M'agrada aquest relat.

Val la pena llegir-lo i veure que les amistats no poden retenir-se per la força i que a vegades val la pena deixar respirar una mica a la gent.

Volia els seus amics, i ara voldria no voler-los, però se'ls ha de quedar per la força... quines coses...

Bé, ens veurem per Relats, company, salut!!!

Ei, company,

No sé què passa que no puc accedir a miquelbohigas.com . ¿Potser un error tècnic?

Espero que ho arreglis.

Bon dia.

És un relat molt simpàtic.

És veritat que a vegades és més important el fet de córrer que el de la salut que obtens o la distracció o qualsevol altra recompensa. Sí, exercir és bona cosa.

El teu relat fa pensar, i realment no són gargots sense sentit sinó exercici de bona pintura.

Espero tornar a llegir articles entretinguts de tu, Miquel. Salutacions!!!

M'agradaria saber fins a quin punt ets sincer i fins a quin punt no, Perla de Vellut.

Els teus comentaris són extranys, gairebé o exactament com si es poguessin referir a 10 relats diferents. Concretes poc o gens segons el relat. No tinc molt clar que hagis llegir el relat, sincerament.

Bé, ens veurem, company!!!

Al teu servei, estimada co-usuària Neus. Al teu servei almenys per a resoldre't qualsevol dubte, sobretot si la resposta no ha de ser molt llarga.

Ens veurem per Relats en Català.

Que passis un bon dia!!!

M'agrada molt el teu relat, simbolitza les coses boniques de l'amor senzill, de la parella que està avinguda, que no necessita res més, que no li cal cap aventura, que canvien amb el temps l'apassionament per l'afecte...

Em recorda l'afecte que vaig sentir, encara que només va durar unes poques setmanes, amb la meva ara excompanya... ja no la tornaré a veure, suposo, i si la veiés ni la saludaria (el que fa la por als seus) però una part de mi l'enyora.

A veure si ens veiem més a Relats amb més bons relats teus.

Salutacions!!

Un breu conte que m'ha fet pensar, amb respecte, que la sequia que patim ara no durarà sempre i que ens hem de mantenir amb esperança.

Continua endavant, Francesc.

Salut!!

M'agrada el teu relat.

És molt imaginatiu lo d'aquest bar que tothom es camufla amb un vestit i, camuflat amb el vestit, diu tots els seus pecats, per vergonyosos que siguin.

¿És un local real i hi fan això? Costa de creure...

El teu relat és molt, molt original i entretingut. Procuraré tenir-te present per a futures lectures.

Salut, IIpages!!!

¡¡¡Quantes coses es poden fer amb un pal...!!!

El teu relat és agradable i ni massa curt ni massa llarg pel seu tema. M'ha agradat i potser m'inspirarà alguna idea. Potser és només entretingut, potser, "només", però a vegades el pur entreteniment val més que l'or (o això dic jo).

T'animo a seguir fent relats.

Salutacions, company de web!!!

Jo soc catalanista i no em sento gens espanyol, per raons de llengua, d'identitat pròpia i d'orgull patriòtic, entre altres motius. I estic molt d'acord amb tu.

Els teus poemes són senzills i curts però significatius, i m'han agradat també els comentaris que hi has posat. Ets un bon defensor de la terra.

T'animo a continuar amb la poesia i la crítica i el catalanisme.

Salut, gent!!!

Hola El Notari.

No he entès el sentit complet del teu relat (no sóc ni mai he estat ni estaré un geni), però et poso una bona nota (un notable alt) perquè l'estil del conte (en forma de terminologia legal) m'ha semblat molt bo i inspirador.

Nul i de ple efecte, retornar la fiança... entre d'altres... molt ben aconseguit.

Si ho he entès bé, es tracta d'un home que vol treballar i se li ho volen prohibir, pel que reclama una fiança, però després ofereix el retorn de la fiança mateixa; em sembla que no és molt diferent d'això, em sembla.

Bé, ens veurem, EL NOTARI, fins una altra!!!

Tal i com estem fent petar el planeta, és bastant possible, o m'ho sembla a mi, que haguem de marxar a cuitacorrents a un altre planeta o galàxia per a que no s'extingeixi la humanitat. En fi, ens ho hem buscat.

Un conte ben aconseguit entre possible realisme i ciència-ficció que fa pensar.

A veure si encara, almenys, podem fer salvar el planeta.

Ens veurem aviat, Tamarro!!!

A gairebé tots, per dir-ho així, ens ha passat alguna vegada que ens costa moltíssim aguantar les ganes de canviar la terra o l'aigua als ànecs. I amb lo incòmode i lleig que pot ser...

Ho has plasmat molt bé en aquest qüotidià i ben senzill relat. Felicitats.

Ens veurem per Relats!!!

Una bona manera de donar més gasolina a les tradicions, que els reis vagin recorrent orient i al final acabin empresonats a Gaza i acabin visquent les mil i una, és un relat que fa passar una bona estona entretinguda.

T'animo a que el continuïs endavant amb noves idees.

Salutacions, company de web!!!

M'ha semblat magnífic aquest poema, kefas.

Condenses molt bé la guerra, els seus nefastos resultats, com congela el cor de les gents, com ataca i destrueix sense pietat, com "matxaca" com un triturador tot el que pot trinxar...

Crec que m'inspires per a fer poemes semblants. Podria fer un de semblant per a la filosofia. No per a totes les filosofies que existeixen o que es podria considerar que existeixen, sinó per a la idea de la filosofia en general.

En fi, ens veurem per aquí. Una abraçada, kefas, siguis home o dona!!!