GIGACALÇOTROBADA '09 (La ressaca dels calçots)

*


GIGACALÇOTROBADA ‘09
(La ressaca dels calçots)

Tot va ésser pensat i fet, com fem els valencians. Ho reconec, una gran "putada" pels organitzadors (sobretot per l'angie). Així li ho vaig dir: "No et preocupes, si no tinc lloc, m'agafe un entrepà de pernil amb formatge i me'l menge a la porta del Restaurant. Així xerraré amb tots els que sortireu a fumar..."

Tot això era el dia d'abans, quan havia tingut gairebé més de tres mesos per decidir-me... Però els valencians som així... Què voleu que hi faça? Elemental, ja ho sé! Disculpeu-me però, sense voler-ho, m'estic endinsant pels camins de l'Estellés i de l'Ovidi...

Comunique al Fòrum de RC la meua intenció d'assistir-hi, truque per telèfon a RENFE, faig una reserva i me'n vaig a València a comprar els bitllets. Quan torne a casa, amb els bitllets a la butxaca, em trobe amb un correu de Xantalam. L'Empar em diu: "Tan sols ens has de dir a l'hora que hi arribes, i anirem a esperar-te a l'Estació..." I jo, que pensava posar un post al Fòrum, per si algú dels assistents a la Trobada podien venir a esperar-me... És això la telepatia? Jo crec que no, que això és una altra cosa, que ací a València diem ser ben parits, collonuts, legals... amics en una paraula.


La Pedrera, l'edifici de l'Antoni Gaudí on no hi ha cap línia que siga recta...

Mercès al darkman, l'Empar i el REGOR, que em portaren des de l'Estació de Sants fins "El Nou Glop" sense cap entrebanc ni ensurt. Un viatge amb cotxe, marcat per la manca de temps (aquell que mai no s'atura), passant pel Port de Barcelona, l'estàtua de Colom, la Fira de Montjuïc, les Rambles, i el Passeig de Gràcia, on s'aturàrem per fer-se unes fotos a la Pedrera i al "Vaixell de les veles de zèfir" (la Casa Batlló), entre riuades de turistes japonesos i vianants de parla autòctona, tot un luxe per una capital tan cosmopolita.


La Casa Batlló, la joia del Gaudí... El Ferran veia un drac, però jo encara hi veig un vaixell... Amb les veles de zèfir!

Després, una vegada complit el desig d'aquest relataire, ens dirigírem cap el Passeig de Sant Joan, on hi és el monument del Mestre Claret i, després d'aparcar, ens trobàrem amb tota una allau de relataires i acompanyants que, malgrat l'oratge, que s'havia tornat una mica fastigós, no va poder apaivagar les nostres emocions i sentiments de joia, per veure uns éssers de carn i ossos, on sempre havíem vist unes lletres i uns niks... Aleshores, tan sols s'escoltava una mena de rebombori entre els relataires. Uns deien: "Qui ets?" I els altres contestaven: "Sóc el/la..."


Foto oficial, encara que alguns dels relataires no hi són... Ja hi eren al cau!

Allí em vaig retrobar amb molts dels que ja havia conegut a la Megatrobada de Premià de Dalt, amb motiu del lliurament dels Poemes Il·lustrats, al Maig de l'any passat: La meua paisana Dolça Parvati, el llampec i la Rita O'Neil, mar i Ferran Planell, que organitzaren la trobada de Premià, el Bruixot i Leela, que havien deixat el menut amb l'àvia, Llibre, coautora del "best-seller" "Iskander", kispar fidu, que em va confessar que té una mica abandonat el piano, Unaquimera, que venia sense el seu Ovidi, gypsy amb el seu consort el Manel, el foster amb la síndrome del Cervantes, [Mändâlf], sempre amb el seu optimisme, manel de les terres gironines, Epicuri, que venia de parlar amb Maragall, copernic, veritable pare de la trobada, i mjesus, a qui també recordava de Premià... També es van presentar molts altres que no coneixia personalment, i que anaven saludant-me, com ara, Ullsblaus1, Joan González Pons, bocidecel, Mª Victòria Lovaina, Mercè Bellfort, Maurici, Siset Devesa, Nubada, Jubal, ginebre, nuriagu... i molts més que potser no recorde ara. A continuació la foto oficial, encara que alguns no hi són perquè acudiren directament al Restaurant. Després el passeig fins arribar al "Nou Glop", on va estar força interessant la teoria del Manel (consort de Mariona) sobre els "sioux" (valencians) i els "apatxes" (catalans). Crec que deuria d'escriure un assaig a RC, encara que si s'enteren el del 7è de Cavalleria (els espanyols), de ben segur que ens tanquen ben aviat a la Reserva.


Camí del pessebre... ("Taverna El Nou Glop")

I, una vegada al Restaurant, la rebuda de les organitzadores (angie amb les reserves) i perunforat, que en un instant em va posar la corresponent etiqueta amb el nom i cognoms (faltaria més). Vaig seure al fon
s de local, on podia contemplar la gran taula, que semblava una celebració d'aquelles del poble. Allí vaig rebre la sorpresa de trobar-me a la Carme Cabús (una de les poetesses que més admire) i que després de conèixer "in person" aquesta admiració ha esdevingut gairebé enamorament, tant per la seua conversa, la seua veu tan dolça, i la seua esplèndida figura...). Llàstima que anava acompanyada d'un noi de Londres...


Carme Cabús, Mariona (gypsy) i Rosabel (Dolça Parvati)... La Trinitat Poètica!

Vaig estar assegut al costat de la Mariona, que li va treure les pells a algunes de les cèlebres cebes grillades, mentre el Manel i el Nick (l'acompanyant de la Carme) parlaven del tema internacional per excel·lència, el futbol, amb una barreja d'anglès, català i espanyol digne de la globalització que patim. Xerràrem de temes familiars (alguns una mica trists), culturals (els castellers, la calçotada, els dialectes), Canal 9 -quina vergonya que el pugueu patir!-, etc... També es va afegir a la conversa bressol, el marit d'Àngels, que tractava d'entretenir el seu nadó Jaume (futur crack de la NBA), i la meua paisana Rosabel (la Dolça), que ara se n'ha anat a viure una mica més lluny de l'Horta de València, i recordàrem els paisans que encara no coneixem (l'home d'arena, el rnbonet, el Vicent Adsuara, etc...). Es va parlar de, més endavant, organitzar una trobada de relataires a la banda del Sud del "Gran Riu" com diu el Bonet emulant una mica la teoria dels indis del Manel. També vaig raonar una estona amb un home que de xicotet anava al Grau de València (ara sé que és el JOANPG), i fins i tot vàrem cantar allò de : "Visca el pa! Visca el vi! Visca la mare que mos ha parit!", que cantem els valencians quan ens trobem pertot arreu del món. Tanmateix, se'm va escapar el Vladimir, de qui admire la seua prosa (sobretot els "nanos") i també la Queca, a qui li he comentat alguns poemes.


Una vista de la taula abans de servir-nos els calçots (en primer terme el Jaume amb el seu pare bressol... A la dreta el foster, i a l'esquerra el Bruixot... I no parle de política!)

A les postres es va presentar Lèvingir (un autèntic maulet), i també Sangifetge (antic Lisboa) i la conversa va esdevenir una mica més literària (estils, gèneres, diàlegs, llargàries, etc.), fins que els cambrers del restaurant van mamprendre a agranar-nos les sabates i vam haver de marxar. La Rosabel havia d'agafar el mateix tren que jo mateix, a dos quarts de nou del vespre, que dieu els del Nord, i aleshores, agafàrem un taxi (Carme, Rosabel, Joan Albert (sangy) i "moi", i se n'anàrem cap a l'estació de Sants, on ens esperava el deomises, a qui ja tenia ganes de conèixer. Al bar de l'estació, s'acomiadaren els barcelonins, després de convidar-me a una cervesa, i el Lluís, amb el que vaig raonar una mica sobre els haikus (deformació professional) es va acomiadar de nosaltres (la Rosabel i jo), que a les 20:30 hores "o clock" agafàrem l'Euromed (amb una puntualitat anglesa) cap el nostre territori (Comunitat de què? de veïns?) que jo mai deixaré d'anomenar País Valencià.


L'autor d'aquesta crònica (F. Arnau) amb un dels més grans poetes de RC (deomises) al bar de l'Estació de Sants.

En arribar a l'Estació del Nord de València estaven esperant-me els meus amics Ximo Pont i Rafa "El Roig", que em van venir a recollir sense que els hagués avisat... Això són amics!!!

Fins ací la meua crònica. Un dia complet, com podeu veure, i les paraules que duia escrites per a l'ocasió, restaran a l'anonimat per sempre més...

Una forta abraçada a tothom, i si organitzem una trobada al Sud del Gran Riu (Ramonet dixit), us espere veure a tots per a fer-vos sentir com jo em vaig sentir el diumenge.
Reitere el meu agraïment, i si he tingut alguna llacuna en la meua memòria, us pregue em disculpeu.

10/02/2.009

©Francesc Arnau i Chinchilla

GALERIA DE FOTOS:


Preparats per a la feina...


Això sí que és tocar la trompeta! (la kispareta no tocava el piano?)


Quina gràcia que fa treure-li la pell a un membre flàccid... (mjesus, Llibre i kispareta)


Quines elucubracions provoquen aquestes cebes grillades?


Això sí que és menjar calçots com cal...

AFEGITÓ:

Amigues i amics!
Vull esmentar també a, potser atram (no estic molt segur), una xicona a qui li vaig fer un gest, però que després no vaig poder parlar amb ella. Ella va ésser la primera que em va ensenyar les beceroles de l'HTML...
També vull dir que vaig saludar a Calderer, a qui li vaig fer saber la meua admiració per la seua magnífica i acurada prosa. En fi, també vaig perdre l'ocasió de raonar amb molts altres relataires que de ben segur m'hagueren colpit amb escreix, però el temps és com un gosset que ens rosega els garrons, i la veritat és que no vaig donar per a més...
En relació a l'escrit que duia preparat per a l'ocasió, trobe que està una mica fora de lloc. Tan sols esmentava la frase que tinc a la meua "bio": "Vosaltres m'heu fet mudar de pell...", i feia una referència a que esperava que no em traguésseu la pell com als calçots, sinó amb molta més delicadesa... Això era tot grosso modo.
Bé, i res més, moltes gràcies a tots per la vostra acollida, i també pels comentaris tan encoratjadors.

Una forta abraçada!
... I molta salut!

FRANCESC

Uns dies després, al Nanorepte 158 sobre la Calçotrobada, proposat per Nubada, hi hagué aquesta sorpresa:

"El nanocalçot encadenat" (o de com un nanorepte esdevingué un calçorelat mandalfià):

Estàvem apretadets, cosa que ens feia sentir molt a prop de tothom. Érem moltes i molts, i gaudíem de la riquesa del moment. Agafant els calçots amb les mans formàvem p
art de la natura. Els sorolls es convertien en sons concrets de gent amb qui sentíem identificació i ens repartíem petons i abraçades amb tota naturalitat.

Mentrestant, una relataire intentava penjar-se l'etiqueta. L'imperdible la punxà al pit i sortí disparada i incontrolada, desinflant-se fins arribar a la pila de les clofolles. Relliscà, rebotà en un relataire i va anar a parar als braços d'un cambrer fornit. La muntanya de calçots la privava del panorama: entreveure, sota els pantalons, els calçotets de Superman del cambrer (també fornit).


La Caputxeta blanca mändâlfiana (guanyador de les disfresses de la calçotada... i l'únic participant)

Al Glop van saber per què els bondies relataires havien perdut gràcia: en Mändâlf ja no tenia els calçotets supermanians. Els calçorelataires van començar a suar mentre els regalimava la salsa salvitxada galta avall i intentaven presentar-se als altres relataires.

Decidit, en Mändâlf es dirigeix al cambrer fornit dels calçotets vermells i pregunta:- Ets lector o en David Gómez Simó?

I el cambrer, amb aires de misteri i la safata de clofolles a la mà, respon:- Estava entre vosaltres. Molts ho sabíeu. I és que mai me n'he anat.

Com potser que un grapat de cebes grillades aconsegueixen ajuntar gairebé setanta relataires?Potser som una colla de grillats?

Calçots, forats, llengua …
Paradís, tan empastifat,
que per sobreviure'n
i gaudir,
convé no sortir-nos,
tan sols, deixar entrar.

Autors: Joan González Pons, angie, [Mändâlf], deomises, Ayurveda, Rita O'Neal, Mal de Molts, Josep Bonnín Segura , F. Arnau i Epicuri.

***
PS: M'estic rumiant la idea del darkman i del llampec de publicar la Crònica amb les fotos, a l'estil del relat "El regal" d'Unaquimera

Així ho he fet, com podeu comprovar...

Espere que us agrade.

Moltes gràcies!!!

11/02/2.009

F.

Ací podeu llegir la Crònica tal com va eixir al seu dia al Fòrum...