OCELL

El treball incansable de les ones va retallar el feréstec penya-segat formant el petit amfiteatre d’una cala menuda. L’embat de les ones hi arriba esmorteït, tan sols són una efímera cresta escumosa que ve i s’entorna. Camí de la posta, el sol llambreja sobre les encalmades aigües i acoloreix el ventre dels núvols que l’acompanyen.

Sobre la sorra humida hi ha un ocell que la meva ignorància no identifica. Una gavina? Pot ser. Té una ala estesa i l’altre plegada sota el cos. La fina cresta de les onades que arriben li esborrifen les plomes del pit i quan l’aigua recula les hi acarona amb dolcesa. Té el bec entreobert, com en un bleix inacabable. Els ulls, que en el seu vol s’havien enamorat del blau del cel i del mar, ara miren sense veure-hi i sembla que demanin un perquè. Ja que només era el que havia de fer, potser no es va adonar de la glòria d’estar viu i del goig de volar. Tard o d’hora vindrà una onada que se l’endurà. Si ara m’imagino que dorm, potser cada vegada que el pensi tornarà a volar. Ja no pertany a la vida, si no sóc jo, qui el recordarà?

Mentre penso això, el sol s’ha amagat darrere l’horitzó i les tonalitats s’enfosqueixen donant pas a la penombra.