La culpa és del carnestoltes

Un relat de: Víctor Castellà
Aquest any, per primera vegada, el Carnestoltes de Sitges i la seva famosa Rua de l'Extermini no han passejat pel carrer de Pecat. Un carrer del Pecat que es mereix totes les lletres del seu nom, en especial quan es celebra aquesta festa pagana la nit del dimarts.

És l'oportunitat ideal per deixar-se anar. Mostrar les carns pròpies i les alienes amb l'excusa de disfressar-se amb tota l'extravagància del món. De beure i ballar coreografies impossibles a mida que l'alcohol dificulta la coordinació i facilita un fals estat de felicitat transitòria.

L'ocasió idònia per transgredir l'establert, criticar els poders fàctics, atacar les institucions, mofar-se de l'església i anar en contra dels estaments públics des de la poltrona d'una carrossa a ritme de salsa.

Tot això i molt més, és el que ens hem perdut aquest anys on han quedat prohibides les rues per les restriccions imposades pel covid19.

Tan de bo l'any vinent puguem veure una comparsa als carrers de Sitges composada d'infermers amb minifalda i de metgesses a pit descobert oscultant els pacients entre el públic assistent.

Voldrà dir que les vacunes hauran estat prou efectives per tornar a certa normalitat i que ja som capaços de començar a fer broma d'aquesta realitat.

Però mentre no pugui viure de desitjos intentaré viure de records... i del Carnestoltes de l'any 2003, en tinc un de molt bo.

Feia més d'un any que m'havia separat i ja havia fet tota l'abstinència que calia fer per superar aquest mal pas. Havia estat molts de mesos ferit i sense voler saber res de cap femella. No era capaç de tocar una dona ni que fos en un pal. Durant molt de temps, no vaig poder ni tocar-me a mi mateix. Per primera vegada en la meva vida, vaig exercir el celibat voluntari.

Estava allargant massa la meva Quaresma. Ja havia purgat molts dels meus pecats quan una rosseta va aparèixer i em va acabar de redimir.

La vaig conèixer a la feina. Mentiria si digués que no m'havia fixat en ella. Era difícil de no mirar.

Quan es passejava pel mig de les taules amb el seu atractiu caminar, pujada en els seus "talonarros", que no feien més que accentuar el ball de malucs que portava bojos als malats del departament comercial, amb la roba encotillada com una segona pell i una cabellera salvatge sol superada per un somriure generós... quan tot aquest espectacle passava per davant meu (i quan em girava per gaudir de com s'allunyava)... era quan tenia clar que, aquella rosseta perillosa, no era per mi.

Inversament proporcional a la seva simpatia i el seu atractiu, era l'evidència de que aquella fruita no estava feta pel meu paladar. És veia de lluny que, o acabaria ennuegat o amb un empatx que ni un combinat d'"almax" amb "estomaquils" seria capaç de curar-me'l.

Jo havia assistit a innumerables tirades de trastos per part dels meus companys de vendes i, el més greu encara, d'alguns dels gerents.

Amb els paràmetres actuals, el que aleshores anomenàvem flirteig intensiu, ara seria motiu d'assetjament laboral. A més d'un li hagués caigut pena de presó. El desvergonyiment amb que es feien segons quines bromes al personal femení d'aquella multinacional on treballava, estava molt prop d'atemptar contra la Convenció de Ginebra.

Ella tenia una habilitat especial per torejar-los a tots. Tenia tables, no cal dir-ho. Després vaig entendre perquè. Era curosa amb la seva intimitat i guardava un secret que temps després vaig poder desvelar: de més jove, havia treballat al mon de la nit, de relacions públiques d'una discoteca que aplegava fins a 2.000 persones en festes memorables de cap d'any o de Sant Joan...

El seu secret estava ben guardat, però en aquell entorn laboral ella jugava en avantatja i no deixava mai que ningú s'extralimités. De vegades, sí que em donava la impressió de que jugava amb alguns que, equivocadament, es pensaven que estaven jugant amb ella.

Quan veia aquells embats, on sempre sortia airosa, i analitzava el meu estat (que era de recomposició sentimental), tenia cada vegada més clar que no volia prendre mal i que no jugàvem a la mateixa lliga.

Però les dones son així de complicades (defecte i qualitat a l'hora)... i sempre he pensat que, com que era dels pocs que no la rondava, l'intrigava la meva neutralitat.

Portava més d'un any separat i aquest fet no havia passat inadvertit entre els meus companys. La feina va ser un refugi on mantenia el cap i el temps ocupat mentre no m'adaptava a la nova situació ex-marital.

Quan em quedava a dinar amb ells o quan ens regalàvem algun homenatge gastronòmic per esmorzar, entre visita i visita, el tema de parelles i les relacions carnals acostumaven a servir-les de primer plat.

Tothom sabia que el meu matrimoni s'havia acabat. Ella, en canvi, portava la seva situació amb una discreció total. Ni ho explicava, ni ho semblava.

Va ser a través d'una companya seva, de les poques amb les que gastava una confiança especial, que em vaig assabentar de que també s'havia separat.

Vam començar a coincidir en algun dinar i em vaig atrevir a treure el tema tangencialment. Vam anar trencant el gel i agafant una mica (poqueta) de confiança. Jo ja tornava a tenir ganes de començar a sortir i li demanava entrades i consells per anar al PACHA. Ella tenia mà i contactes per proporcionar-me-les i ho feia de bon grat.

Passat el cap de setmana, quan tornàvem a coincidir a la feina ens preguntàvem com ens havia anat. Les respostes eren educades, però curtes i intranscendents. No semblava que cap dels dos volguéssim presumir de les nostres habilitats nocturnes. En el meu cas, mes aviat, el que volia era amagar el reguitzell continu de fracassos amorosos al qual em veia avocat després d'un desentrenament massa perllongat.

En aquests breus moments de confidència, em cridava l'atenció que les meves històries no la sorprenien. Ella jugava en avantatja. Un pas per davant és com acostumen anar algunes dones, encara que les seves expressions facials no les delaten.

És veu que la mateixa persona que li cedia les entrades que jo aprofitava, li passava informes detallats (i no gaire positius) de les meves incursions infructuoses entre la fauna nocturna de la nit barcelonina.

Després va resultar que qui em donava les entrades i que em vigilava, era la seva ex-parella. Ben jugat, per part d'ella!

Molt ballar, bastant veure i poc lligar. Aquest era l'ordre descendent que resumia les meves aportacions al oci nocturn.

Ella en canvi, pel que explicava, semblava un santa. Tot activitats tranquil·les i a hores no intempestives. Alguna cosa no quadrava. Després vaig saber que, pel que havia sortit de joveneta, em donava quatre voltes al marcador.

Deu ser que el mecanisme de la vida és més complexa (o més senzill) del que ens pensem. Qui no la corre de jove l'acaba corrent de gran i a l'inrevés. El fet és que passat un temps, l'interès i el meu desvergonyiment, semblava que anaven creixent.

I va arribar el dia "D".

...Va arribar el dia de demanar-li de sortir a prendre alguna cosa.

Periòdicament fèiem sortides uns quants companys de la feina i com que era febrer, algú va proposar anar a fer el cràpula a la Rua de l'Extermini del Carnestoltes de Sitges.

El fet és que si hi havíem dit d'anar 6 o 7 persones, la gent és va anar desapuntant. Hi havia qui estava emparellat i no havia aconseguit la "dispensa papal". Qui es queixava de la distància i del fred i a qui simplement li va fer mandra. I a ultima hora, tots es van "rajar".

Al veure que la convocatòria no tenia èxit i abans de que la roseta en qüestió es pugues esborrar, vaig tenir l'impuls d'abordar-la amb un atreviment impropi de mi.

Li vaig proposar que, ja que ella tenia el cangur acordat i tots dos la quartada establerta, podíem aprofitar per sortir junts i fer-la petar una estoneta.

No li vaig deixar dir que no, i vaig interrompre tots els intents de pronunciar qualsevol objecció o d'insinuar cap excusa. Li vaig intentar posar fàcil i vaig mirar de dissimular el meu nerviosisme amb una veu i uns gestos que tapaven certa inseguretat.

Va acceptar l'envit. Aquesta nova cara que li mostrava, aquest punt canalla... li va picar la curiositat.

És curiós com son algunes dones: per la seva filla voldrien el candidat més educat i bon jan... però elles, senten una atracció inconfessable pels "malotes".

Ella -que anava sempre una passa per endavant- havia portat roba per canviar-se i jo, com que vivia prop de la feina, havia de passar per casa a treure'm la corbata i la americana i a vestir-me com l'ocasió es mereixia.

La vaig convèncer perquè m'acompanyés i així també podria estar més còmoda que no pas fent servir els banys de la "puta còpia".

- "I de pas, així ens pintem i disfressem una mica!"... li vaig proposar.

No me'n recordo en absolut de quina roba em vaig posar jo, però puc assegurar que no m'oblidaré mai de la que portava ella. Va sortir del meu quarto de bany perfectament maquillada i impol·lutament vestida.

Es va fer esperar, però va valdre la pena. Jo m'havia apalancat al sofà, cansat ja de donar voltes pel menjador i després de provar mil combinacions de llums i veles, buscant el punt just de luminescència per afavorir un marc encisador a la velada.

Li vaig preparar una beguda. Vaig posar Diana Krall pels 5 altaveus de l'aparell de música i quan em va semblar que escampar pètals de flors per on ella havia de caminar, poder era massa descarat, em vaig seure al sofà.

Va sortir en un vestit estampat principalment de color bordeus, d'una textura molt lleugera i una volada molt elegant. Ajustat a la seva cintureta per un exquisit cinturó que a l'hora deixava entreveure i afavoria la seva figura. I ella ho sabia.

Discretament maquillada, amb uns ulls perfectament marcats i les pestanyes suaument envernissades de rímel... va aparèixer amb un somriure espectacular i un llavis perfectament definits per un suggerent color vermell.

Tot en perfecta harmonia. Espectacular. Em va semblar preciosa i encara més maca que quan em fixava en ella a la feina. De fet, recordo pensar que estava de pel·lícula.

- "Et pinto una miqueta?" em va preguntar... i jo, que en prou feines aconseguia tenir la boca tancada, em vaig deixar fer. M'hagués deixat fet qualsevol cosa per ella.

Era dimarts de carnestoltes del 2003. Ens podíem permetre alguna llicència fora del normal. Els dos estàvem separats i en aquell instant, em vaig donar conte de que estava preparat per tornar a sentir i per tornar a agradar.

Es va apropar amb el llapis d'ulls a la mà. Sense tenir jo temps de reaccionar, es va posar a sobre meu. No vaig poder evitar entravessar el seu vestit amb la mirada. El seu cos es deixava entreveure i un generós escot feia evident que les seves corbes i les seves proporcions, eren d'alta costura.

Es va reclinar cap a mi. Volia contenir-me, però no vaig poder evitar fixar-me en la seva cadena d'or, de la que gronxava una medalla especial i que va acabar allotjant-se en mig dels seus delicats pits.

Massa bellesa i massa sensualitat per algú que no estava acostumat a aquesta generositat. El meu cos va reaccionar incòmodament per on reaccionen els homes excitats. Aquells texans van haver d'esforçar-se per contenir la pressió desmesurada a la que van estar sotmesos.

I ella amb tota la paciència del mon, pintant-me tranquil·lament els ulls, fent bromes i rient. I jo patint. Per fi havia deixat de fer-me mal el cor i em començava a fer mal el cos (per no ser groller ni massa específic).

- "Ja esta! Ja podem marxar!" Van ser les seves paraules quan va acabar de pintar-me... i em va fer despertar del somni on m'havia quedat hipnotitzat.

Aquell va ser el meu primer moment especial (i cerc que el seu també). No hagués volgut que s'acabés mai. Em tenia complertament encisat. Ella, ara ja anava dues passes per endavant. Li havia quedat claríssim que m'agradava. No havia calgut ni dir-li i tampoc vaig poder dissimular. Sabia que ja estava en les seves mans. Ja era seu. El que passes aquella nit, dependria d'ella.

I el que va passar aquella nit ho tinc gravat. Recordo passejar per un Sitges abarrotat i recordo especialment el contacte de la meva mà per la seva esquena acompanyant-la entre el transit de la gent, la música de les comparses i la cridòria de molts que anaven disfressats.

No podia deixar de mirar-la a ella i al seu somriure. Sovint la deixava passar davant meu per gaudir del seu cos i del seu caminar. Res que sorprengués a una dóna del seu caràcter, segura de sí mateixa.

Entre empentes i trepitjades, després d'un parell d'hores de voltar, vam acabar al carrer del Pecat. Ens va costar poder accedir al bar del Pacha. Vàrem demanar un parell de copes i ens vam posar a ballar. Es movia millor que jo.

Aquí és on ens vam donar el primer petó. Breu i prometedor. El segon, que va venir a continuació, ja va ser més de pel·lícula. Estil ‎Clark Gable i ‎Vivien Leigh en "Lo que el viento se llevó".

Ho tenia tot. Era simpàtica i divertida. Estava per sucar-hi pa i, si el seu caminar ja em tenia de sempre captivat, quan va començar a bellugar-se al ritme de la música, amb cada moviment sempre ben compassat, vaig desitjar-la com mai abans havia desitjat a ningú.

Sense dubte aquella va ser la nostra nit. Al menys la meva. Tinc escenes al cap que estan escrites al meu cervell com a imatges i records inesborrables. No els podria explicar sense comprometre la nostra amistat i la nostra relació.

Sol puc dir que malgrat les nostres dificultats, les motxilles que arrossegàvem tots dos, els fills i els divorcis mal curats... malgrat tot, jo em vaig acabar enamorant perdudament d'aquella rosseta.

Comentaris

  • Aclariments[Ofensiu]
    Identitat Inedita | 29-05-2021 | Valoració: 7

    Un relat ben elaborat I trenat. Vas entrant en el clímax que et fa previsible com acabarà la situació. No hi fa res. He trobat un final massa sobtat. La rosseta s'enamora d'ell?
    El 7 és perquè hi ha alguns errors gramaticals.
    Com diu no sé quin Relataire: hem de repassar
    Endavant

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Víctor Castellà

2 Relats

3 Comentaris

270 Lectures

Valoració de l'autor: 7.67