Diu la dita que un bon dinar fa de bon esperar. I un bon relat també. Desitjo que el que fa que darrerament siguis poc prolífica, sigui el que sigui, permeti que ens puguis fer gaudir dels teus relats.
Aquest és marca de la casa: bona descripció amb imatges ben trobades, intriga, aquell toc d'erotisme fi que fa somiar i com gairebé sempre, la sorpresa final que cau com un cop de martell al cap.
Un cop llegit, el que no he trobat relacionat el títol; potser se la menjat el gat fer.
Ilpages té raó amb el seu comentari sobre la policia, però no crec que hagi estat el que primer li ha vingut al cap en acabar la lectura, que t'arrossega cap a una altra banda. Potser després de tancar la boca, que li devia quedar badada, se li va ocórrer això de la policia. Amb el que duren els casos en aquest país, és qüestió de temps. Tot arribarà. Potser en una propera entrega de l'autora.
Montseblanc i Ilpages, tot això és de bon rotllo. Que sant Jordi ens bufi la inspiració.

La poesia no és el meu fort. la necessito explícita, però aquesta sento que em diu alguna cosa -que potser no és la que tu vols dir-. Però hi he pensat.

Bo i breu. Com diu la dita: el bo si és breu és dues vegades bo. La llàstima que aquests poemes no puguin arreglar res (si fos possible, ja ho hauries arreglat tu sola). Almenys ens fan pensar en el patiment dels altres i ens animen a no perdre l'esperança).

Com sempre, un relat que fa pensar de seguida "per on sortirà?" La imaginació al teu nivell, alt, el to va pujant i com sempre la sorpresa final. Per ser sincer aquest l'he trobat més fluix d'aquelles imatges tan ben trobades que sempre escrius i que a mi m'omplen d'enveja.
Pel que pugui ser o no baixaré a Catalunya o procuraré haver dormit be.
M'agrada poder tornar-te a llegir.

M'agrada. Tot. La idea, les imatges que crees i la síntesi final.

No sóc gaire de poesia, però aquesta m'ha agradat. Encara que molts no en fem gaire cas, la poesia ha de ser-hi. Gràcies per escriure'n.

Sempre ens tens amb l'ai al cor fins al final, però dona gust llegir-te. No paris.

Senxillament bo. Una bona reflexió metaforitzada.

Ja està dit. M'ha agradat.

Promiscua i desmemoriada. Jo tampoc tinc memòria, per això no tinc amants.
Molt ben trobat.

Així estem i així som, només que "encara" no s'executa (tot arribarà), però quan arribi potser m'estimaré més l'execució.
Breu, precís i ... plaf! bofetada.

Fotografia de cada dia. Abans hauríem dit: riem per no plorar, però ara tot just hauríem de dir somriure per no plorar; la situació ja no fa riure.
Benvinguda, altre cop.

Què és? Un acudit? Una metàfora? Una experiència? Un somni? Agafeu-lo per on vulgueu. i a més, fa somriure.

Quan després de llegir tres o quatre dies he vist que era tan llarg m'he dit: ja el llegiré demà. No he pogut. Ara hauré de córrer per no arribar tard a escoltar El Poema de Nadal. Quin trencaclosques tan "de tot" (no sé trobar els adjectius) que vas construint per arribar al 25 i completar-lo.
Ens has fet un bon regal de Nadal. Si per mi fos, et donarien el premi Nobel de narrativa, per cada una de les facetes que té l'escriptura.
No puc afegir res més, que faré tard. Esperem el proper, no facis esperar.

Relat estàndard, sense estil, romanticisme de manual i irreal, descripcions insulses, vocabulari pobre... què vols que et digui.

(QUINES COSES FA DIR L'ENVEJA!)

Al revés t'ho he dit. Ja m'entens. Disculpa la broma.