmorzar, però el cert és que cada dia, sense excepció, els tres infants sortien cadascú amb el seu croissant i un somriure als llavis. Era cap a les 8 i mitja que l’atenció del J es dirigia inevitablement cap als balcons de davant de la finestra. Com que el carrer era força estret, es podia dir que en podia fer un primer pla del que hi succeïa. I gairebé sempre hi succeïa el mateix. Primerament, dels balcons del segon pis de l’edifici, en sortien dues senyores d’edat avançada, que tenien per costum posar-se a xerrar animosament, i ho feien amb tanta animositat, que en J podia escoltar pràcticament els diàlegs com si estes allí compartint conversa amb elles. La del balcó esquerre sempre es queixava del seu marit. No hi havia dia que no en sortís de la seva boca grossa i repintada de pintallavis algun renec o insult dedicat al seu home. Que si era un gandul, que si segur que li posava les banyes amb alguna joveneta del bar de sota, que si aviat demanaria el divorci per a lliurar-se d’ell... L’altra dona es dedicava a riure tota l’estona. No feia més que riure i riure. Poques vegades portava ella el timó de la conversa i, això si, repetia entre riallada i riallada frases del tipus “ai Filo para que em mataràs de tant fer-me riure!”. L’escena durava uns vint o trenta minuts a tot estirar. En algunes ocasions, les dues dones sortien a aquella hora i se saludaven per tot seguit quedar-se una estona mirant al carrer en silenci. En J suposava que quan això succeïa era perquè la dona no estava enfadada amb el seu marit i per això no li donava per insultar-lo a crits. Quan l’escena de les dues dones acabava, en J esperava pacientment a que sonessin les 9 per a presenciar la seva escena preferida. Aquesta succeïa també quasi cada dia, i per a presenciar-la només li calia aixecar una mica el cap fins a mirar a la terrassa del bloc de davant seu. Allí s’hi presentava sempre una dona grassa i de pell molt bruna, que es dedicava durant mitja hora a estendre quilos i quilos de roba en unes fileres de filferros que travessaven la llarga terrassa. És ben cert que quan la dona deixava la part de fora d’aquesta, en J la perdia de vista, però el que no deixava mai és de sentir les cançons que cantava. Tenia un ampli repertori i una veuassa amb la qual aconseguia que tot el veïnat pogués gaudir del seu concert a capel•la matutí. Era un cop acabat el concert que en J baixava la persiana de la finestra amb recança per a començar el seu dia a dia. En la vida d’en J no hi passava res de destacable. Vivia sol, i treballava en un magatzem dels afores de la ciutat. No tenia amics ni família, i quan no estava treballant o anant a fer les compres o alguna gestió, es dedicava gairebé exclusivament a mirar per la finestra. Solia, durant el dia i mentre no podia estar a la seva habitació, pensar en què deuria estar passant davant la finestra, i li creava certa angoixa la sensació de no poder saber-ho. I si la dona sortia a estendre i es perdia una de les seves cançons? I si al forn de pa hi entrava algun client o clienta nova amb alguna característica interessant? Era quan anava al supermercat que matava el “gusanillu” observant atentament què era el que la gent tenia en els seus respectius carrets de la compra. En J es divertia llavors observant homes grassos que compraven pastissos i altres dolços, dones joves que compraven productes de dietes estranyes i perfums per a agradar als nois, pares i mares renyant als seus fills que els demanaven piruletes i xiclets, famílies adinerades que omplien els seus carros d’aliments i productes cars... En J no podia evitar mirar contínuament el que feien els altres, i era al cap d’una bona estona d’estar al supermercat que s’adonava que no havia comprat res encara. Llavors feia un esforç i arreplegava quatre coses dels prestatges que li servirien després per a fer els seus àpats diaris. Cada vegada que en J anava al súper a comprar, li succeïa el mateix i no podia fer res per evitar-ho.
Als vespres, quan ja havia complert amb la seva rutina i obligacions, tornava a obrir la finestra de la seva habitació per a presenciar el que ell en deia sessió vespertina. Era molt diferent que la del matí, i en ella els principals protagonistes eres els clients del bar que hi havia al costat del forn de pa. Gairebé tots els dies, i en especial els caps de setmana, s’ajuntava un grup de persones a l’entrada, bàsicament per a fer el cigarret, i el J els podia escoltar, quan alçaven suficient la veu, les converses que, dedicades a les seves respectives parelles, a les penes del treball i al futbol entre altres coses, podien acabar en discussions i enemistats. Fins i tot algun vespre, l’amo del bar havia hagut de sortir a amenaçar al grup de tertulians exacerbats amb trucar a la policia si no abaixaven el to de veu. També era al vespre que en J, quan el bar restava tranquil i sense interès per a ell, es dedicava a observar els cotxes que entraven per la porta del garatge del seu edifici. Tenia una llista de cotxes apuntada, i sabia perfectament, per exemple, que de dilluns a divendres, a les vuit i mitja en punt, hi entrava un Mercedes d’alta gamma de color platejat. També tenia controlat un tot terreny color crema que solia entrar ja més tard, cap a les deu del vespre, i també una parella de joves amb una moto petita però que feia un soroll insuportable, que solien aturar-se davant la porta del pàrking a morrejar-se durant força estona abans d’acomiadar-se i entrar el noi pel túnel del garatge. En J també cronometrava en aquest cas l’estona en què la parella feia de les seves, i el rècord era de 47 minuts i 26 segons, batut un divendres de feia aproximadament dos mesos.
Va ser un diumenge de primers d’estiu que la cosa va canviar de sobte. Si bé és cert que en J esperava ansiosament el canvi de rutines causat per l’època, que feia que l’espectacle canviés una mica, li va estranyar trobar el carrer completament buit al obrir la persiana de la finestra. I no només el carrer era buit sinó que, passada l’hora en que l’encarregada del forn sortia a començar la jornada, la botiga seguia tancada i sense clientela que s’hi arribés a comprar. Tampoc a l’hora en què tocava teòricament que sortissin al balcó les dues dones xerraires aquestes es van presentar a l’escena, i encara més estrany, no es va sentir cap cançó des de la terrassa aquell matí, ja que la dona grassa i bruna no va sortir a donar el seu habitual concert. En definitiva, el carrer va estar completament desert durant la llarga estona en que en J va estar mirant per la finestra. Tres hores va passar en J en estat de xoc i mirant a banda i banda del carrer des de l’habitació estant, i allà no hi va passar res de res. Finalment va decidir tancar la persiana i baixar a comprovar què era el que havia passat a tota la gent que normalment poblaven el carrer. Es va vestir d’una revolada i va baixar escales avall fins anar a petar a la porta d’entrada de l’edifici on residia. Un cop allà va comprovar que la situació no havia canviat. El carrer, doncs, seguia estranyament desert. En J va donar una volta pel lloc, amb les mans al cap i amb cara de no saber què coi podia estar passant. Per un moment va pensar fins i tot que estava somniant, i es va dedicar a pessigar-se el braç, comprovant que no somniava, ja que sentia dolor quan es donava aquells pessics, sense escatimar en força a l’hora d’aplicar-se’ls.
Va ser quan ja anava a entrar altre cop al portal per a tornar a casa que es va adonar d’un detall. La porta del bar, tot i que no semblava que hi hagués ningú a dins, estava entreoberta. Se li va acudir llavors de mirar d’entrar al local, esperant trobar alguna resposta a aquella esperpèntica situació. Va acostar-se, doncs, al bar, i va acabar d’obrir la porta per a tot seguit entrar amb cautela al lloc. La sorpresa per a ell va ser que a dins, asseguts a les taules, hi havia tota la gent que normalment omplia el carrer! Hi havia l’encarregada del forn de pa, l’home del gosset, la mare amb els seus tres fills, la dona en batí, les dones grans que solien conversar al balcó, amb marit d’una d’elles inclòs, la parella de joves de la moto, la dona grassa de la terrassa, el grup de fumadors... Fins i tot en un racó hi va veure un home vestit molt elegant que en J va suposar que era el conductor del Mercedes. Tots parlaven entre ells animosament, i l’amo del bar es dedicava a anar de taula en taula servint-los plats i begudes. En J, entre espantat i encuriosit, es va dedicar a rondar per l'indret, preguntant-se què hi feia allà tota aquella gent. No en va treure, però, l’entrellat. Només va poder comprovar que no li feien cap mena de cas. No el miraven ni el saludaven quan passava davant seu. Fins i tot en J va provar de parlar amb algun d’ells, però en fer-ho no va rebre cap resposta ni cap atenció. Era com si en J fos invisible per a tota aquella munió de gent reunida. En veure que allí no hi feia res de profit, va decidir marxar i tornar a casa seva, on va passar tot el que restava de dia tancat, donant voltes al que havia presenciat aquell matí i sense donar-hi crèdit ni trobar-hi una explicació raonable. Van passar les hores fins que es va fer de nit, i en J, sense obrir la finestra, es va estirar al llit per a intentar dormir. Tot i que li va costar, va aconseguir-ho ja entrada la matinada.
L’endemà al matí, en J es va llevar a l’hora de sempre i només obrir els ulls va recordar tot el que li havia succeït el dia anterior. Seguia sense comprendre res del que havia passat i, això sí, va decidir que aquell dia no obriria la finestra. Va esmorzar i va sortir al carrer disposat a anar a treballar. Tenia por de trobar el carrer buit com el dia anterior però, en obrir la porta del portal, va observar que aquell matí al carrer tot rutllava de forma normal, com qualsevol dilluns. Allò el va tranquil•litzar, i en J va poder fer tot el que havia de fer durant aquell dia amb força normalitat. Va ser en tornar al vespre a casa que no va obrir tampoc la finestra, i el cert és que no va obrir-la mai més.
La vida, a en J, no li va canviar gaire després d’aquella estranya experiència. No li va esdevenir molt més intensa, ni va ser molt més feliç que fins aleshores, però a partir d’aquell dia va prendre la decisió de que no es passaria els dies observant el que els passava i feien els demés, i en canvi procuraria fixar-se més en el que li passava i feia ell mateix.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

aleix

193 Relats

147 Comentaris

121822 Lectures

Valoració de l'autor: 9.47

Biografia:
Vaig néixer, per be o per mal, l'octubre del 1979. Vaig començar a escriure per matar l'aborriment de les classes a l'institut, però tot el que escrivia anava a les escombraries. Va ser després d'una nit de borratxera que vaig decidir guardar tot allò que se'm acudis relatar. Desde llavors tinc tota l'habitació plena de bocins de la meva història.
Va ser a principis d'any quan la meva companya de pis em va donar l'adreça d'aquesta pàgina, grata sorpresa, i desde llavors que volto per aqui, intentant escriure i també llegir i comentar.
aleixeliasbandres@hotmail.com