Els tècnics de so estan de vacances

Tenia el maluc endolorit. A cada passa que feia, notava una tibantor que no sé ben bé don venia, però que m’obligava a encongir la cama i a caminar d’aquella manera tan rara. La gent amb qui em creuava feien veure que no em veien, però jo sentia clarament les seves bromes. «Has vist, quina pinta? Sembla que s’hagi pres quatre gintònics» Vaig intentar no fer-ne cas. Per sort era gairebé migdia, i això volia dir que totes les botigues estaven obertes. Vaig decidir passar per la la farmàcia, convençuda que allà em podrien recomanar algun ungüent per al dolor, o potser unes pastilles.
Quan hi vaig arribar, però, em vaig trobar amb un vigilant amb cara de pomes agres que em va allargar una safata de plàstic i em va dir que hi posés el cinturó dels pantalons, el moneder i el mòbil.
–Passi per l’arc de seguretat –em va dir, i va arrufar el nas com si volgués ensenyar-me els pèls arrissats que li sortien pels forats.
No sé quina cara devia fer jo, però l’home es va afanyar a explicar-me que aquell era el nou protocol de seguretat en farmàcies, i que jo l’havia de seguir i punt. Tant si li agrada com si no, va continuar dient. Oi que m’entén? I va assenyalar un arc que segons ell detectava camps magnètics.
–I com ho fa? –vaig voler saber, tot i que el maluc em demanava a crits que em deixés de bestieses i anés al taulell a suplicar que em venguessin alguna cosa que m'alleugés el dolor.
–Amb un altre camp magnètic, suposo... –El guarda de seguretat, de sobte, semblava molt més interessat en furgar-se l’orella que en la meva persona–. Jo què vol que li digui –va remugar–; només sóc un manat...
Vaig entrar a la farmàcia sense dir res més, i un cop a dins vaig poder recuperar les meves pertinences.
Vaig arrossegar-me fins al taulell.
–Doni’m alguna cosa per al dolor –vaig demanar després de dir un bon dia apressat–. Per al dolor de maluc –vaig puntualitzar.
–No –em va dir la farmacèutica sense moure ni un múscul. Em mirava amb uns ulls blaus tan freds com un bloc de gel, i tenia la pell blanca, tan pàl·lida com si acabés de veure un fantasma.
–Com que no?
–Vostè no m’enganya... Me n’he adonat tan aviat com l’he vist treure el nas per la porta. I ja he donat l’avís.
–Quin avís?
–Als tècnics de so. –La farmacèutica mirava ara a través de mi, com si s’estigués preguntant en silenci on diantre s’havien ficat aquell coi de tècnics.
–Per què em parla de so? –vaig preguntar, aixecant la veu–. Em fa mal el maluc, hòstia! Doni’m alguna cosa que m’ho calmi una mica!
–No.
–Per què no?
–Per què vostè no té pas malucs, collons... –La vena del coll de la farmacèutica es va inflar tant que vaig pensar que, en lloc de vasos sanguinis, hi tenia una serp–. Vostè és una ona sonora. I està desfasada. Per això el mal a la cama.
Em vaig quedar glaçada amb aquesta revelació. De sobte ho entenia tot. Era una ona. Algú m’havia cridat. Per això la gent amb qui m’havia creuat no em veien, però sí que em sentien. És clar. Per això el vigilant mirava de desembussar-se l’oïda quan estava al seu costat... Però ara era al davant d’aquella farmacèutica pàl·lida i escanyolida que es tapava les orelles com si amb aquest simple gest em pogués fer desaparèixer.
–Llavors vull recuperar la fase! –vaig exclamar, tot i que sabia perfectament que era impossible que en una farmàcia poguessin contrarestar l’efecte que creava en mi el cosinus de vés a saber quin angle.
Els ulls blaus de la infermera es van tornar blancs, i els seus llavis també van perdre el color. Tenia el front emperlat de suor, i tremolava. Uns instants després queia a terra.
–Un mareig –va anunciar el vigilant poca estona després. Havia deixat de banda l’arc de seguretat, i ara descordava els botons de la camisa de la farmacèutica, estirada a l’altra banda del mostrador–. Té una mania persecutòria amb les ones sonores... –I, dit això, va obrir un parell de calaixos fins que va trobar el que cercava: un respirador de butxaca. Llavors em va dedicar una ràpida llambregada, i va afegir–: No entenc aquesta fòbia, sincerament; a mi em cauen molt pitjor els camps magnètics...