Ja ho diu la Leela, l’experiència de créixer va lligada inevitablement al fet de viure, i precisament perquè la vida no en te res de lineal, el créixer tampoc. Potser de petits sí que aconseguim una mínima constància en aquest sentit, però des que prenen consciència de nosaltres, des que agafem el toro per les banyes i volem decidir (dins el que ens és possible) el nostre futur, sovint és qüestió de batzegades, de sotracs.
Però el cert és que, de vegades, quan més fort el sotrac, més ens enforteix el procés de creixement personal, potser perquè hem hagut de sortir de més avall, potser perquè hem aprés a estimar-nos més que mai, potser perquè hem aprés a estimar més que mai.
Introdueixes el mot créixer a la segona estrofa, en el moment que apareix el fill a les entranyes, com sí el creixement biològic de la petita et fes prendre consciència del teu propi creixement emocional. El poema arriba al punt àlgid al final d’aquesta segona estrofa, per caure en picat tot seguit, com si s’anessin esmicolant els esgraons d’una escala vital. Però el cop final no és el contacte amb el terra, sinó el creixement personal de l’experiència. Un final que encara arrossega la ràbia, però que arriba fins a les portes de la serenor que atorga l’esperança.
Què més et puc dir? La sola experiència d’un fill (transmetre valors, amor, vida) és tan enriquidora, que ens regala un creixement personal impossible de valorar. La sensibilitat que adquirim potser incrementa els possibles sotracs paral•lels que patim, però ben segur que també ens ajuda a superar-los.

Encantat de retrobar-te,
uns petons.

abans que res .....les meves felicitacions!
i ara sí, aquí tens el comentari del jutge d'aquell repte.

400 paraules. Paraules clau ben col•locades.
Què t’he de dir Unaquimera!
Suposo que hi ha un adjectiu per sobre de tot: originalitat.
Ens presentes un exercici lingüistico-literari (si és que existeix una cosa així) i t’inventes una sèrie de situacions còmiques en un restaurant, a partir d’unes quantes frases fetes de la nostra llengua. La proposta és arriscada, però des del meu punt de vista te’n surts la mar de bé. El text és divertit, com si ens passessin per davant un grapat d’esquetxos còmics amanits amb un punt de surrealisme. Quan l’he començat a llegir la primera vegada no sabia per on em portaves, però mica a mica m’ha anat creixent el somriure i ja no l’he deixat fins al final. I aquí és on trobo potser la part més fluixa: el final no acaba de “tancar” el text, però també reconec que al no ser un text “tradicional”, tampoc s’ha d’esperar un tancament “tradicional”.
De totes les situacions jo em quedo amb -Estic fins el coll!, .... regalimant jade daurat amb denominació d’origen, francament he rigut. Molt bo!
En resum, un text decididament original i fresc, però també una proposta arriscada, amb possibilitats de que no funcioni. Però pel meu gust això no succeeix, ben al contrari, el relat és divertit i amè.

Sí, amic copernic, el teu text desprèn una lucidesa admirable, com ja ens tens acostumats. Molt ben argumentat tot plegat, però en el món empresarial (com en el món en general), també hi juguen un paper important el poder, l'enveja, les relacions pasionals (matrimonials i extramatrimonials), l'amistat, la família, la por, la covardia, ..... encara que potser tens raó, i la qüestio econòmica sempre té més pes que la resta.
Encantat de saludar-te aquesta tarda!

Des de temps ancestrals la humanitat sempre ha necessitat mites (religiosos o no) on aferrar-se. Només una barana on poder-se agafar perquè les escales de vegades són o massa empinades o davallen massa de cop. A més, amb aquesta barana sembla que l'absurditat d'aquesta escala (on punyetes va a parar?) agafa algun sentit.
Tampoc cal arribar a l'extrem d'aquella gent que gairebé només viuen pel partit del cap de setmana, però el cert és que davant d'un partit del Barça ets capaç d'oblidar la més gran de les penes.
De les constants que ens envolten i que ens formen com a humans que som, els culers en tenim una de comuna molt important. Les alegries que ens pot arribar a donar són immenses, i també per això les decepcions són tan profundes.
De tota manera això també és vàlid per altres clubs de futbol del planeta (penso amb el Liverpool, la Juve, o el Boca Juniors, per exemple), no sé si amb la mateixa intensitat, però això ja és més personal, tot i que la identificació amb un país jo diria que és exclusiva del Barça, si més no entre clubs d'aquest nivell.
Fixat-hi també com celebren els gols (en Puyol o en Piqué dissabte passat), no creus que estem davant dels gladiadors del segle XXI?

Uns petons Lauriesta, o Lauretta, o Lauressi!

quina crònica més currada!!
fantàstic! genial!
estic impressionat, de debó. La Gigatrobada va ser un èxit, però desprès de llegir tot això crec que va ser un GIGAÈXIT!

salut, poeta de les terres de sud!

Aquesta mena de "poemes narració", per dir-ho d'alguna manera, o si més no, des de la meva ignorància, semblen senzills, una mera redacció de fets, o millor dit, de sensacions que li passen a un pel cap en aquell moment. Però demanen un moment d'inspiració continuat i controlat, i l'habitual relectura i reescriptura posterior de qualsevol altre text. Bé, és el que penso, o la meva pròpia experiència, és evident que tothom treballa a la seva manera, tan vàlida com qualsevol altra, però també personal i intransferible. En tot cas el teu poema aconsegueix la narració dels fets (o sensacions) a través de la lírica que embolcalla la poesia, un bon equilibri.
"Entenc que tot és relatiu i pot convertir-se en un poema". Completament d'acord.
I per cert, l'enhorabona pel recent premi! Com que vaig arribar tard al fòrum aprofito per felicitar-te des d'aquí.

Uns petons!
manel

El refugi de les paraules quan l'entorn et desequilibra el cor i l'ànima. Un refugi que no és res més que el desig de ser tu mateixa, de fer i donar el que t'agrada. I no és tan fàcil, no, com bé dius és un autèntic acte de valentia.

Uns petons, Laura, carregats de felicitacions pel que s'acosta
manel

modesta col.laboració de tocaio a engreixar de comentaris aquest enginyós text.
Només una pega..... en John Wayne no tenia les cames tortes!

déuu!

Et devia una visita amb calma, llegir-te sense presses, passejar morosament per alguns dels teus textos (bé, és un deute que només jo sabia, allò de pensar: he de anar a veure a la bocidecel). I m'ha captivat aquesta reflexió tan brillant sobre la maduresa, més que brillant, vital. No és fàcil reconèixer que a mesura que passen els anys la vida mateixa et recorda el que ja no pots fer, però encara és més difícil enfocar-ho amb aquest positivisme tan contagiós, com et diuen més avall, carregat de joventut.
El segon paràgraf l'he trobat genial, carregat d'imatges que reconeixen cada dia en el nostre entorn.
Un plaer llegir-te,
Una abraçada,
manel

FELIÇ 5è ANIVERSARI d'RC,
relataire!!!

FELIÇ 5è ANIVERSARI d'RC,
relataire!!!

FELIÇ 5è ANIVERSARI d'RC,
relataire!!!

els dos primers estan "ocupats", t'ho deixo en el tercer

FELIÇ 5è ANIVERSARI d'RC,
relataire!!!

FELIÇ 5è ANIVERSARI d'RC,
relataire!!!

*
(ara seriosament)

Un món més enllà de la virtualitat, on podem mostrar una part del que realment som a través de les paraules, a través de la creació. I això ens fa més humans.