El numeret!

Aquesta lligacama m'està matant! Cada any el mateix per Cap d'Any. La festeta dels collons. Apa a fer el numeret del Can-Can.

"Somos ...somos les vedettes de los cabarettes... tachin tachin tachin..."

I clar a vestir-se de pena, maleït el dia que per fer-me el graciós vaig fer el primer numeret. Deu anys! Deu anys fent aquesta porqueria, en festes de solters, aniversaris i altres bacanals i el cas és que em guanyo una bona pasta. Un dia d'aquests truco al Quim que ja en tinc prou, que s'ha acabat, que em faig fàstic, que vomito cada vegada que faig l'espectacle. Una borratxera ben grossa, he d'estar calentonet, ja m'enteneu oi? Una ampolla de ginebra sencera que m'empasso, abans de sortir al pati de lleons.

La música sona, sortim, som quatre nois. Ensenyo la lligacama de color fúcsia i tots els pels de la cuixa que sobreïxen, el local esclata en plors i rialles. Aixeco la cama i amb el" tu-tú" i les mitges transparents negres i el paque... ... salta a la vista. La part on s'uneixen el coll i el pit sembla un niu de pardals. Les sabates no les puc suportar, de taló d'agulla diuen. Agulla? Faig com si caigués al terra. M'aixeco fent tentines i em passo la mà per la cara. El pintallavis s'escampa per la galta, el rimel regalima i el coloret... bé que semblo un retrat de la Gioconda distorsionat per un software d'aquests d'acolorir.

La gent es tira per terra en un atac de riure vertiginós. Finalment tot s'acaba. Quatre tios fets i drets, quina pena! I el cas dels casos més extraordinaris mai esbrinat és que a la gent LI A-GRA-DA! És un misteri digne d'en Sherlock Holmes.

En fi el que he dit que s'ha d'acabar i punt.