Una jubilació ben merescuda

Tot i haver superat la cinquantena, la Jeni encara oferia unes carns prou fermes. Només el pitram havia patit un descens considerable, però la màgia dels sostenidors moderns, un autèntic prodigi d’aerodinàmica, aconseguia dissimular-ho més que bé, regalant un sucós reguerol als ulls de la clientela. Tampoc no era, ni de bon tros, la més lletja del barri, però el cert és que darrerament la caixa diària havia davallat de manera alarmant.
La crisi, és clar, assumia bona part de culpa, encara que la Jeni també en responsabilitzava a les dues morenasses de formes voluptuoses que últimament rondaven per la zona. Un parell de bagasses molt descarades que s’apropaven sense manies als mascles que deambulaven pels carrers, proferint obscenitats amb veus seductores i captivant irremediablement la seva lascívia. Una actitud que ella no aprovava, forjada en la professió temps enrere, quan s’exigia discreció per sobre de tot. Però ja ho diuen que en els negocis cal renovar-se o morir, i la Jeni, malgrat aquestes idees que més d’un podria catalogar de classicotes, tenia clar que s’havia de moure.
Així, després de consultar-ho amb una companya de feina d’una altra zona de la ciutat, va decidir canviar d’indumentària, i un bon dia es va presentar a la cantonada habitual disfressada de monja. L’hàbit era llarg i negre com el d’una religiosa qualsevol però d’una seda tan fina i suau que deixava entreveure la roba interior. A més, gràcies a la llum de la farola sota la qual sempre es col•locava, s’apreciaven les filigranes brodades d’aquelles peces íntimes, i el conjunt prenia forma gairebé divina. L’èxit va ser fulminant. La morbositat de la vestimenta atreia inevitablement, i sense necessitat d’atacs indiscrets, la masculinitat que transitava pel davant.
Va córrer la veu, i ja us podeu imaginar l’escàndol quan la notícia va arribar a les esferes eclesiàstiques. Més d’un va posar el crit al cel, i mai millor dit. On s’és vist una meuca vestida de monja enlluernant la comunitat masculina del barri!
Les autoritats religioses no van trigar gens a encomanar al capellà de la parròquia una visita de cortesia a la descarada senyora, amb la intenció, no cal dir-ho, de dissuadir-la d’utilitzar tan respectuosa indumentària per reclamar els pecats de la luxúria. D’entrada, la Jeni s’hi va negar rotundament. No només havia recuperat la caixa, sinó que havia assolit un nivell d’ingressos impensable en aquells moments. Però davant la insistència del capellà, acompanyada de possibles represàlies en cas de desobediència, va repensar-s’ho
Finalment van arribar a un acord. Des de llavors la Jeni només exhibeix la disfressa en privat, per apaivagar la libido de certs alts càrrecs eclesiàstics, a canvi d’una remuneració que li assegura una ben merescuda jubilació.