Cercador
PIXALLITS
Un relat de: Ravegal- Compartir:
Sap que va tard, tant que ja no li cal tenir pressa. S’ha perdut i ha fet marrada. La trucada l’ha feta tornar de pressa. Està cansada i encara duu el jet lag enganxat a la cara. El cementiri és buit. Els talons se li claven a terra. Es descalça i el recent caminoi d’herba trepitjada la duu fins al peu de la tomba que busca. Un ram de flors penja d’una argolla. A la làpida, sota el seu nom hi ha gravat un llibre obert i la frase: Un llibre és com un jardí que es posa a la butxaca. Li havia sentit dir-la.
Amb la mirada fixa a la tomba, el pensament retroba el dia en que va arribar al poble amb la furgoneta que feia de biblioteca pels pobles de muntanya. Ella encara no tenia vint anys. La tarda dels dimecres s’asseia en un banc de la placeta i esperava veure aquella taca groga serpentejant per la carretera, camí del poble. Va fer amistat amb l’home, en Ton, i quan tornava un llibre el comentaven. Ella li comentava altres vies i recursos que, al seu parer, hauria pogut prendre l’autor. Un dia ell va dir-li que tenia molta imaginació i li va proposar escriure relats a partir de les rondalles, anècdotes i altres facècies que recolliria als pobles que visitava. Ho van fer. Va ser el pas que va encetar el camí que l’ha portada a ser una escriptora reconeguda i a voltar per mig món.
Amb la mirada fixa en el llibre de la làpida, pensa que és absurd haver travessat un oceà per mostrar agraïment a qui ja no el rebrà. Ho havia d’haver fet abans. Se sent maldestre, no ha dut res. Mira al seu voltant sense saber que busca. La vista se li atura en un clap de pixallits que creix arran de la tàpia. En fa un petit pom, n’abraça les tiges amb el clip del bolígraf i els deixa al peu de la llosa. Balancejant les sabates que duu penjant de dos dits, se’n torna submergida en els seus pensaments. Ja gairebé té esborrats la cara i el posat d’en Ton, però el record aquella furgoneta, l’olor dels llibres, la seva veu i els consells son un record que porta posat com un vestit de diumenge.
Amb la mirada fixa a la tomba, el pensament retroba el dia en que va arribar al poble amb la furgoneta que feia de biblioteca pels pobles de muntanya. Ella encara no tenia vint anys. La tarda dels dimecres s’asseia en un banc de la placeta i esperava veure aquella taca groga serpentejant per la carretera, camí del poble. Va fer amistat amb l’home, en Ton, i quan tornava un llibre el comentaven. Ella li comentava altres vies i recursos que, al seu parer, hauria pogut prendre l’autor. Un dia ell va dir-li que tenia molta imaginació i li va proposar escriure relats a partir de les rondalles, anècdotes i altres facècies que recolliria als pobles que visitava. Ho van fer. Va ser el pas que va encetar el camí que l’ha portada a ser una escriptora reconeguda i a voltar per mig món.
Amb la mirada fixa en el llibre de la làpida, pensa que és absurd haver travessat un oceà per mostrar agraïment a qui ja no el rebrà. Ho havia d’haver fet abans. Se sent maldestre, no ha dut res. Mira al seu voltant sense saber que busca. La vista se li atura en un clap de pixallits que creix arran de la tàpia. En fa un petit pom, n’abraça les tiges amb el clip del bolígraf i els deixa al peu de la llosa. Balancejant les sabates que duu penjant de dos dits, se’n torna submergida en els seus pensaments. Ja gairebé té esborrats la cara i el posat d’en Ton, però el record aquella furgoneta, l’olor dels llibres, la seva veu i els consells son un record que porta posat com un vestit de diumenge.