Els grans

La veritat es que mai no entendré a la gent gran. Els grans son aquestes persones de gran alçada, que ens renyen i que representa que d'alguna manera tenen cura de nosaltres.
Son realment sorprenents les seves actuacions. Es pensen que no tenim memòria i en realitat ho recordem tot.
Sense anar més lluny, l'altre dia, havent dinat i producte d'una ingesta desmesurada d'aliments flatulents de mena, vaig executar amb sonoritat, pompa i circumstància un extraordinari rot. Un rot d'aquells que et fan retrunyir la tràquea, que els sents que s'enfilen des de la mateixa boca de l'estómac i emanen amb gran estrèpit i satisfacció dins de la cavitat bucal que, convenientment oberta de bat a bat, expulsa amb una sonoritat implacable una encertada musicalitat polifònica:
Breauouprt!!! - acompanyat d'un final lingodentolabial sisejant - Psst!!!
En altres temps no gaire llunyans aquest fet natural per si mateix era aplaudit i celebrat per la concurrència, a voltes dins de l'estricte marc íntim i familiar, a voltes davant d'amics i convidats.
El que durant mesos i potser anys havia estat gairebé una obligació, símptoma de bona educació i conducta, l'altre dia es va convertir en un acte criminalitzat, reprovat i gairebé castigat.
Ara que tinc sis anys, sembla que determinades actuacions han deixat de fer gràcia.
Per què ? - em pregunto jo.
Si la meva mare després de donar-me el pit (per què el xuclés, no per quedar-me'l, i a vegades així comencen els vicis) s'entossudia en colpejar-me l'esquena compulsivament fins que rotava reiterada i sorollosament, per què ara em coarta aquest acte reflex ? Per mi és absolutament incomprensible.
I no es només això, també em fan dubtar en referència a l'educació que m'estan donant. La mentida.
No diguis mentides Joanet - em diu sovint la meva mare quan m'interroga respecte a la meva última trapelleria - No s'han de dir mentides.
Només uns minuts més tard sona el telèfon:
Digui'm ? - respon la meva mare.
A continuació se li dibuixa un somriure, forçat, a la cara i mentre procura reflectir un estat d'alegria i complaença, parla amb la meva avia:
Fantàstic!!! Ens veiem el diumenge, adéu!!!
Immediatament després de penjar el telèfon, escridassa al meu pare:
Diumenge vindrà el corcó de la teva mare.
I què ? - respon el meu pare.
I què ? Doncs que ja n'estic fins al capdamunt de la bagassa de ta mare !!! Cada quinze dies igual... "Vindrem a dinar, reina..." - diu imitant la seva veu amb poca gràcia. - I venen, ta mare, ton pare que sembla que només vingui a dormir al sofà i la bacona de ta germana, la soltera!!! A veure si d'una vegada troba un "manso" que se la quedi i no ens emprenya més...
Però reina...
No em diguis reina, que això ja m'ho diu la foca de ta mare...
Però si ma mare no te cap foca - respon rient el meu pare.
Prou només em faltes tu fent brometa...
I la conversa continua distretament, entre insults, retrets i males paraules (d'aquelles que a mi no em deixen dir).
Diumenge.
Ohhh!!! Que bé que heu vingut d'hora!!! - saluda la meva mare als "convidats" - passeu, passeu ..
Aleshores quan la meva mare em fa fer un petó a l'avi, l'avia i la tieta Remei (la soltera, que te el nas ple de grans i pels al bigoti i fa una mica de pudor d'aquelles boletes que posem als armaris), em venen ganes de dir-los:
Hola mal parits, una altra vegada aquí a tocar-nos els collons!!!
Però dubto profundament entre parlar des de l'ànima o fer com la meva mare i mentir.
En aquests casos, acostumo a mentir i fingeixo una alegria desmesurada mentre els abraço i els faig petons. A la tieta l'abraço fluixet per no punxar-me amb el seu bigoti. I em sento culpable per desobeir les normes de la casa:
No s'han de dir mentides Joanet - recordo en veu de la meva mare, però alguna vegada també m'han parlat de les mentides piadoses i no les he acabat d'entendre.
Continuant amb la mentida el meu pare tampoc no se n'escapa. El dissabte em va atrapar enganxant una burilla sota una cadira. Vaig ser recriminat amb potència:
Ets un porc!!! - cridava - A qui se li acut anar fent burilles pel mon i enganxant-les per tot arreu.
La vaig recuperar amb destresa i mentre la portava enganxada a la punta del dit índex i anava a posar-la a un altre lloc mes discret, vaig pensar:
Es clar, fer burilles, potser no es dolent del tot. El mal es enganxar-les a casa i que et vegin.
Ell, el papa, quan em porta a la piscina i anem en cotxe, no para de furgar-se el nas, extraient contundents i magnífiques burilles que cargola amb encert i llença amb major habilitat per la finestra. El que no he de fer es enganxar-les a casa. Quan sigui gran em compraré un cotxe per poder fer burilles i tirar-les per la finestra i quan vagi sol les enganxaré a sota del seient.
I per acabar amb aquesta corrua d'incongruències de la gent gran us explicaré la darrera experiència que m'ha marcat profundament, fins al més íntim racó de la meva ànima.
Avui no he anat a l'escola per què tinc febre i em fa mal el coll, estic malalt. Quan el pare ha marxat a treballar, la mare m'ha portat al seu llit i m'ha dit:
Queda't aquí ben quietet, la mare trucarà al metge.
El llit dels meus pares és molt gran per una persona de la meva mida, i m'he avorrit de seguida. Com que la mare no tornava he sortit del llit i he començat a xafardejar els armaris i els calaixos de les tauletes de nit. Res d'interès especial, camises, pantalons, jerseis, mocadors, mitjons... En un raconet he vist una mena de calces amb els sostenidors enganxats que no havia vist mai, però no hi he donat més importància. Els grans sembla que a vegades es disfressen a la nit i després juguen a alguna cosa. Finalment, a un calaix he trobat unes pastilles de la meva mare, que m'ha semblat indicaven a l'embolcall el dia que te les havies de prendre.
També deu estar malalta i no m'ho vol dir per què no m'espanti - he pensat.
Com que avui es dilluns he buscat la pastilla corresponent i just quan me l'anava a posar a la boca ha entrat la meva mare, que amb una felina agilitat me l'ha arrencat de les mans i ha cridat:
Però que fas ?, això es caca, no t'ho mengis!!!
I tu per què te les prens ?
Aquestes pastilles son...per què la mama no tingui més nens com tu - ha respost nerviosa i em sembla que precipitadament.
No hem pogut acabar la conversa doncs el doctor ha trucat el timbre.
La visita ha estat, molt, però molt rutinària.
Obre la boca, digues aaaaah!!!...
Resumint, tinc la grip. El bon home ha fet uns gargots en un paperot i s'ha acomiadat de la meva mare, pessigant-li el cul i mirant-li l'escot de la bata mentre somreia ( això encara no ho he entès massa, el meu pare també ho fa a vegades i després m'envien a dormir i sento sorolls...)
M'he quedat al llit mirant la tele com un gripau i cap al migdia quan la mare ha tornat de comprar, m'ha portat unes pastilles que diu que m'ha receptat el metge. Me n'ha donat una i se'n ha anat a la cuina a fer el dinar. Quan he estat segur de que havia marxat l'he escopida i li he donat al Mau, el nostre gat.
Potser es que la meva mare i el doctor que li pessiga el cul es pensen que jo no vull tenir fills!!!