Cabòries al voltant de la "maduresa"

Maduresa assumida, maduresa acceptada, maduresa...
Tinc un company de feina que sempre diu: "Fer-se vell, és el millor que s'ha inventat, per a no morir-se". Crec que té raó.
Bones cabòries!
- Joan -

És una reflexió meravellosa del que és per a tu la maduresa.
Segurament cada etapa de la vida té les seves cabòries i sovint considerem que d'altres etapes són o seran millors. No sé... Suposo que el que s'ha de fer és gaudir de l'etapa que et toca i viure-la al màxim.

Potser hauria de fer una reflexió de les cabòries d'una quarentina...

Et felicito per aquesta reflexió!
Gràcies per compartir-la amb nosaltres!

Núria Gausachs i Cucala

Et devia una visita amb calma, llegir-te sense presses, passejar morosament per alguns dels teus textos (bé, és un deute que només jo sabia, allò de pensar: he de anar a veure a la bocidecel). I m'ha captivat aquesta reflexió tan brillant sobre la maduresa, més que brillant, vital. No és fàcil reconèixer que a mesura que passen els anys la vida mateixa et recorda el que ja no pots fer, però encara és més difícil enfocar-ho amb aquest positivisme tan contagiós, com et diuen més avall, carregat de joventut.
El segon paràgraf l'he trobat genial, carregat d'imatges que reconeixen cada dia en el nostre entorn.
Un plaer llegir-te,
Una abraçada,
manel

perquè les teves madures paraules ens porten a la impossible maduresa d'una persona jove, o al joventut eterna d'una maduresa increible.
Fins que no vas fer comentaris sobre els teus fills ja grans, sempre t'havia sentit com una persona més jove, el teu mateix malnom és jovenivol. ets jove encara bocidecel, una joveneta amb experiència potser, però aquesta teva manera de construir relats demana que hi possis més espai, i alguna pàgina impressa que t'obri les portes de més dies eterns i que un sant jordi et poguem demanar la teva dedicatoria, per a uns companys que t'admirem.

Una abraçada.

Ferran

A cada etapa cal trobar-hi al·licients,
es tanquen portes i s' en obren de noves,
i la visió de la vida va canviant,
com ho fa la muntanya a mesura que pugem.

Les etapes viscudes, poden tenir mancances,
i pensar que podria haver assolit mes alçada ...
el niu buit, vol dir que en algun moment era ple, i ara es pot valorar la vida
des d' una atalaia única:
la de l' experiència i la saviesa.

Avet_blau

Et felicito per dues raons: L´optimisme que
tens i la saviesa de saber-lo expressar.

Estic segura que has sabut suplir les teves anteriors vivències per d´altres igual o més interessants. M´equivoco?

Una abraçada

Ara mateix acabe de sopar. I no és per allò de "ple", que deixe passar les hores, els dies, els mesos....sense demanar-me massa els perquès. I procure viure cada moment intensament, guadint-lo. Plans a llarg plaç, pocs o gens. Però, sí, fer -al temps lliure- allò que m'agrada i em diverteix: pintar, escriure, viatjar, pescar, llegir,... Què és ben poc? M'és suficient!
Salut i rebolica!

Em trobo aquest text després d'un meravellós comentari teu que enllaça perfectament amb ell, amb aquestes reflexions sobre la pèrdua. Com el dors i l'anvers dels esdeveniments: del presagi de la possibilitat frustrada d'allò que no arriba a existir, a la nostàlgia per allò que va ser, aquell abans que ens ha menat al nostre avui i que no sabem certificar, notaris maldestres de memòria feble.
Però sí, allà és: com el mapa de les arrugues a la mà (la nostra, o la que encara hi és, a la nostra vora), que és el testimoni del nostre pas, del que ens ha passat.
I sospito, ara, em ve sobtadament al cap, que entre aquestes línies tan lentament mudadisses, es deu esmunyir també l'empremta del que no va ser i tant havíem desitjat. Potser no es veuen amb els ulls de la cara, amb el tacte dels dits, però hi ha uns ulls, uns tactes, que ens ajuden a distingir entre totes aquestes subtils empremtes. Li diem art, però podríem dir-li recreació.
És així que ens has ofert aquests pensaments que, dedicats a tu mateixa, ens reviuen instants i petjades nostres, perquè el que ens expliquem quan (re)creem, en la nostra solitud, té eco i reverberació en tots aquells que ho llegeixen, i així ho fem nostre. I així atorga noms i camins al que encara ha de venir.
Una abraçada i moltes gràcies,
franz

La solitud no la trauràs de sobre,
però caldrà saber conviure amb ella.
doncs t'acompanyarà fidel.

i les portes que es tanquen,
algunes ben tancades siguin,
però caldrà buscar alguna finestra per obrir;

jo sempre dic que com mes gran soc,
mes cerco el que no es pot comprar amb diner, i vaig acumulant colors i albades.

Es el moment de veure les coses des de un núvol, sense apressaments i exigències,
i aixó dona saviesa i equilibri.

Avet

Bentrobada!!! gràcies per l´acollida.. Relat que es llegeix de cop, fresc i amb claretat sobre la pregunta que despenja contestació tot filosofant i que tú has exposat amb gran destresa.. Et felicito!!! i gràcies de nou.

Joan / Jimbie

Sucós relat amb una certa càrrega provocativa per dialogar.
Per mi, maduresa és plenitud i solitud acceptada. He llegit que quan quelcom s'accepta es transforma.
T'animo. M'animo, a tornar a obrir la capsa dels moments de felicitat.

que ens hem d'esforçar en omplir la nostra existència. Ni la solitud ni la plenitud venen de l'exterior. La maduresa és una etapa del nostre eixsitir en aquest món. No toca estar sola o plena, ningú ho farà per a tu.
Sempre s'hi és a temps, si notes buidor i tristor a l'ànima, treballa't la plenitud i l'alegria, no et deixes. Segueix avant. Sense repòs fins al darrer instant.

Ho comparteixo amb tu
Joanalvol

Delicios!

M'ha agradat moltíssim la manera com aconsegueixes que es contrueixi la imatge dins la ment del que un va llegint.

Detallat, calr, amé, dur...i amb un toc d'humor!

Excel.lent

que som un petit engranatge d'una màquina més gran, perfectament substituïbles - afortunadament, i tot i que ben segurs que ens trobaran a faltar -.
Hem de demanar, però, que es compleixin tots i cadascun dels nostres segons, sense deixar-ne ni un i que no siguin en debades.

Ànima jove, espontània i sensible. Aquesta és la imatge que tinc de tu. I, saps? Et feia més petita i avui sé que gaudeixes d'una maduresa plena i amb tu.
M'has fet riure en amb els bonys...

Bonic relat en el que fas una entranyable evocació de sentiments i sensacions.
Descrius molt bé la lucidesa de la perspectiva de l'edat i l'experiència, amb mots precisos i imatges serenes i tranquil·les dels records.
Una certa elegància d'estil es fa compatible amb una certa emotivitat de cor enfora.
T'envio la meva sincera felicitació.