Detall intervenció

Repte DLXXVIII (578): Nadal negre.

Intervenció de: manel | 22-12-2014

Fa molt de temps que no proposo un repte i vaig molt despenjat del que s’ha fet aquests últims anys (sí, sí, anys). Com que m’acabo de llegir “El ninot de neu”, una de les últimes aventures de Harry Hole, el policia noruec creat per Jo Nesbo (si no el coneixeu us el recomano amb ganes), ara mateix la paraula neu no m’evoca precisament ambient de pau i tranquil•litat.....

Repte DLXXVIII (578): Nadal negre.

Som a Nadal , època de pau, de menjars familiars, de retrobaments, de nostàlgies.....
Doncs sí , aquest serà un repte de Nadal però de bon rotllo res. Us proposo que estigui ambientat en aquesta època però que expliqui una història fosca, tèrbola, desagradable, odiosa,.....
Aquella tieta pudenta que només apareix en l’àpat de Sant Esteve, el nebot repulsiu que no para de tocar-te els collons, el dit del cosí americà que apareix dins el regal misteriós de sota l’arbre, el torró enverinat que mata tota la família, aquella cosina que s’ha fet gran i ja no és una nena, ......
Podeu matar, violar, pegar, cridar, gemegar, el que us doni la gana .........

Entre 200 i 300 paraules.
Paraules clau: ninot (a veure qui el divorcia de la “neu”), esgarip, defectuós, estomacar (s’accepten plurals, temps verbals i tota la pesca)

Termini: Com que venen dies de festa.. fins dissabte a les 17:00


A reptar!

manel


Respostes

  • Boletes de galzeran
    touchyourbottom | 22/12/2014 a les 23:27
    Esgarips d'ocellam rapinyaire que s'atipava sota l'arbreda carregada de pinyes quasi negres que la celístia desistia d'il•luminar colgaven el dèbil so d'una nadala que cantava el fillet d'uns pares mut ell muda ella tot i dibuixant entre tots dos una mandala que venia a ser l'estrella d'Orient.
    El nen entonava la cançó quasi plorant. No el sentien. Però li llegien els mots. No podia canviar la lletra. L'haurien estomacat encara més.

    -És tomàquet?- i va assenyalar una menja vermellosa i lluent entre l'enciam. Semblaven cherries.

    El van mirar, van somriure alhora sense informar, i tot seguit van començar l'àpat de la Nit de Nadal . La llar de foc defectuosa atorgava fredor i la caseta de fusta adquiria la sensació d'estar entre marbre gèlid.

    Una textura gelatinosa, un gust desconegut i la flaire d'espècies que estimulen i enganyen el van fer devorar aquella mena de mandonguilles presentades com baies de galzerans.

    -Cuineu tan rebé! Vull tornar a cantar el que he après a l'escola. Vaig a buscar el ninot. Va, no us enfadeu, que ho faré bé.

    Mentre hi anava repassava:

    "Ja som a desembre dia vint-i-quatre
    dotze de la nit arriba el Pare Noël
    un vestit vermell i una barba blanca
    un cinturó negre i botes de pell..."

    El nen va trobar la figura de peluix de Santa Claus esventrada.

    ... Talment com el vell afable de debò, tombat sobre la neu, obert en canal, regalant sang, al bosc a tocar. Carn amb greixim fàcil de moldejar i divertida de condimentar, la d'aquell intrús.

    I el nen va haver d'ajudar-los a acabar l'estel dels Reis.


    tyb

  • El Nadal d'en Corb
    Mercè Bellfort | 23/12/2014 a les 01:43
    La família Corbera s'ha reunit un any més. El dinar de Nadal ha anat de primera, tots han menjat com a sapastres. Ara se'ls veu estirats al sofà ben adormits. Només en Corb, com se'l coneix a la residència, les campa per tota la casa. Per fi, ha aconseguit el que desitjava feia anys: reunir-los a tots per gaudir de la trobada.

    Mentre la mare s'afanyava a fer una escudella de galets per llepar-se els dits ell maquinava la manera d'abocar dins l'olla aquells trossets de carn trinxada i "tractada" posteriorment que havia aconseguit després d'estomacar un gat que corria pel terrat. Ni l'esgarip horrible que va deixar anar la pobra bèstia ni els lladrucs del gos de casa, testimoni de la desfeta, van ser suficients per fer-lo desistir. En Corb, que - per dir-ho suaument - havia nascut "defectuós", ja s'havia carregat el seu germà bessó a qui considerava poca cosa més que un ninot a les seves mans. L'odiava tant que un dia el va empentar escales avall. D'ençà la mort del seu germà, que ell confessà sense embuts, en Corb va ser ingressat en un centre de malalts mentals.

    Els Corbera no es desperten. En Corb els contempla amb cara de satisfacció. Riu mentre esquila els cabells de la mare. Es deleix mentre li pinta els morros a l'oncle Serafí. S'escorre de gust mentre penetra la tieta Montserrat. Baveja mentre es pixa damunt el pare. Potser pensaven que portant-li regals el distraurien del seu objectiu? Ni parlar-ne! Encara no el coneixen prou a ell!

    Arraulit en un racó del menjador, tot grallant com una au abandonada, li passa pel cap que quan algú obri la porta i s'adoni del desastre s'aixecarà dempeus i, amb el cap ben alt, confessarà. Sense embuts.


  • Una nit dolenta
    Màndalf | 23/12/2014 a les 13:39

    M’agraden els Nadals, són unes festes molt maques. La gent s’estima. Les famílies es troben. I jo treballo, què s’ha de fer, és el temps ideal. De quatre habitatges tres en queden buits, es reuneixen tots en un. Són tres oportunitats d’or per netejar els pisos, vet-ho-aquí. Jo faig això, no sé fer res més, m’ho va ensenyar el meu pare que li va ensenyar l’avi que li va ensenyar etcètera.

    Doncs aquella nit de cap d’any vaig grimpar per la façana de l’edifici com sempre, procurant no fer caure els ninots que algun ximplet havia penjat al balcó. El vuitè tercera era fosc com el Kunta Kinte a la nit dins d’un armari. No em va costar gens tallar el vidre i entrar. Vaig encendre la lot i a treballar s’ha dit!

    Quan més concentrat estava remenant el calaix de les calces de la mestressa, on acostumo a trobar alguns calerons (hi havia unes esposes, guau!), sento el pany de la porta. Merda, va entrar gent fent xerinola! I jo darrera la porta del dormitori amb la navalla a la mà, per si de cas. Va entrar la iaia cantant “fum fum fum” i li vaig fumbre una ganivetada al coll abans no fes cap esgarip. És el més natural en aquests casos, m’ho va dir el pare a la Model. Va fer una mica de rebombori al caure i va vindre l’amo “què passa què passa”. També el vaig degollar per sorpresa, era el més lògic i eficient. Després vaig tenir la desgràcia de que la mestressa era mosso d’esquadra i portava pistola, la mare que la va. No calia que m’estomaqués, ja m’havia rendit.

    Bé, reconec que el treball em va sortir una mica defectuós, què hi farem senyor jutge, una nit dolenta la té qualsevol.
    • RE: Una nit dolenta
      Màndalf | 23/12/2014 a les 13:44
      "Manilles" en lloc de "esposes" no?, glups!
  • RE:Obert en canall
    rnbonet | 23/12/2014 a les 15:49

    -Calla tu, ninot! - digué ella. I tot seguit li féu una empenta que el tombà de tòs.
    -Així el saludes per Nadal?- preguntà l'acompanyant, mentre el cap rebotava al cantell de la vorera. S'escoltà un esgarip que derivà en xiscle; després, un riuet de sang de poc a poc esdevingué una bassa.
    Clic!
    Anna, quatre anys; Joan, cinc.
    -I tu, fas clotet quan pixes?- demana Anna.
    Joan, consirós:
    -Dona! Si apunte bé i sempre al mateix lloc...
    -'Pos' la meua germana gran sí, que ho he vist a la platja!
    -Mira, ... a l'arena, qualsevol!
    “Massa infantil” . Clic!
    Clic! “sssehhmmdsoosssssxx” Clic! Clic!
    -Aii, aiii! (El so arriba primer que la imatge).
    Dos cossos al llit, femella i mascle. Posició lotus invertit amb additaments europeus, foranis per natura.
    -Ja, ja!- diu la femella.
    -Sí, sí!- fa el mascle.
    “Ui! Mira que per Nadal fer coses com...”
    Clic!
    -Si ells ens estomaquen, nosaltres més. A mort!
    I una colla B i l'altra A trauen ganivets, pals de golf, navalles, porres. Tot allò que tenien a mà o preparat en dipòsit. Comença la batalla. De sobte, un tret; un dels secundaris de la part dreta cau ferit de mort. La pistola que ha disparat un membre de la banda A és defectuosa. Un tir errat que mata un de la pròpia banda.
    “Si ja l'hem vista, amooooor! Anem al llit?”
    Cliiiiiiiccc
  • Fum, Fum ,Fum
    lisboa | 24/12/2014 a les 13:13
    La Mare Noel somriu, la borla blanca del barret vermell oscil·lant al costat d'una orella perfecta. Li demano que es posi de quatre grapes i la miro; té un cos de pel·lícula. La penetro durant una bona estona, sense presses. Ella gemega amb uns esgarips suaus que em fan tornar boig. M'aturo i li ofereixo un altre ratlla, no la vol; millor, més per a mi. Ens estirem nus damunt de la catifa, al costat d'un tió que ningú estomacarà i d'un arbre de nadal que no tindrà regals, i sé que aquest és el millor Nadal de la meva vida.

    La Mare Noel es disculpa i s'aixeca per anar al lavabo. S'allunya nua, caminant com una gata. Té un cul que fa venir salivera. Prenc un glop de cava gelat i anticipo el plaer que encara ha de venir. La viagra fa més miracles que tots els sants del santoral, penso mentre l'espero. Però quan torna ha canviat; ara és una dona correctament vestida, elegant, atractiva i freda. I al parlar amb ella, la fràgil fantasia es fa malbé, es deforma com una bonica foto reflectida en un mirall defectuós.

    -Ja te'n vas?
    -M'has pagat dues hores i ja n'han passat tres.
    -No tinc més diners.
    -Ho sento, truca'm quan en tinguis.

    S'ha acabat; ho he cremat tot. Tinc por i no vull que la ressaca marxi com ha marxat la puta; ara mateix és la meva millor i única amiga. Esnifo la darrera ratlla de coca davant la mirada reprovadora dels monstruosos ninots de paper maixé que em va regalar la meva ex i que encara no he gosat llençar. Som nosaltres, érem nosaltres.
    Tanco el ulls.
    Al carrer, algú canta fum, fum, fum.
  • Hipotèrmia (o Llúdrigues famèliques)
    deòmises | 24/12/2014 a les 19:19
    Les llúdrigues famèliques s'abalancen de nou a la carn. Han canviat l'hàbitat i els costums alimentaris. No hi ha esgarips ara, els dos cossos són dos ninots sense consciència. La hipotèrmia ha fet el seu efecte. Però encara són vius. Ho veig en els seus ulls, esbatanats i plens de dolor i de pànic. M'han reconegut, finalment, sense caputxa. Els observo, ja no hi ha gens de rancúnia, més aviat amb pena i tristesa. Per les dates que són, per com ha hagut de concloure aquesta història, enmig del dinar de Nadal. Però des de fa mesos que maquinava aquest moment, en veure'ls follar salvatgement mentre jo era lluny del refugi de muntanya, cercant mostres per als meus estudis biològics. Llavors, a través dels vidres del finestral, era jo qui esbatanava els ulls, incrèdul, era jo qui els hauria estomacat fins a l'extenuació i que els hauria omplert de plom els cossos, era jo qui havia quedat congelat pel panorama glacial que m'oferien aquell parell. La meva dona i el meu millor amic, fins al moment. Els va salvar el gallet de l'escopeta, que va sortir defectuós, sortosament. Va ser allà, a la intempèrie, que saltà el ressort de la venjança freda i calculada.

    Ara també m'adono que les llúdrigues famèliques, infal·libles mamífers carnívors, no enyoren els peixos ni els crustacis. Dins de l'aquari, el que construïa a casa enmig de la befa d'ells, que sempre es mofaven de la meva tasca de biòleg, no paren esment en la carn humana que ingereixen; sols sacien les seves necessitats bàsiques. Com jo. Entre el pampallugueig dels llums de l'arbre de Nadal, em descobreixo plorant i pensant en les properes festes, tan sol com sempre. Potser amb cava, cocaïna i els serveis d'una meuca professional, que no canviaran massa dels d'una d'amateur.


    d.
  • Dia D
    Maurici | 24/12/2014 a les 22:07
    El policia entra a l’habitació on hi ha el mort i, de l’ensurt, deixa anar un esgarip.

    – Per l’amor de Déu, què li han fet? Però si de tan vell com era, n’hi hauria hagut prou amb estomacar-lo! Això és pitjor que l’Orient Express!

    – Just la nostra font d’inspiració, agent. A tots els aquí presents ens agrada molt la novel·la negra –diu amb parsimònia el que s’ha autodeclarat portaveu de la família .

    – Doncs, perdoni, però vostès són quinze i, pel cap baix, en aquest cos hi ha més de vint ganivetades.

    – És que alguns hem començat una segona ronda, però al final ens n’hem afartat. A més, jo diria que el ganivet tenia la fulla defectuosa i depèn com no es clavava prou bé.

    – Ja sabia que el vell era un home difícil i que no es feia estimar, però n’hi havia per tant?

    – I tant que sí, agent. Ens ha fet la vida impossible a tots plegats. S’ho tenia més que merescut. Li puc ben jurar que hi havia moltes ganes de castigar el ninot.

    – Ninot?

    – Perdoni, és el nom en clau que li havíem posat quan fèiem els preparatius.

    – I en aquests preparatius també han pensat en com presentarem això al jutge? O s’autoinculparan tots quinze?

    – No, no, això ja està parlat. El Serafí s’ha ofert com a culpable. Al capdavall, el metge li ha donat un any de vida a tot estirar.

    – Vaja, em sap greu.

    – No pateixi. Diu que després d’avui ja pot morir feliç, i que si és ajudant la resta de la família, encara millor.

    – D’acord, que així sigui. Una darrera pregunta: no hi havia cap més dia que Nadal per matar el vell?

    – És que és complicat quadrar agendes. Ja li dic jo que cap dia com el Nadal. Vol turró?

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.