NOMÉS EN PINTURA

Li agradava asseure’s en un pedrot al capdamunt del Sinaí. Fent visera amb la mà guaitava els col•legues de l’Olimp, que no paraven quiets. Tants déus alhora! El conjunt tenia el seu punt pràctic: cadascun tenia una feina, respecte als mortals. La resta del temps el passaven fornicant, sense filar prim si l’altre era deu, mortal o animal. Això li feia arrufar el nas. Per bé que cada déu tenia les seves competències, sempre hi havia baralles: «Això és cosa meva», «Aquí no t’hi fiquis», un dormint tot el dia, l’altre borratxo... Acabaven llançant-se llamps, estimbant-se, o es devoraven... A vegades l’espectacle el divertia, tot i pensar que feien mal us sistema aprofitable. Però ell era del parer que el millor era ser déu únic i per això s’aïrava quan els seus seguidors, de tant en tant, s’inventaven un altre déu.

Els mortals feien el mateix que els déus que adoraven. Tots volien manar, però fent veure que no. La pretensió personal solia acabar amb una guerra. «Això s’ha d’acabar» va dir «Aquí dalt només ha de manar un i a baix només hi ha d’haver una manera de fer les coses bé». Va triar un dels seus seguidors i el va posar al capdavant de tots, alliçonant-lo de com ho havia de fer perquè la cosa anés bé. Li va repetir tant que semblava que piqués pedra.

Els seus seguidors convencien els altres i els de l’Olimp van anar perdent feina fins que només van servir d’idea per als pintors i escultors. Satisfet perquè tot anava com ell volia, es va posar a dormir.

Va ser una dormida de cal déu, mai més ben dit. En despertar-se, va mirar si hi havia hagut canvis. Els veïns de l’Olimp havien desaparegut i el Panteó era buit. Moltes tribus dels mortals es regien pel vell sistema i per manar, cada quatre anys, més o menys, hi havia batusses. Els que seguien el sistema de poder únic, les batusses eren cada quaranta anys, més o menys. Els mortals ja no imitaven ni a un déu ni a molts. Només volien el poder. Com els de l’Olimp, va anar quedant relegat a pintures i escultures.