Nata

Tanata Macaula. Estava molt content perquè a la fi havia trobat el nom que li esqueia. Fluïa amb suavitat i alhora era contundent. I casava perfectament amb la tirada que tenia a la cultura oriental. Tancava els ulls i es veia saltironant entre pedruscall, lotus i ponts delicats fent voleiar la katana i escapçant brots de flors en miniatura i branques d’arbres gegants. I si calia, tallant caps. Amb una precisió de cirurgià o de botxí experimentat.

Es mereixia un contrincant a la seva alçada. Va tancar els ulls tot esperant que les fines línies de la imaginació li perfilessin amb qui se les hauria de tenir en aquest futur que ja intuïa convuls. I del fons de les filagarses d’una boira subtil es va anar definint el samurai escardalenc que malvivia en un racó d’un dels pobles que encara ningú no havia tingut l'esma de devastar. “Soc en Tana Tori. Aquí em tens i ja no et desfaràs de mi. Tu saps i jo sé que a la fi del camí només un de nosaltres veurà néixer el nou dia.” I en això, Tanata Macaula va reconèixer estranys ressons de les paraules del Mestre Liu: “Com el vol de la grua, així l’estel travessa el firmament”.
I en pensar les paraules del Mestre, en Tanata Macaula es va dir: “Estic salvat”. I se’n va anar a la cuina a preparar-se dues llesques de pa amb oli. Se les va menjar amb total delectació i es va sentir tan bé com si dugués la rosa als llavis. Ara podia tornar a les elucubracions.

Va ser en aquest punt que va aparèixer Lady Nyaré. Misteriosa i sensual, sempre a mig vestir o a mig despullar, sinuosa i insinuant, capaç de matar amb un aleteig de pestanyes i amb poder de retornar la vida amb un xiuxiueig a cau d’orella. O d’arruïnar qualsevol vida un vespre plujós qualsevol en qualsevol racó de món.
Va ser ella qui va propiciar la lluita final. No amb un aleteig de pestanyes ni tampoc amb un xiuxiueig a cau d’orella. Només li va caldre un sospir, nascut del gran cansament que tenia de ser com la volien i de no ser reconeguda com el que era en veritat, allò que va fer caure el teló.

Un sospir i una pregunta enverinada: “Tana o Tanata, qui em servirà el plat de nata?”
Només sentir-la, en Tana hi va córrer però Tanata es va arborar. Com gosava posar-lo en segon lloc? Mai no s’adonaria de les servituds de la rima, però el mal ja estava fet, havia començat a covar un odi intens i irracional cap aquell Tana que encara no coneixia però que li disputava l’honor de servir la idolatrada Lady Nyaré.

I va ser així que va començar la cruenta batalla sense marge a la remissió. Volaven les katanes i els esquitxos de sang vermella decoraven amb arabescos capriciosos les parets de la sala. Amb perfecta sincronia l’espasa d’en Tana va travessar el cor d’en Tanata alhora que la fulla esmolada d’en Tanata obria un macabre somriure al coll del seu oponent.

L’un i l’altre es van escolar sense sense fer cap ostentació del trànsit que els aclaparava ni tenir un pensament de commiseració pels escarrassos que haurien de restablir la condícia del tatami.

Lady Nyaré, mentrestant es lamentava que no podria gaudir del seu platet de nata. Podia acceptar alguna maduixa esquitxant de vermell la candidesa del plat, però les gotes de sang li eren del tot inadmissibles.

I se’n va anar a la quietud del seu estatge a somniar en ulteriors requestes que fossin servides per cavallers més amables.