Allò que el mar no s'endugué

D'entrada es va espantar. El seu pare venia corrent tant de pressa com els anys li permetien. Però quan se li plantà al davant, regalimant aigua i amb la pell estovada com una confitura, es va haver d'aguantar el riure.
-Oftia! Una onada xe m'ha endut lesh dentsh!
La platja no era gaire fonda, calia una bona caminada fins que l'aigua aconseguia cobrir-te, però de vegades la tramuntana aixecava onades traïdores, que arrossegaven mar endins tot el que trobaven.
Finalment la rialla va esclatar. La reacció va tranquil·litzar els banyistes que els envoltaven, incorporats en les tovalloles davant la corredissa d'aquell senyor gran.
-Xa eshtà bé fisha mefa. Que falen moltsh quartosh aqueshtes coshes!.
-Perdona, pare.- el calmà.- Vinga, anem a buscar-les.
Va enfilar cap al mar tot reclamant l'ajuda del seu fill, un marrec esprimatxat al que li van faltar cames per sortir esperitat a la recerca de la dentadura de l'avi.
Després de moltes capbussades, el nano va sortir de les profunditats amb el trofeu agafat fermament amb totes dues mans.
Mort el neguit i les rialles posteriors, es van relaxar ajaguts a la sorra. Fou llavors quan va endevinar en la mirada perduda del seu pare el record que li travessava la ment: els cabells llargs i foscos, el somriure encisador, il·luminat per la verdor dels ulls, un crit llunyà, mar endins, ofegat pel vent, les corredisses desesperades, mentre la seva filla, encara una nena, potinejava amb la sorra. Unes hores més tard la llanxa de la Creu Roja recuperava el cos de la seva dona. El somriure havia desaparegut, oblidat en la foscor dels ulls tancats.
La mirada de pare i filla es van trobar, i ella l'obsequià amb un nou somriure carregat de tendresa. Lentament, la llum es va tornar a encendre.