Hola, Drac Vermell! com pots veure, no he deixar del tot de passar-me per aquí... encara que només ho faig molt de tant en tant... i buscant una mica de claror, et torno a trobar: endavant, ni que sigui en mig de la foscor.

Fins la propera... i BONES FESTES! per a tu,
Unaquimera

Quina alegria, Aurora, em vas regalar en deixar el teu missatge al meu espai!
Jo també us enyoro, i mooolt!!!
Tinc el cor rossegat del tot, t’ho puc ben assegurar. Però hi ha altres assumptes que devoren el meu temps, la meva energia i capacitat de concentració... i els he d’atendre, és el que toca ara com ara.
Com botó de mostra, estaré totalment desconnectada durant unes setmanes, així que avui m’he aixecat decidida a tornar-te contesta abans de tallar canals i desitjar-te unes BONES FESTES per a tu i els teus: records per a ells i petons càlids per a tu,
Unaquimera
Ah, per cert: avui és bon dia per gaudir amb el teu poema: a la meva ciutat tenim “furor de ventada” per donar i vendre! ;-)
Uns versos els teus, com sempre, que desperten sensacions a dojo...

Hola, Montserrat! I és clar que em recordo de tu!!!
Jo també penso que ens vam fer amigues, malgrat la desconeixença física, mercès a les lectures dels nostres relats i l’intercanvi de comentaris... això va salvar les distàncies físiques i ens va apropar.

He llgit amb atenció el que e deies: quina sorpresa més bonica la que et va preparar la teva filla! Quina bona idea, caram!
I com m’alegra que aquest fet literari t’hagi fet tornar-me a tenir present... Això demostra que, encara que no escrivim o publiquem, la nostra memòria manté la relació ben viva, oi?

T’envio una abraçada enyorada,
Unaquimera

Merces a una relataire atenta i bona companya ( Gràcies un altre cop, leela, guapa! ), he sabut que el poema no s'ajustava a la mida màxima assenyalada en la convocatòria.
Amb la finalitat de respectar.la, doncs, i ara que encara hi sóc a temps, reajusto d'aquesta manera els versos:

Alego alego
el sol revindrà esquerp
i ens envairà un cel de pissarra.
A sota d’ell viurem el temps de somiar altres temps
i càlides, llargues moixaines de sol, de mar i de vent.

Alego després
un hivern malgeniüt,
dur i ferm com el rocam, suau i fred com porcellana,
ens enclourà la pell resignada.
Contemplarem a casa febrades i trombosis als carrers.

Alego potser,
o una mica més tard sinó,
esclatarà la ràbia
i les ganes de viure i sobreviure, brollant arreu de deus insospitades,
seran cimbell que seguirem com criatures sense memòria però amb ànsies.

Alego a la fi,
rapsode d’un anarquisme savi,
l’estiu entonarà amb veu salobre dolços cants de retrobada
i el món s’omplirà de sorra i gavines, de llum i geranis,
de xicalla escalfada i lliure enmig d’un campiquipugui càlid.

Alego i de nou,
d’aquí un any haurem compartit miracle.
Atabalats amb la maquinària, i carregats fora mesura de fato,
ho comentarem indiferents, com qui no té por de res:
ni de la vida, ni de la mort, ni del temps, ni de la màgia.

Abraçades de tardor,
Uq

Arribo avui per pura casualitat fins el teu espai, i un cop aquí m’ha resultat molt temptador el títol d’aquest escrit, que parla de principis i finals, cosa força natural, però en un ordre original, diferent a l'establert comunment, que em fa pensar abans de llegir...
Un cop fet, entenc millor la tria dels mots.

I crec que la teva prosa serveix adequadament al missatge que transmet, i que arriba al lector... a la lectora, en aquest cas.

I em permeto, abusant potser d’una confiança encara no instaurada però que afavoreix el fet d’haver compartit amb tu les teves paraules, enviar-te una abraçada clara, molt lluminosa, per celebrar que t’he descobert com autora,
Unaquimera

Hola un altre cop, Júlia!
Em vas convidar a llegir-te i aquí estic.
He trigat una mica perquè va arribar l’estiu, i en aquesta estació sempre desconnecto de la xarxa, per diferents raons... però ara ja som a la tardor i treballant, així que aquí em tens.

Com que ja havia llegit el teu primer relat, avui obro el segon que vas enviar ( ja veig que em queda un altre per descobrir... ja tornaré, doncs! ) i em trobo amb una declaració molt personal.
Està bé, en determinats moments, deixar sortir els sentiments en fora i ventilar els racons de la ment... i del cor, evidentment.
Em sembla que això és el que tu has fet, i espero que haver escrit aquest mots hagi servit per allunyar una mica més de tu i el teu cor el dolor, la ràbia, la decepció... aquest és un equipatge que pesa i ens impedeix anar lluny, a que si?

Jo et desitjo molta llum en aquesta tardor que hem començat, Júlia!

T’envio una abraçada lluminosa,
Unaquimera

Ah, els somnis!
Aquelles il•lusions que mantenen vius als que aparentment dormen mentre el seu esperit es permet llibertats que no té el cos...

Tu ets dels que creuen que els somnis es veuen complits si es somien amb força, amic rn?

T’envio una abraçada per celebrar aquest retrobament nostre, mercès als versos somiadors,
Unaquimera

Ai, les convencions! Quina barrera més resistent, quin mur més alt, quin desafiament per a la imaginació!
Cal tenir-la ben nodrida i mantenir-la ben desperta, si volem intentar salvar-nos-en...

I que dir dels somnis?
Gràcies a ells continuem caminant, sovint, en mig de la nit més fosca, i fins i tot, del dia més clar...

Uns versos potents, aquests amb què has començat la tardor. Creus que serà una tardor de bogeria? ;-)

T’envio una abraçada per celebrar el nostre retrobament en mig dels mots nous i eterns,
Unaquimera

Potser semblava que tenia els ulls atents, aquesta nina de peluix... però evidentment, la seva mirada no anava gaire lluny, no anava més enllà del vidre del seu aparador, o de la tapa del seu contenidor.

Crec que el teu narrador fa bé en evitar els aparadors, ja que estan pensats per atreure’ns com a consumidors, per provocar el nostre desig a partir d’un instint bàsic gens elaborat, gens racional, gens proporcionat.
Malgrat això, també crec que cal donar una mirada de tant en tant, quan et sents bé i no resultes tan influenciable, per saber què s’està maquinant per allà, per la cuina del mercat d'ofertes i del disseny... i que no ens agafi desprevinguts, no creus?

T’envio una abraçada per celebrar el nostre retrobament entre mots, just quan comença la tardor,
Unaquimera

Aquest oncle Magí te les idees ben clares, pel que veig que dius en el teu relat, que és un bon homenatge a la festa i a l’esforç, i al mateix temps a la llengua i a l’actitud que resulta de combinar unes virtuts com la força, l' equilibri, el valor i el seny, que de vegades semblen anar escasses.
Només em queda desitjar que el teu personatge pugui veure com es “fa l’aleta”!

Ha estat un plaer tornar coincidir amb tu, en aquesta convocatòria al voltant de la llengua... participaràs també amb algun vers?

T’envio una abraçada per celebrar la tardor, el retrobament i les nostres bones costums,
Unaquimera

Jajajajaja!!!
Al teu narrador li passa el mateix que a tants d’altres que es deixen arrossegar per les tendències de les modes que confonen la novetat amb l’essència... i així els hi va!

Broma a banda, efectivament el relat retrata una situació molt contemporània, i que no tothom sap contemplar amb el teu sentit de l’ humor.
Caldria fer-nos-ho mirar, i tant... abans que sigui tard!

Gràcies pel somriure fresc i clar que m’has fet néixer, amic Vicent, tot just ara que ha començat la tardor i la llum s’entristeix, i el cel s’enfosqueix, i el dia s’escurça... el necessitava!

T’envio una abraçada clara i fresca per celebrar el nostre retrobament en aquest espai que compartim,
Unaquimera

I després del lapsus de l’estiu, de les vacances i altres “divertimentos” personals, i de la desconnexió de la xarxa, he tornat a obrir el teu espai...
i m’he trobat amb el dilema d’obrir un Divertimento o una Evocació: ai, Nonna, que m’ho has posat difícil!
Mira, finalment he decidit començar pel primer que vas enviar aquest setembre que ja s’acaba i em sembla que he triat bé, ja que ho he trobat realment ben plantejat i molt divertit, així que he passat una bona estona, entre llegir i rellegir per tal d’assaborir-ho a plaer.
I m’ha recordat un viatge que vaig fer amb avió, concretament en mans d’Air France, en el qual per poc moro de congelació... i altres situacions semblants...
Com dius tu mateixa: cal anar preparat, i tant!

T’envio una abraçada CÀLIDA per celebrar el nostre retrobament, que espero rebis a temperatura adequada,
Unaquimera

Has fet un bon recull d’imatges, tant de les més naturals com de les humanes en mig de la natura, i has extret una lliçó de cadascuna:
és d’admirar la teva ferma actitud i la teva atenta mirada, Joan,
cap a tot, per petit que sigui, i cap a tothom.

T’envio una abraçada per celebrar el nostre retrobament, tot just començada una tardor que invita a la contemplació i la reflexió,
Unaquimera

Encara que no és el darrer poema publicat, no he pogut resistir la temptació d’obrir aquesta Oda, de seguida que he vist el seu títol al teu espai.
Ja tenia ganes de llegir-te, després de les vacances d’estiu i la desconnexió que comporten per part meva, i quina millor lectura que aquesta!

Has aconseguit una bona barreja d’actualitat social i de sentiments personals,
i has fet un bon recorregut des del “jo” personal que parla en els primers versos ( vaig començar, vaig gaudir, el meu son, m’embolcallava, em va ensenyar ) fins al plural dels “nosaltres” amb què ho acabes: lluitem, assaborim, prenem el que és nostre.

T’envio una abraçada per celebrar el nostre retrobament en aquest espai nostre compartit, mentre espero poder coincidir aviat amb tu en persona amb qualsevol pretext que ens brindi la tardor o l’ARC,
Unaquimera

Puf! ... i Paf!
Ja ho deia jo ( i si no t’ho creus, clica damunt les lletres de color i comprova-ho aquí: Càlid hivern )
i ara em sembla que tu també ho deixes ben clar:
els éssers humans som criatures eternament insatisfetes... o no?

T’envio una abraçada per celebrar el retrobament tot just quan comença la tardor,
Unaquimera