Créixer

Ja ho diu la Leela, l’experiència de créixer va lligada inevitablement al fet de viure, i precisament perquè la vida no en te res de lineal, el créixer tampoc. Potser de petits sí que aconseguim una mínima constància en aquest sentit, però des que prenen consciència de nosaltres, des que agafem el toro per les banyes i volem decidir (dins el que ens és possible) el nostre futur, sovint és qüestió de batzegades, de sotracs.
Però el cert és que, de vegades, quan més fort el sotrac, més ens enforteix el procés de creixement personal, potser perquè hem hagut de sortir de més avall, potser perquè hem aprés a estimar-nos més que mai, potser perquè hem aprés a estimar més que mai.
Introdueixes el mot créixer a la segona estrofa, en el moment que apareix el fill a les entranyes, com sí el creixement biològic de la petita et fes prendre consciència del teu propi creixement emocional. El poema arriba al punt àlgid al final d’aquesta segona estrofa, per caure en picat tot seguit, com si s’anessin esmicolant els esgraons d’una escala vital. Però el cop final no és el contacte amb el terra, sinó el creixement personal de l’experiència. Un final que encara arrossega la ràbia, però que arriba fins a les portes de la serenor que atorga l’esperança.
Què més et puc dir? La sola experiència d’un fill (transmetre valors, amor, vida) és tan enriquidora, que ens regala un creixement personal impossible de valorar. La sensibilitat que adquirim potser incrementa els possibles sotracs paral•lels que patim, però ben segur que també ens ajuda a superar-los.

Encantat de retrobar-te,
uns petons.

que el creixement és un distintiu de la vida. Sense creixement no hi ha vida, sense vida no hi ha creixement. La vida però canvia moltes vegades, i així ho fa també el nostre creixement. Quan tens un fill sembla que deixis de créixer i et volques en ell, com si et convertissis més en una font o un recolzament per ell i abandonessis una mica el teu propi creixement (al menys així és com de vegades jo ho he viscut). Però, efectivament, amb ells és creix també. De manera diferent. Ells et mostren el món amb uns altres ulls. Et fan veure les coses sense la càrrega històrica de la teva pròpia vida, com si les veiessis per primera vegada. I creixes, creixes molt.
Com, malauradament, també el dolor. La pèrdua, l'allunyament, et fa créixer perquè t'obliga a enfrontar-te de nou amb tu mateix, en solitud i sincerament.
I ara em ve al cap que quan era petita, de vegades em feien mal les cames, i la meva àvia em deia "això és que estàs creixent" i semblava que així em feien una mica menys mal. El creixement potser estar associat a un cert dolor, perquè és abandonar un estat previ per poder passar a un altre de diferent.
A la nostra mà està en guadir-ho (perquè és inevitable i no ens podem oposar a créixer... - jo era de les que no em volia fer mai gran-).
Créixer ens omple la maleta d'experiències i això sempre és signe de riquesa.

Enhorabona per aquests versos que diuen tant i que ho fan de la manera simple i neta, clara, natural com natural és el procés de créixer.

Una abraçada!