On deso tot l'amor que em queda?

Un relat de: antínous
On deso tot l'amor que em queda? I on et deso a tu? Tinc un cabdell de llana del color del nostre amor guardat dins el pit, tot entortolligat. Me l'he de treure de sobre, extirpant-lo, com tu te m'has extirpat a mi i al nostre amor? Potser sí:

Per deixar cada trosset d'amor i de tu, et dic a cada conversa, parlo de tu a tothom, com si quan els meus llavis deixen anar el teu nom, una part de tu i del nostre amor m'abandonessin flotant, o el cabdellet s'anés deslligant i un fil de llana molt finet sortís de la meva boca, empetitint l'embolic interior.

També ploro. A l'habitació sobretot, també a l'autobús, al tren, a la universitat. Amb les llàgrimes també imagino com trossets de l'amor i de tu cauen per les meves galtes i m'abandonen per sempre.

----------------

I si te'l pogués donar a tu, l'amor? Sovint m'imagino que et dic que t'estimo encara, que t'explico, amor meu, l'amor meu: vaig desfent el meu cabdellet i te'l dono. Si fes això, penso, ja me'n desentendria totalment, d'aquest bolic d'amor. Estic segur que funcionaria. A més, just a continuació tu desfaries poc a poc davant meu el teu cabdell delicat que tenies ben guardadet encara. Amb un somriure tímid m'explicaries l'amor teu, suau i tendre i jo et miraria, fingint sorpresa, fins que em fessis un petó. Pels llavis nostres els fils d'amor passarien de l'un a l'altra.


----------------


Recordo que abans, quan m'estimaves, també parlava de tu a cada conversa; era per notar-te a prop; i perquè pensava tota l'estona en tu. Potser ara faig el mateix, en realitat. Quan et menciono, quan et penso i ploro, no m'abandona res de tu, ni cap trosset d'amor marxa. És al revés: faig tot això per notar una part de tu amb mi tota l'estona; i perquè encara penso tota l'estona en tu.

No vull extirpar-te'm. No vull que marxi res teu. Però com et deixo anar quedant-te'm? És possible una cosa així? Què en faig, del cabdell? L'he de deixar, crec, reposar dins meu, fins que ja no sigui un cabdell de l'amor d'ara, sinò que
brilli amb una llum diferent. Quan ja no vulgui desar-te enlloc més que dins meu, quan ja no em calgui per sentir-te a prop ni mencionar-te, ni pensar-te, ni plorar-te, ni desitjar el teu petó, llavors em bastarà amb notar l'escalfor del cabdellet tenyit de color d'amor antic, suau, tendre, delicat.

Comentaris

  • PER SER LA PRIMERA VEGADA...[Ofensiu]
    Ravegal | 13-04-2024

    Per ser la primera vegada ho has fet prou bé. Reflecteix acuradament el sentiment dels primers temps del desamor.
    Endavant.

  • Records...[Ofensiu]
    Rosa Gubau | 09-04-2024

    i enyorança d'un amor perdut, que encara ressona en el cor. Un cabdell que a poc anirà descobrint que la vida continua i que el passat, quedarà en el seu lloc. Un bonic record.

    Un relat tendre i sensible antínous.

    Salutacions i benvingut a R.C.

    Rosa.

l´Autor

antínous

1 Relats

2 Comentaris

173 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00

Últims relats de l'autor