Retorn a la feina

-Hola, sóc la Mercè
-Hola, jo sóc en Zeus.
-Vinga home!, com el déu mitològic?
-Doncs sí, ben igual.
-Caram! Suposo que tothom és lliure de posar el nom que vulgui als seus fills, però no em pensava que ningú gosés posar-li Zeus al seu

Les paraules no el van ofendre, ben al contrari. Era la quarta trobada d'aquella setmana, la vintena des que a principis de mes havia posat l'anunci en aquell web, i fins ara, el seu peculiar nom només havia estat objecte de bromes de mal gust. La reacció de la Mercè li va fer certa gràcia, però se n'oblidà quan tot seguit li etzibà l'habitual i temuda primera pregunta:

-Bé doncs, Zeus, a què et dediques?
-Si vols que et digui la veritat, encara no entenc perquè sempre pregunteu el mateix, en resposta et podria dir que he estat molt de temps aturat, suposo que per falta de credibilitat, però des de fa poc torno a treballar.
-Una mica misteriós, no trobes?. Jo sóc més senzilla, treballo en una botiga de roba del meu barri. És d'un vell conegut de la família que em va oferir la feina quan em vaig separar del meu home. Amb l'Enric, el meu ex, no va funcionar, una guerra diària, un maldecap constant, fins que la convivència es tornà insuportable i vaig dir prou. Però tampoc pensis malament, no busco desesperadament una parella, tothom em diu que em cal mirar endavant, conèixer gent nova, i una amiga meva em va parlar d'aquest web, on hi va conèixer el seu nòvio. Em va crear expectatives, i aquí em tens, provant-ho. Sàpigues, però, que ets la primera persona que veig, i et confesso que estic una mica nerviosa.

En Zeus se la mirava amb interès, des que havia tornat no parava de recollir desencisos, fracassos, desamors, històries de gelosia i adulteris, ànimes trencades que calia reestructurar. Va decidir tirar pel dret:

-La vida és un autèntic calvari.
-No siguis tan dur, home!, on amagues l'esperit somiador?, en algun lloc hi haurà algú que t'esperi per compartir il·lusions i projectes, per déu!

Ja hi tornem a ser! El culpable principal del seu desterrament tornava a ser invocat com a solució a tots els mals. En començava a estar una mica fart.

-Et cal una nova fe, Mercè.
-Què vols dir una nova fe? Crec en l'amor, no he perdut l'esperança, no em fotis enlaire les meves creences.
-El que vull dir és que no sempre trobaràs la solució en déu.
-Què t'empatolles!. Qui diu que la busqui en déu? Ni que baixessin tots els déus de l'olimp els faria gens de cas
-I si només en baixés un?

El to prepotent de la darrera frase va acabar d'ofendre la Mercé. S'aixecà com un llamp:
-Mira maco, no tinc ganes que em prenguin el pèl.

Zeus es quedà amb un pam de nas, definitivament convençut que després de tant de temps tot seguia igual: No hi havia déu que entengués aquesta maleïda humanitat.