POLS

Penja l’auricular del porter automàtic. El taxi ja és a baix. Ha arribat aquell dia que va senyalar al calendari quan l’hi van dir. Es pregunta, una vegada més, per què hi va i una vegada més es respon que no ho sap, però no anar-hi seria com no anar a l’enterrament d’un vell amic només perquè fa temps que no s’han vist. La Glòria pren la bossa i el bastó i surt al replà. Tanca els ulls en el moment de fer girar la clau. El carrisqueig del pany en tancar li recorda el soroll d’aquella porta que va tancar per última vegada.

El viatge ha estat curt i silenciós. Els seus ulls pansits s’han creuat sovint amb els del conductor, que a través del retrovisor intentava endevinar-li la tristesa, i ella ha defugit la mirada jugant amb les nanses de la bossa.

«Vaja, què hi fa aquesta tanca, aquí.» El carrer està tallat, per obres, indica un rètol. «Obres? Quina ironia», remuga ella. El taxista l’ajuda a baixar i li dona el bastó. Es queda parada mirant el carrer des de baix. Fa molta pujada, prou que ho sap. Aquesta pujada es va aliar amb els anys, en contra seu, fins expulsar-la. El taxista es pensa que el pendent l’acovardeix i s’ofereix a acompanyar-la de bracet. Ella li agraeix mostrant-li un somriure que ha hagut de pouar al fons de l’ànima, però refusa la proposta i comença a caminar.

Al capdamunt del carrer hi ha un monstre de ferro que reposa amb les mandíbules a terra, quiet i silent, mentre els operaris fan desaparèixer l’esmorzar a queixalades. La Glòria puja a poc a poc. La pujada és dura, com sempre, però les seves forces han minvat des de l’última vegada que la va pujar. Un operari la veu i s’alça per anar al seu encontre. Li diu que no es pot passar, que ara tornaran a la feina i que és perillós. Vaig a aquella casa, li respon ella assenyalant-la amb el bastó. L’operari camina al costat d’ella i l’agafa del braç i tiba amb delicadesa amb la intenció de fer-la pujar per la vorera de graons desiguals. La Glòria , amb un moviment de colze se’n desfà. L’home es queda al portal de la casa i mira com puja l’escala que porta a la terrassa, recolzant-se en el bastó i amb l’altra mà a la barana. Quan la veu desaparèixer al capdamunt se’n torna cap al grup.

A la casa, és rebuda amb la cordialitat que correspon al bon veïnatge que havia estat. Abraçades, petons i comentaris breus sobre els tropells. La Glòria s’atansa a la finestra del menjador i mira la casa del davant, la casa on va néixer, el recer de la seva vida fins fa poc. El record que en té la fa aparèixer sencera, però el monstre ja l’ha queixalada. Després de mirar-la una estona seuen a taula i davant d’un cafè amb llet fumejant s’expliquen una mica de les seves vides i comparteixen records.

El monstre es desvetlla i el seu rugir estronca la conversa. Amb les cares arran de vidre veuen com entra la boca d’acer per una finestra i n’arrenca la llinda i part de la paret. Després hi torna, ara per un costat, ara per l’altre, mentre aquell operari que l’ha acompanyada va ruixant els enderrocs per amansir la pols. Queden a la vista unes butaques i una calaixera. Prou sap el que hi ha dins, què no es va endur. La màquina va queixalant fins que les bigues, sense paret que les sustentin, inclinen el terra. La calaixera deixa lliscar els calaixos abans d’estimbar-se amb una tombarella. El núvol de pols no és prou espès per amagar els records que ara s’escampen i una esgarrifança li recorre el cos. Serra les dents i tanca els ulls amb força per impedir que aflorin les llàgrimes que malden per sortir. Consirosa, torna a la taula i els amics la segueixen. El que queda a les tasses s’ha refredat, com el seu coratge. Seu d’esquena a la finestra i tanca els ulls amb el retruny de cada ensulsiada. No s’ha girat cap vegada, però sent com el buit que creix a l’altra banda del carrer se li instal•la dins el cor.

Els sorolls cessen. Només queda la paret mitgera que, per respectar la casa dels veïns, l’enderrocaran a cops de mall. La casa és arranada i la fermesa de la Glòria, també. S’està amb els colzes sobre la taula i les mans tapant-se la cara. No diu res, està absent. «Vols quedar-te a dinar, Glòria. Enraonarem una estona, fa tant temps...» La veu del veí li arriba de lluny. Se’ls mira amb un somriure trist. «Gràcies. No cal. Estic bé. Demaneu-me un taxi, si us plau. Aquí ja no hi faig res».