AEROPORT

Un relat de: Ravegal
El viatge es obligat per les circumstàncies. És curt, d’anada i tornada. Tant mateix a Mallorca hi ha estat un munt de vegades, però l’exposició dels principals pintors impressionistes, recent inaugurada, no se la pot perdre. La revista per a la que treballa és a punt de sortir i n’ha de fer una crònica; per al següent número ja serà massa tard i les de la competència hauran passat al davant. Els quadres que veurà els ha vist en altres ocasions, però mai tots junts i això és un incentiu per aquest viatge llampec.

Viatja poc en avió perquè moure’s pels aeroports l’angoixa. Tot és ple d’indicadors i pissarres electròniques que, amb tanta voluntat d’orientar-lo, el desorienten. Ha triat un vol de matinada perquè a primera hora tot és més tranquil; l’ha triat per això i pel preu, és clar. Ha anat amb temps de sobres, molt, per això encara pot anar tranquil després d’haver-se equivocat d’aparcament. Porta la tarja d’embarcament al mòbil i no ha de facturar equipatge.

Es planta al davant d’un panell electrònic que mostra, alternativament, les sortides i les arribades. L’interval és tan curt que quan troba el seu vol no té temps de desplaçar la mirada a la columna que indica la porta d’embarcament. Ha d’esperar que se li mostrin altra vegada les sortides per comprovar que encara no en té d’assignada. Es mira el rellotge i té la sensació de tenir tot el temps del món. No vol passar encara el control de seguretat i passeja fent jugar la imaginació. Fabula sobre les vides de les persones que veu i els motius del seu viatge. A una certa distància, passa per davant d’un estand d’informació on l’hostessa badalla sense dissimular. Això li fa gràcia, però no tant com perquè el somriure li arribi als llavis.

Darrere d’un altre estand d’informació, desocupat, en l’espai entre dues cabines d’aire condicionat, plenes d’òculs orientats en totes direccions, com ulls de camaleó, la veu i s’atura sorprès. Asseguda en una cadira de rodes hi ha una dona. Malgrat estar d’esquena, endevina que és gran. Està sola, allà al mig, amb el cap cot i el cos inclinat cap a un costat, com una moto descansant sobre el cavallet. Mira en totes direccions buscant una persona que li pugui semblar que n’és la responsable. No veu ningú. Potser ha anat a fer un tràmit, pensa, avió i cadira de rodes formen una combinació que no lliga, alguna cosa es deu haver de formalitzar. O potser ha anat al lavabo, però deixar-la allà al mig... o ha anat a buscar una cosa per menjar i tornarà tot seguit.

S’hi acosta discretament, com si fos un passejar per fer temps, però mira de reüll. Sí, és una dona gran, per no dir vella. Va descalça i té els peus fora dels reposapeus, però no li arriben a terra. Vesteix amb roba fosca sense cap toc de personalitat. Al davant, a terra, hi ha una bossa negra de nanses llargues sense cap particularitat que pugui donar raó de la situació. S’hi apropa fins que veu que té la barbeta repenjada sobre el pit i el cap fa un lleuger bellugeig a cada respiració. Bufa alleujat, al menys és viva. Passeja tot escrutant dissimuladament els voltants. Res li fa pensar que algú l’estigui vigilant de lluny. Alguna cosa li diu que això no és normal i s’hauria de fer alguna acció. Es mira el rellotge. Li diu l’hora que és, però no quan de temps fa que aquesta situació el preocupa.

Sota el rètol que assenyala el punt de trobada hi ha un home sol que amb aire indolent va mirant en totes direccions i el rellotge, de tant en tant. No sembla que s’hagi adonat de la dona de la cadira de rodes. Entra un grup de quatre persones, dues parelles, que es dirigeixen cap a ell. L’home sol sembla que se senti alleujat amb aquesta arribada. De mica en mica s’hi va reunint més gent amb maletes de totes mides i colors. Un home treu un paper de dins de la motxilla, deu seu una llista, i al cap d’uns moments se’n van cap els mostradors de facturació sense que a ningú li hagi cridat l’atenció aquella dona sola. o li ha estat del tot indiferent. La porta giratòria escup unes glopades de japonesos que en corrua informal caminen en direcció a la dona. Malgrat que aquesta no te pinta de japonesa, per un instant sembla que la boira es desfaci i pensa que hi pot haver alguna relació. Però els japonesos passen de llarg a banda i banda de la cadira, com una cursa ciclista quan es troba una rotonda, sense ni tan sols mirar-la. Passen a prop dos empleats que arrosseguen un tren de carretons, un home amb una camisa blau cel i una targeta d’acreditació penjada del coll per una cinta vermella, dues hostesses uniformades estirant unes maletes amb rodes. Sembla que la dona sigui invisible per a tothom, excepte per a ell.

S’asseu a l’escala que puja al control de seguretat, sense treure la vista de la dona i la consciència demanant-li que faci alguna cosa. Però què? S’agafa a la cadira i l’empeny cap... cap a on? I si quan la mou apareix algú que l’esbronca i li demana explicacions? O encara pitjor, potser han anat a demanar ajuda i si la treu d’allà quan aniran a buscar-la no la trobaran ni sabran on l’ha dut.
I dur-la, a on? A qui? Què els diu? Que fa estona que està allà sola? I la bossa? Què hi ha a la bossa? Potser és la causa de que l’hagin abandonada i si la toca es pot trobar en un embolic, un delicte, potser. Però, i si necessita assistència i per deixar-la sola es mor? Potser la desgràcia ha passat a qui n’és el responsable i no pot avisar que l’ha deixada.

Els altaveus bramen en tres idiomes: últim avís per als passatgers amb destinació a Mallorca... Surt de la seva abstracció i puja els esglaons de dos en dos mentre es va traient el cinturó. Un cop a dalt es gira per mirar la dona un moment i enfila el laberint de cintes que l’encaren a l’arc detector de metalls.

El vol d’anada ha estat un turment. No s’ha pogut treure del cap la imatge d’aquella dona de la cadira de rodes, sola, abandonada al mig de l’aeroport sense que ningú li fes cas; però el que més l’ha angoixat ha estat la seva indecisió. Quan ha passat la porta de l’exposició aquella imatge s’ha anat esvaint arrossegant els dubtes. Monet, Degas, Cèzanne, Renoir... la llum, l’espai, el moment, el color... La seva ment s’ha anat revestint de sensacions i els sentits impregnant-se de la temporalitat de les escenes.

De tornada a l’aeroport , el rosari d’indicadors l’han conduit per viaranys tortuosos fins la columna -1C26 on té aparcat el cotxe. Malgrat la brevetat del viatge, no ha arribat a temps per veure com uns homes recollien un paravent a l’espai entre dues cabines d’aire condicionat, ni com una ambulància se n’anava sense pressa, amb els llums apagats i sense fer sonar la sirena.

Comentaris

  • l'areoport[Ofensiu]
    Atlantis | 15-07-2024

    Els aeroports son un micro-mon on tothom va amunt i avall amb les seves històries. A mi també m'agarda inventar-me històries dels viatgers, també em poso nerviosa quan miro el panell amb sortides i arribades que a vegades no entenc. Però la verdadera història és la de la dona sola amb cadira de rodesi sens ningú que li faci cas.

    Això també ho trobem a les grans ciutats..i és que ens hem tornat tan inhumans que no veiem o no volem veure la solitud entre la gent.

    M''ha agradat molt la descripció que fas i que deixis la hitòria oberta, encara que intuint un final tràgic.

  • Aeroport[Ofensiu]
    Prou bé | 14-07-2024

    M'agraden els aeroports. Hi trobo tot el que tan bé descrius. També hi vaig amb temps sobrer i també invento histories.
    Amb tot la teva d'història és magnífica. Fa que vagis llegint volent saber. I tant que saps d'indecisions i preguntes sense resposta que es fa el protagonista.
    Final coherent.
    Amb total cordialitat